Marsella

Aquesta setmana presentarem una proposició per tal que l’Ajuntament de Barcelona garanteixi la preservació del bar Marsella, al barri del Raval. L’evolució de les ciutats sempre és un estira i arronsa entre preservar i renovar, entre la memòria del lloc i la novetat intrínseca de la realitat urbana, sempre en transformació. L’equilibri és complicat i la resposta a la pregunta de què cal conservar i què es pot suprimir sempre té, en una ciutat, un component arbitrari. Sovint es preserven monuments i edificis històrics doncs la seva capacitat de simbolitzar èpoques senceres els fa especialment importants per la societat. Però hi ha altres elements la importància dels quals rau en la capacitat de conformar un paisatge urbà. La idea de paisatge, associada a la ciutat, implica entendre l’espai urbà com  ecosistema complex, que canvia i es transforma, com passa en els paisatges naturals, però sempre mantenint les traces que el fan singular. Aquesta és la qüestió: canviar per adaptar-se a noves necessitats, sense malmetre el que és distintiu.

El Marsella acumula una història vinculada a la ciutat prou gruixuda com per determinar que és massa significatiu com per fer-lo desaparèixer del barri del Raval. A París protegeixen els cafès, les llibreries, els cinemes de barri, conscients que configuren la textura de la identitat parisenca. Barcelona, durant dècades, i per les moltes ganes de superar un passat massa gris, ha fet de la renovació la seva bandera. El balanç global és positiu, però l’èxit no pot eclipsar que pel camí s’han perdut uns quants replecs de memòria urbana. Preservar, avui, és necessari, i més quan la ciutat ha esdevingut global i es veu sotmesa a dinàmiques econòmiques que afecten l’equilibri urbà. L’activitat de preservar ha d’anar vinculada a l’esforç de recompondre els llaços afectius entre els ciutadans i la memòria urbana. Sense aquesta implicació emocional dels veïns, conservar pot convertir la ciutat en un simple parc temàtic.

Escric casualment aquestes ratlles des de la ciutat de Marsella, que aquest 2013 és capital europea de la cultura. El programa d’activitats és extens i s’inauguren una colla de nous equipaments. Molts dels operadors culturals són conscients que viuen en una mena de bombolla que acabarà el 2014. Però Marsella captiva al veure els pescadors reparant les barques al port, els cafès plens a l’hora del Pastís, els carrerons estrets del centre amb roba estesa als balcons, les llibreries de vell i els restaurants clàssics a punt de servir la bullabessa tradicional. Intervenir sobre el paisatge urbà és saber incorporar novetat sense malmetre’l. Hi ha un exemple excel·lent a la mateixa ciutat, la Friche de Belle de Mai: un enorme recinte industrial de cinc hectàrees que va remodelant-se progressivament de la ma d’una cooperativa que aplega mes de setanta agents culturals, amb una estreta imbricació amb el barri popular que l’acull. La remodelació fa més d’una dècada que dura i des de l’inici combina producció i difusió cultural, espai públic i activitats adreçades a la comunitat. Entrar a la Friche és submergir-se en un bocí de Marsella en transformació, però que respecta la memòria de la ciutat, la d’aquella antiga fàbrica de tabac i llumins que va fer créixer un barri al seu voltant.

Un dels seus fundadors m’explica emocionat que la seva idea era reproduir l’ambient que havia notat a Barcelona als anys 80; em parlava de la biennal d’art jove a la Casa de la Caritat abans de convertir-se en el CCCB, i de l’antic Zeleste.

Sense deixar-se anar per la nostàlgia, la qüestió de la memòria urbana ha d’esdevenir un tema central a l’agenda pública dels propers anys. Una ciutat que esborra les traces del seu passat, o que les tematitza i n’extreu el seu sentit social, va perdent condició urbana. Assegut al cafè de l’Hotel de la Unité d‘Habitation, el icona de l’arquitectura moderna de Le Corbusier, sóc en un lloc que busca adaptar-se a l’escala humana, a les necessitats individuals i col·lectives. La utopia moderna ho resolia dins un edifici, el repte contemporani és fer-ho a la ciutat. Fugint de l’eslògan simplista “la ciutat de les persones”, el que cal és retrobar el camí d’un humanisme urbà, en el que la memòria hi juga un paper central.