La coartada de la pobresa

La xifra colpidora que ens deixa la setmana passada: 2865 criatures tenen problemes de desnutrició, segons un estudi fet per l’Ajuntament de Barcelona. Primera consideració: no hem, ni podem, acostumar-nos a aquesta mena de notícies. Una de les característiques de les societats duals, en parlava en el darrer post, és que les xifres i dades esgarrifoses acaben formant part del paisatge, perden la capacitat de provocar una reacció. Segona consideració, cal dir les coses pel seu nom: a Barcelona hi ha gana. L’ús d’eufemismes, intencionats en molts casos, estova el significat. No és el mateix parlar de barraques que d’assentaments urbans de la mateixa manera la gana més val no substituir-la per problemes de desnutrició infantil. I tercera consideració: aquest és un problema que es pot i s’ha de resoldre. No val la resignació, perquè seria injustificable des d’un punt de vista ètic: disposem dels recursos suficients per garantir que tots els nens de la ciutat facin tres àpats al dia.

Amb la crisi actual apareixen dos problemes que, si em permeteu l’ús d’aquest verb, s’alimenten un a l’altre: la baixada dels recursos públics i la incapacitat de les polítiques clàssiques per donar resposta a les necessitats d’avui. En relació a l’alimentació infantil l’instrument clàssic han estat les beques menjador. Aquestes han patit les retallades inexplicables de la Generalitat però, a més, no estaven pensades per combatre la desnutrició infantil sinó per facilitar a les famílies amb més baix nivell de renda una part del cost del menjador escolar i evitar, així, que els nens haguessin de perdre’s l’estona educativa del migdia. Fa massa temps que no s’ha atacat el problema amb polítiques adaptades a una desigualtat que creix i genera un 24% de pobresa infantil i per això, ara, massa tard, l’Ajuntament detecta casi 3.000 nens amb problemes de desnutrició. Molts d’ells, paradoxalment, rebien beques menjador o les seves famílies eren usuàries de serveis socials.

L’altre element que cal considerar és que aquesta alarmant dada apareix després que hagin crescut, a quasi tots els barris de Barcelona, els menjadors socials i, sobretot, els bancs d’aliments. La necessitat del sistema públic torna a ser indispensable. Confiar només en la iniciativa social tranquil·litza les consciències a molts, però deixa masses budells buits i es demostra insuficient. He visitat diversos bancs d’aliments a Barcelona i sempre m’ha semblat que la caixa que m’hagués tocat, pels que som a casa, difícilment hagués allargat per tota una setmana. Felicito a tots els ciutadans que fan possible aquestes iniciatives, sense ells avui el problema seria molt més greu, però l’alimentació dels ciutadans en un context de crisi severa exigeix el lideratge públic. Avui cal fer dues coses: un estudi més acurat per detectar els nens que necessiten ajut per a la seva completa alimentació, i articular un pla, amb escoles, serveis socials i entitats dedicades a la infància, que garanteixi els tres àpats a tothom i durant tot l’any. Cal fer-ho però cal fer-ho ja!

En relació a l’habitatge, una altra política indispensable en una ciutat on continuen els desnonaments, també passa el mateix. L’Ajuntament anuncia fa pocs dies un pla de construcció de 1.000 habitatges destinats al lloguer social. La construcció de pisos de protecció, orientats a la venda o al lloguer, ha estat la manera clàssica de intervenir des del sector públic en el mercat per tal de garantir el dret a l’habitatge a tots els estrats socials. S’ha de continuar fent, però avui, esclatada la bombolla immobiliària, el problema és com garantir un habitatge a persones amb rendes per sota el llindar de la pobresa i, sobretot, com evitar que siguin expulsades del seu pis, en una ciutat, cal recordar-ho, on hi ha 20 desnonaments diaris. Amb un estoc de pisos buits a Barcelona, molts d’ells propietat de les grans entitats financeres, potser caldria repensar les polítiques d’habitatge en una situació d’urgència com l’actual. Sembla fàcil imaginar que es poden obtenir pisos socials adquirint-los directament als bancs, que enlloc de finançar l’habitatge social a qui no pot pagar un lloguer a preu de mercat, potser seria més convenient incrementar els ajuts al lloguer per tal d’evitar que les famílies siguin expulsades de casa seva. És positiu un parc públic d’habitatge social però la situació actual requereix estratègies diferents i més efectives que, una vegada més, acabant fiar-ho tot a la nova construcció.

Fa pocs dies, un veí de Ciutat Meridiana –rebatejada per molts, Villa Deshaucios– m’explicava, sorprès, que sovint passa que s’expulsa una família del pis per no pagar el lloguer o la hipoteca. Un cop l’habitatge queda buit, ja que és impossible de col·locar en el mercat, acaba sent ocupat al cap de poques setmanes per nous inquilins de manera irregular. Drama personal on ningú hi guanya; sembla fàcil imaginar que seria millor per a tots un ajut al lloguer o a la hipoteca que evités el primer desnonament, que no pas re-allotjar-los en un pis protegit. A noves necessitats calen noves polítiques que resolguin el present, tant per alleugerir el patiment d’una crisi que genera pobresa a gran velocitat, com per evitar mals i costos majors de futur.

I finalment, és del tot injustificable, especialment a Barcelona, que les actuacions per lluitar contra la desigualtat serveixin d’excusa per privatitzar serveis públics, o vendre’s actius importants de la ciutat. L’operació de posar sota control privat 15 aparcaments públics del centre de Barcelona, i 11 que avui estan concessionats a Saba però que en pocs anys tornarien a ser de titularitat pública, és un mal negoci per l’Ajuntament. Per vendre actius cal que es donin dos requisits: que no estigui en joc l’interès públic o que sigui indispensable per la mala salut financera de la institució. En aquest cas no es dóna cap de les dues raons: la gestió pública dels aparcaments és un instrument indispensable per a les polítiques de mobilitat a la ciutat. D’altra banda, les finances municipals estan prou sanejades com per que no calgui prescindir d’un serveis que, avui per avui, generen 13M€ anuals a l’Ajuntament.

Al govern Trias el mou una doble motivació: la primera, de caràcter ideològic: tot allò que pugui fer un privat que no ho faci l’estat; la segona, per mirar de compensar el deute del govern amic que amenaça per emportar-se per davant la bona salut econòmica del consistori. I el que és pitjor: enlloc d’atrevir-se a explicar-ho d’aquesta manera ho embolcalla amb una sèrie de promocions d’habitatge social que, per cert, la majoria ja estaven dibuixades pel govern anterior, i que és possible assumir-les amb els recursos municipals. Cada vegada és mes evident que al govern de CiU el mou molt més l’interès d’uns pocs, que el benestar dels barcelonins.

Un pensament a “La coartada de la pobresa

  1. COARTADA SOCIAL

    Bon Article! Malgrat que el trobo aGossarat, no toca la nafra a Fons del que considero el principal Factor de la nostra inDefensió com a Ciutadans Europeus.

    Invariablement del Partit que hi hagi al Poder es produirà un Fenòmen* de conseqüències Salvatges: com que l’Olla Gran (EspaÑYa) està, des de fa anYs, “de facto” FiscalMent* interVinguda/inJectada per les Forces de la Troika…l’Olla Petita (CataluÑYa) s’ha Vist aBocada a una Sagnia contínua dels reCursos que Alimentaven aiXí els més Vulnerables. *perVers joc: Mirall, mirallet ¿Qui estimularà el Deute? Qui reTallarà MENYS els Històrics aVenços Socials?

    Conclusió: Hi ha una Regla no Escrita que Ens obliga a Retre Sacrificis Humans als Déus perdonaVides. Els mateixos Déus que Saben que sense Nosaltres no son Ningú.

    Per Iniciatives Solidàries com aQuestes…Som i Serem imPAHrables. Bon CUP de Falç! 🙂

    Salva

Els comentaris estan tancats.