El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat

Una de les imatges de la setmana passada és la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir; l’altra, la del concert per la llibertat d’aquest dissabte, al Camp Nou. A cap de les dues, malauradament, el PSC no hi ha estat, encara que, a totes dues, hi havia militants i simpatitzants socialistes. Costa entendre que una força política que sempre ha format part de les imatges icòniques del catalanisme polític, avui no hi sigui. De l’Assemblea de Catalunya a l’11 de Setembre a Sant Boi o la massiva manifestació de l’any 1977 reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia; del retorn de Tarradellas a la manifestació contra la sentència de l’Estatut, el juliol de 2010 encapçalada pel president Montilla. Les imatges articulen el relat de la política i l’àlbum de fotografies del socialisme català, alerto, comença a tenir massa absències.

Les respostes polítiques es construeixen barrejant principis i valors amb una interpretació de la realitat. Al voltant de la riuada sobiranista i la transformació de la societat catalana corren, al menys, tres hipòtesis:

  1. La primera és la de la bombolla sobiranista: tot es deu a la voluntat de les forces polítiques independentistes, inclosa CiU, que amb un ús intensiu dels mitjans públics i aprofitant-se de la crisi econòmica i del desequilibri de les balances fiscals, han fet créixer artificialment el desig d’autodeterminació. Tot plegat, seguint aquest raonament, acabarà en una gran frustració, baixarà la bromera i els principals responsables en pagaran les conseqüències.
  2. La segona, en la seva versió més acurada, la podeu trobar a l’article Matar al Cobi, de Jordi Amat publicat al Cultures de La Vanguardia. El debat a Catalunya s’ha articulat durant dècades entre el nacionalisme burgès i el catalanisme progressista. Les dues bandes de la plaça Sant Jaume, Pujol i Maragall, mar i muntanya, Catalunya i Barcelona… Als anys noranta, aquest terreny de joc comença a donar signes d’esgotament. Maragall deixa l’alcaldia l’any 1996 i el pujolisme s’esllangueix atrapat en els pactes del Majèstic del mateix any. S’inicia la lenta transformació de l’escenari polític català i el nacionalisme evoluciona abraçant el sobiranisme, però l’intent de Maragall de construir una alternativa catalanista de progrés no acabarà d’aixecar el vol, frenada, en bona mesura, per les malfiances del seu propi partit. Els fills polítics de Pujol convencen al pare, els de Maragall l’acabaran matant. La política mai deixa espais buits, si algú s’aparta, un altre ocupa el seu lloc ràpidament. L’absència d’una alternativa sòlida al pujolisme des de l’esquerra catalanista ha ajudat a l’efervescència de l’independentisme i a l’esclat d’Esquerra Republicana de Catalunya.
  3. Una tercera perspectiva gens menyspreable, la que dibuixa una Espanya incapaç de construir un projecte que reconegui la seva realitat plurinacional, que pugui acceptar l’existència d’un demos català. La va encetar Xavier Rubert de Ventós al seu llibre De la identitat a la independència, publicat justament l’any 1999, i encara que es puguin rebatre molts dels seus arguments, hi ha masses decisions, incomprensions i enuigs que l’avalen. Espanya és la fàbrica principal d’independentistes i el més sorprenent és que no se n’adonen. Avui, des del catalanisme, no es pot proclamar “Visca Espanya” encara que es faci amb la millor de les voluntats federalistes. Hi ha massa ferides obertes, massa Lapaos, massa lleis d’educació, massa Alfonso Guerra, massa intents recentralitzadors, massa dèficit fiscal…

Agafant qualsevol de les hipòtesis per separat, la resposta política és relativament senzilla: si això és una febrada d’estiu més val no acostar-s’hi gaire, fer la viu-viu amb el federalisme i esperar que passi; si és un problema de manca de projecte cal posar-se a pensar, i si Espanya no té remei, caldrà desplegar l’estelada i afegir-se a la manifestació. La realitat s’entossudeix a complicar-se i en certa manera és una barreja d’ingredients dels tres supòsits anteriors. Hi ha de tot sota l’ampli paraigües del sobiranisme. Per això el dret a decidir, amb totes les seves imprecisions, era una bona sortida. Esvaeix el perill que el sobiranisme acabi concernint només a una part de la ciutadania: el futur el decidirem entre tots; uneix en un acord de mínims –la  consulta– a tot el catalanisme polític, i potser és la darrera oportunitat per tal que Espanya mogui fitxa de veritat.

Sóc federalista convençut, però el federalisme hauria de ser la resposta d’Espanya més que la proposta del PSC. L’estatut de Maragall era un federalisme construït des de Catalunya i va acabar com va acabar. Ell mateix advertia que si no s’acceptava una Espanya plural l’independentisme seria inevitable. El problema de trobar un model d’estat on encaixin totes les realitats nacionals ha de ser el problema de Madrid, són ells qui avui ens han de convèncer. Des de la tradició catalanista i d’esquerres, tocaria exigir bilateralitat en les relacions, reconeixement nacional, i un finançament que respecti el principi d’ordinalitat.

El federalisme, en canvi, vist des d’una altra perspectiva, hauria de ser útil al PSC per construir un relat per Catalunya. Un projecte de baix a dalt, que partís de l’articulació territorial i metropolitana del país, que imaginés unes ciutats capaces de fer front als embats de la globalització, que s’ocupés de definir un model per evitar un creixement de les desigualtats que amenaça la convivència, que inventi la manera de re-industrialitzar i compensar els efectes perversos d’una economia excessivament orientada als serveis de poc valor afegit (el Barcelona World és l’apoteosi del model). Per això, la batalla de Barcelona i les municipals del 2015 són tan important: qui sap si la darrera oportunitat del PSC que hem conegut fins ara.

Entre tant, no hauríem de sortir de plano. Hi ha un excés d’èpica sovint embafador, una estètica sobrecarregada de foc de camp (el mateix títol del concert de dissabte era absurd i la durada, tot un excés) però amb un arc que abraça des d’Unió Democràtica a les CUP, de la Cambra de Comerç a la UGT, i de Peret i Dyango a Paco Ibáñez, la fotografia també ens pertany. Tornarem a fer història si som capaços, en aquest escenari tan mogut, d’influir en la fotografia. Sortint-ne tornem a regalar espai als adversaris.

11 pensaments a “El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat

  1. Qualsevol sol-lució, ha de passar per superar la postura del estrus qu´empra el govern espanyol. La realitat no es pot negar eternament, algún cervell hi deu haber, que acabi volent entendres, No hi ha altre camí que seguir picant sobre el ferro fred.

  2. Gracies Jordi , un escrit clar , lucid i valent . Es molt interesant fer saber els nostres pensaments i buscar complicitats per portar a terme les nostres ideas . Com sempre compta amb mi per tirar endevant lo millor per Barcelona i per Catalunya . Alex

  3. Sóc Socialista i catalanista. L’ anàlisi es extremadament ajustat a la realitat. I es per ser coherent amb el que exposes que ja no us voto. Encara crec en la remota possibilitat de que us poseu d’ una vegada al costat del pais. Ja no hi ha possibilitat de tornar enrera, hem pasat un punt de no retorn i sera ara més que mai que ens caldra sumar i no dividir. Es el moment de ajudar a sortir el pais del pou on es troba. Per la historia, la importància del PSC en la transició i post-transició, i la vostre presencia encara important als cinturons industrials, esperem veure onejar la vostre bandera al costat de las nostres en cada moment, jornada, acte o diada en que tots junts reclamem tindré la posibilitat de decidir el nostre futur com a poble. Fem-ho pels nostres fills, que no ens tinguem que avergonyir de aqui uns anys,devant seu, dels nostres actes. I potser hi ha gent al PSC que ja li surten els colors. Se us espera. No ens falleu!!!

  4. Si penseu el que dieu, llavors ha arribat l’hora que el PSC de Barcelona recolzi que Barcelona s’afegeixi a l’AMI. Si les coses tal i com estan ens duen a la llibertat, llavors, no hi ha cap raó perquè el PSC de Barcelona no col·labori activament perquè el cap i casal passi a formar part de l’AMI. En l’improvable possibilitat que l’estat reaccionés, ja teniu temps per tornar-vos a desvincular, si és que us prometen quelcom que us vulgueu i pugueu creure.
    Contraposar Independència amb Federalisme és absolutament incongruent, perquè són coses diferents. Sóm on som i la pregunta és “i ara què?”. I la resposta és òbvia. O abaixem els braços com proposa C’s i PP i PSOE o tirem pel dret i ja s’ho faran.
    Si ens volen fer una contraproposta ja l’estudiarem.
    Aquest és el dilema. Respondre a aquesta pregunta amb federalisme és confondre, interessadament o no, la pregunta. El Federalisme, si ha d’existir, pot ser perfectament des de fora o des de dins. No és la resposta perquè no respon la pregunta. Què fem quan l’estat ens escanya i ens redueix? Ens plantem o baixem el cap? Aquesta és la pregunta i evidentment només té una resposta satisfactòria a no ser que siguis un coló inadaptat o tinguis interessos inconfessables en la perdició del país.
    Si heu estat en l’empresa privada, sabreu que un dia un diu: “O em pugen el sou o marxo”. I és això el que ha de fer. Plantar-se davant l’amo i dir-li cortésment que o li pugen el sou o marxa. Escudar-se en que algun dia sabran correspondre’t si no ho han fet durant anys és covardia. “Oh! És que jo voldria ser soci de l’empresa perquè crec que hi tinc molt a aportar!” I què? En aquell moment és: “O em pugen el sou i em milloren les condicions o marxo.” I si algun dia s’han de tornar a juntar els camins amb l’amo, ja es tornaran a juntar.
    Aquesta és la pregunta d’avui. O canvien radicalment les condicions o marxem. Ara. I si en un futur ens federem amb el que resti del que resti de l’estat, ja ho veurem. O ho veuran els nostres fills.
    Si pensa el que diu i diu el que pensa, espero que aquesta setmana mateix proposi al seu grup municipal liderar l’entrada a l’AMI de Barcelona. De veritat, no podria vosté fer millor servei al país i a la ciutat.

  5. El PSC no puede ocupar un espacio político que ya existe, el de ERC. Catalunya necesita un PSOE, llámese como se llame y el que no este de cuerdo que se integre en ERC o ICV. Claro que llegar a esos espacios de militante raso, debe de ser complicado.

  6. M’h agradat llegir el post, llàstima del paràgraf final. Alliberar els sentiments dona sovint com a resultat escenes excessives, no per això mereixen ser senyalades amb adjectius desdenyosos, tant més si desprès en aixopluguem a “l’arc” i assumim la pertinença a aquest absurd i embafós foc de camp. El Concert va ser un èxit, pot ser no a gust de tots, però un èxit tanmateix.
    El PSC no ha sortit de plano, simplement ha dilapidat el seu patrimoni en mans del conservadorisme d’una mirada de vol de gallina. Sembla que era ahir que aquest tipus de mirada se li podia retreure amb ferms arguments a aquells que malauradament es segueixen veient com “adversaris”. Adversaris? pot resultar també excessiu aplicat a 30 escons de 41, o a 115 de 20, no creus?.
    Pel que fa al Federalisme mes val que el PSC vagi concretant el que entén per aquest tipus d’organització política. Et faig adjunt un enllaç d’un altre partit que també abandera aquesta idea. Un partit que dit de pas, ha estat l’únic que ha aixecat la catifa de la corrupció dels partits polítics. Ja es ben penós que hagin de ser aquests frikis els que ens passin la ma per la cara.

    http://elpais.com/elpais/2013/06/24/opinion/1372091894_899657.html

  7. No, no eres federalista: eres de ERC aunque militas en el PSC. Cualquiera que no supiese quién eres daría por hecho que estás en el proyecto independentista: ERC, CiU, etc. A mi me da igual -e incluso me gusta-, pero los descolocados como tú os estáis cargando el PSC.

  8. Potser hauríem de ser una mica crítics amb nosaltres mateixos.
    Potser si mai els Pactes del Tinell haguessin fet una referència a no pactar amb el PP (“El primer punto prometía la elaboración de un nuevo Estatuto de Cataluña. En un anexo, se incluía una cláusula que excluía la posibilidad de cualquier pacto de Gobierno o establecer acuerdos de legislatura con el PP, tanto en la Generalidad como en las instituciones de ámbito estatal.1”. font Wikipedia) mai l’Estatut haguès acabat al Tribunal Constitucional, i mai haguès succeit la situació en que ens trobem ara. Entenc que la pressió d’una ERC amb poca voluntat de governar creant ponts, com ara, ens va fer caure en aquesta situació. Però això són importants matissos que em de tindre en conta. No crec que sincerament el problema més important de Maragall estiguès al PSC.
    L’aprovació de l’Estatut té dos punts més que mai ens encarreguem de recordar bè, la reunió secreta de Mas i Zapatero i l’abstenció d’ERC, precissament els dos abanderats de la nova deriva.
    Busquem els mecanismes necessaris per a convencer a la ciutadania d’arreu sobre la opció federalista. Però si us plau no tornem a caure en la temptació de sortir dintre el “marc”.

  9. Jordi Martí cada vez que das rienda suelta a tu “yo ionterior” la cagas y los socialistas de Barcelona nos alejamos mas y mas de ti y a la par del PSc..ers un tapado conver??

Els comentaris estan tancats.