En el món de l’esport, la pròrroga suscita la màxima tensió. Són aquells pocs minuts afegits on els adversaris es juguen el desenllaç del partit, i les emocions i la tensió s’accentuen al límit. És un període acotat, intens i vibrant, que acabarà amb la victòria d’un dels contrincants o, en el cas del futbol, amb la tanda de penals, l’últim recurs per tal que el matx no esdevingui etern. Una pròrroga es faria insuportable sense el temps i el desenllaç regulats. Cada vegada tinc més la sensació que la pròrroga pressupostària del govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona –encara que d’aquesta, com de moltes de les coses que afecten a la vida municipal, no se’n parla gairebé gens– són una metàfora precisa dels temps en els que estem vivint. Temps d’espera en els que per a molts la consulta equival a la tanda de penals amb esperada victòria local; tota la pressió al camp, de fet, està posada en aquesta única direcció. Ho he dit en moltíssimes ocasions: cal celebrar la consulta i poder decidir democràticament el futur del nostre país i la seva relació amb Espanya. I amb la mateixa claredat asseguro que un país o una ciutat no poden viure en situació de pròrroga permanent. Els costos són massa alts. La manca de pressupostos enguany i les incerteses pel proper exercici, malauradament, no auguren res de positiu.

En el cas de la Generalitat l’excusa per la pròrroga ha estat el límit de dèficit imposat pel Govern central. Rocío Martínez-Sampere va explicar en un article prou aclaridor que malgrat estar en contra de la proposta del Govern espanyol en relació a la distribució del dèficit autoritzat per Europa entre Estat i Comunitats Autònomes, la pitjor solució per Catalunya era prorrogar els comptes. Malgrat un marge minso i injust, hi ha possibilitats per actuar. Però a Mas, que havia estat el gran abanderat del dèficit 0 i el primer de la classe en matèria de retallades pactades sempre amb el PP, avui li convé situar-se en temps de pròrroga. D’aquesta manera totes les culpes són externes i la pressió al camp augmenta.

En el cas de Barcelona la situació és aparentment similar. Després d’aprovar el pressupost del 2012 amb el PP, Trias ha decidit prorrogar els de l’exercici del 2013 i les incerteses al voltant del 2014 no deixen de créixer. A diferència de la Generalitat a la nostra ciutat no hi ha límit de dèficit que valgui: els  números municipals estan sanejats. Per entendre’ns, l’Ajuntament de Barcelona ingressa més del que gasta encara que en el context actual pugui semblar mentida. Si l’alcalde no aprova el pressupost és per l’incapacitat que ha mostrat alhora d’aconseguir els suports necessaris en el Plenari municipal. En el nostre cas ha estat impossible donar-li suport pels incompliments manifestos del Govern en relació al Pla d’Actuació Municipal, pactat amb els socialistes. Per tirar endavant les línies específiques en relació a la educació, als barris, a les polítiques actives d’ocupació, a la recerca i desenvolupament, al combat contra la pobresa, calia fer un pressupost que fixés aquestes prioritats. De fet, calia justament el contrari de retallar: era necessari ampliar el pressupost en un 5% anual per tal de generar un fons de 400 milions d’euros per tres anys destinats a la recuperació econòmica i la lluita contra la desigualtat. Estava pactat en el PAM, però els números no van respectar el text.

La feina feta durant anys, especialment la contenció en la despesa en temps de bonança econòmica, servia a l’Ajuntament per fer un esforç complementari ara que la ciutat ho necessita. Trias, en el paper d’administrador, continua estalviant en temps de crisi! Si algun dia decidís fer d’alcalde s’adonaria de l’error. Curiosament, el PP que va aprovar el pressupost de 2012, i davant d’una proposta de cara al 2013 pràcticament idèntica, va girar-li l’esquena. Temps de pròrroga, poques decisions polítiques perquè convé mantenir la tensió nacional pels dos extrems i, encara que Trias segueixi al peu de la lletra la doctrina Montoro, és impossible que populars i convergents avui pactin el pressupost de la ciutat.

La pròrroga no és neutre. El país i la seva capital van perdent progressivament oportunitats –el darrer informe de The Economist assenyala la caiguda de Barcelona en el rànquing de competitivitat de les ciutats- i continua creixent la desigualtat social en els barris de Barcelona de manera preocupant. La capacitat de l’Estat de compensar les desigualtats de renda es va afeblint. La darrera enquesta metropolitana assenyalava que la distribució de les prestacions econòmiques públiques afavoreix la desigualtat en comptes de contrarestar-la. I la imposició del copagament en la sanitat o l’educació (de manera oberta o camuflada), va generant qualitats diferents de les prestacions públiques segons la butxaca de l’usuari. En el cas de l’educació no s’està fent altra cosa que projectar la desigualtat d’avui cap al futur. La pèrdua d’oportunitats no crec que sigui per les incerteses que genera la consulta o el procés sobiranista, però si per la incapacitat de Mas i Trias de combinar les legítimes aspiracions nacionals amb el govern del país i de la ciutat. Per molt que s’insisteix que la consulta arribarà el 2014, tothom sap que aquest és un procés amb tantes incerteses que fora millor seguir pedalant mentre s’aclareix la manera d’arribar-hi.

Entretant, la pròrroga fa pujar la temperatura a la graderia però quan acabi, i algun dia acabarà, ens adonarem de l’error d’haver posat tots els ous al mateix cistell.