Aquesta és la resposta a la pregunta que més he escoltat aquestes darreres setmanes: no, no participaré a la Via Catalana per la independència d’aquest 11 de setembre. Potser aquest post s’hauria d’acabar aquí, però com em resisteixo a pensar el món en termes binaris, m’ha semblat que havia d’explicar les raons de la meva decisió. M’estalvio, per obvi, el respecte absolut que sento per qualsevol manifestació popular que s’expressi des dels principis democràtics. Afegeixo, tanmateix, que enguany sobren raons i arguments per sortir al carrer i denunciar, entre d’altres coses, l’onada recentralitzadora d’un govern espanyol que, malgrat la majoria absoluta, fa aigües cada dia que passa.
Fa uns dies, Josep Ramoneda assenyalava que la independència és l’únic projecte polític definit en l’escenari català. Hi estic d’acord, però em sembla preocupant. La independència ha tingut la capacitat de galvanitzar a una part molt significativa de la societat però no resol, per ella mateixa, els greus riscos de la societat contemporània. En termes de desigualtat, d’articulació territorial del país, del paper de les ciutats, de projecte de progrés i sortida de la crisi, de millora de la qualitat democràtica i dels sistemes de representació… Té l’atractiu, això sí, de la ruptura, del punt i a part, de resoldre d’una tacada les incomprensions d’un Estat espanyol incapaç de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. En aquest sentit, és exigible que aquells que defensen la independència no només expliquin el procés per arribar-hi, sinó també el model de país que en resultarà. Un projecte polític d’aquesta transcendència no es pot recolzar, només, en la seva dimensió emocional.
Encara que pugui semblar contradictori amb l’expressat fins ara, el moviment independentista, que s’ha escampat per tot el país desbordant partits i institucions, té molts components positius. Així com el nacionalisme pujolista repartia carnets de bons i mals catalans -i encara els seus hereus fan el cartell més menyspreable de tot aquest procés- hi ha un independentisme popular i d’ateneu, festiu i reivindicatiu alhora, amable i sense complexos, que ha estat capaç de canalitzar molts dels malestars que avui hi ha a Catalunya. Un independentisme que ja forma part dels nous canals de participació política allunyats de partits i institucions, un bon senyal de la recuperació de l’interès per la cosa pública i, en aquest cas, amb una més que notable capacitat d’organització. La pitjor manera de enfrontar-s’hi és titllant-lo de populista i, encara pitjor, voler-lo comparar, amb equivalències, als anys trenta del segle passat. Es pot discrepar del seu objectiu final, però sense l’amplíssima mobilització iniciada amb la manifestació contra la sentència del Constitucional, fora molt difícil imaginar avui un status quo diferent per Catalunya, inclosa la proposta federal.
La reacció majoritària dels partits polítics catalans va ser l’anomenat dret a decidir, la possibilitat d’una consulta o referèndum d’autodeterminació que resolgui democràticament l’onada sobiranista que s’ha aixecat a Catalunya. No trobo cap altra sortida raonable. Més enllà de les importantíssimes raons democràtiques, una consulta ofereix l’escenari ideal per ordenar el debat i afavorir que les alternatives es presentin amb tota la seva complexitat. Uns i altres s’hauran d’esforçar per convèncer de la seva proposta. L’Estat necessàriament haurà de moure fitxa de manera clara i diàfana per tal que els partidaris del ‘no’ puguin disposar d’arguments convincents, i els partidaris de la independència puguin explicar com imaginen el dia després.
La negativa de l’Estat a contemplar aquesta possibilitat provoca l’emergència de vies alternatives però, sobretot, ha acabat accelerat la pressa. Per alguns, la negativa del govern espanyol i dels partits estatals esdevé l’oportunitat per accelerar el procés i garantir l’èxit. Fa pocs dies un destacat dirigent independentista em deia: “Si a Espanya apareix un Cameron, perdem la consulta”. En base aquesta teoria més val aprofitar la miopia de l’Estat i que es precipitin els esdeveniments el més ràpidament possible. La Via Catalana cap a la independència segueix aquesta lògica i busca, amb la seva excepcionalitat, aconseguir un gran impacte mediàtic arreu, que afavoreixi un clima internacional més favorable. Fet que jo no comparteixo, doncs un procés com aquest no pot prémer l’accelerador. Són molts, és cert, però no prou com per estalviar-se el debat assossegat i enraonat que permeti sortir-ne sense que les pèrdues siguin superiors als guanys. Per això no aniré a la Via Catalana.
A Espanya, mentre, se li acaba el temps. Algú s’hauria d’adonar que la proposta d’una consulta a Catalunya pot ajudar a revifar el propi Estat espanyol, que no sura des de l’esclat de la crisi i de la bombolla de la corrupció. Toca a Mas i Rajoy acordar-ho, però és indispensable que el PSOE es desmarqui de l’estratègia del PP i assumeixi la necessitat de la consulta. Algunes enquestes assenyalen que un 44% de l’electorat a Espanya hi està d’acord! He de creure que no hi haurà ningú a l’esquerra que els vulgui representar? L’Estat ha de veure que no li queda altra sortida que acceptar l’envit de passar per les urnes. Els perills no estan en el resultat del referèndum, sinó en continuar negant la via democràtica per resoldre la complexitat del moment polític actual, o en voler fer accelerar el procés amb itineraris de desenllaç incert.
Dues reflexions, i contesta, sis plau, Martí, perquè suposo que tens el blog per mantenir debat i reflexionar, oi? Doncs va.
Dius: “…. debat assossegat i enraonat …” Amb la “unidad” d’Espanya com a escut ,esperar un debat assossegat i enraonat és , pel cap baix, utòpic, mani qui mani. Necessitem un alçaprem i aquest està en la representació externa de la nostra incomoditat en ser regits per Espanya i la nostra voluntat de llibertat. I ara molta gent amb samarreta groga, o no, la vol. Llegeixes Victus aquest estiu?. Som molts a les trinxeres, hem cavat durant molts anys. Tu també hi ets. Ara és l’hora de sortir i presentar-nos davant dels baluards . No ens defensem com el 1714. Ja van entrar de mala manera. Ara volem que surtin sense sang, però amb empentes.. Són tàctiques diferents. Si?
Dius: “… sense que les perdues siguin superiors als guanys…” Oh! quina gran pèrdua no estar amb l’Espanya que ha perdut, entre moltes altres coses, i per la seva completa incompetència els Jocs 2020. Mira’t videos de discursos i projectes, sis plau. Ni tan sols han sabut copiar la presentació dels Jocs de Barcelona -i aquí un enyorat record al Maragall visionari i valent-.
No t’avergonyeix dependre i oberïr un estat, no tan sols encorat en el passat imperialista , sinó de retorn continu al passat imperialista com a única sortida?. No poden ser al segle XXI amb el feixisme de sotmetre territoris i amb eines de govern que ara ja no funcionen. De debó prefereixes salvar Espanya a treure-la de Catalunya?
Si no vas a la manifestació, no et quedis entotsolat a l’Ajuntament ni a casa teva.
No n’allunyis els teus fills -tard o d’hora et preguntaran perquè ho has fet- Com a mínim, pren les claus del campanar de la Catedral i toca campanades de Glòria, digui el que digui el bisbe. Va home, no tinguis por.
Gràcies, Jordi!
Alguien debería poner un poco de orden en todo este desaguisado que estamos viviendo, no eres el único, bien es cierto, pero sí de los pocos políticos en activo que se atreve a llevar “la contraria” en Catalunya hoy. Se agredece.
No acabo de entender el objetivo último de ser Independientes, como si eso en sí mismo pudiera ser un objetivo, ya sé que lo es para muchos, pero sigo sin entenderlo. ¿No soy yo también catalán…? Estos días están proliferando las voces, que como la tuya, intentan arrojar un poco de luz sobre el asunto, Beth Galí decía en una estupenda e inteligente Contra de La Vanguardia que el gran éxito de Barcelona (y probablemente de Catalunya también, añado yo) se produjo para los Juegos del ’92, ahí la unión entre el Estado, las CCAA. y el Ajuntament dió como fruto unos Juegos Olímpicos (como guinda de lo que llegó a hacerse en nuestra querida Barcelona) que siguen siendo hoy referente mundial, se hizo todo lo que se hizo, no hubo ni asomo de corrupción, se invirtió 1 millón de € y el ayuntamiento, hoy, no arrastra una deuda imposible. Es decir, sí se pueden hacer las cosas bien, se han hecho. Qué pretendemos, la Independencia o hacer las cosas bien. Pero lo mismo le toca recibir a los políticos “de Madrid” a los políticos del Gobierno Central que están haciendo las cosas francamente mal, ¡qué poco hemos avanzado en España en este asunto, qué poco! La Política está para eso, para hacer factible lo Público, lo de todos. Fuimos ejemplo de transición política y uno puede sentirse orgulloso de ello, hubiéramos podido ser ejemplo de avance político en transformar el statuo quo administrativo político, pasar de CC.AA. a Estado Federal en esta Europa por construir que alberga el mayor éxito jamás conseguido por Sociedad alguna en la historia de la Humanidad, y estamos jugando con ella peligrosamente, pero no hemos querido ni sabido hacerlo. Tú lo pretendes. Gracias!
Ara que sembla que s’inica un tímid diàleg sobre la consulta entre Mas i Rajoy i que dos enquestes (tant diferents en relació a altres aspectes), les de El País i La Vanguardia, coincideixen en detectar fins a un 43% d’espanyols favorables a la consulta, és quan el PSOE no es pot quedar enrera. Es molt difícil que Rajoy accepti una consulta, ho sabem, però es absolutament impossible si Rubalcaba no l’accepta d’antuvi. Es imprescindible que Pere Navarro i el PSC redobli el pressing a Madrid per obtenir el suport a la Consulta. Es la condició impresincindible per continuar junts, PSC i PSOE. A la consulta coincidirem amb el NO a l’Independència. Pero cal que el poble parli. Que ens deixin votar!
Hola Jordi,
Una de les conseqüències ( o potser de les causes) d’ aquesta crisis que estem passant és la pèrdua de credibilitat dels polítics. Las incongruències i contradiccions entre alló que pensen, diuen que faran i acaben fent, en un món on gràcies a les noves tecnològies de l’ informació tothom esta comunicat amb tothom en temps real, es fan molt evidents.
Un dels reptes de la política del segle XXI serà recuperar aquesta credibilitat, pero aquest és un altre debat. Per sort, a Catalunya, la societat civil a pres l’ iniciativa i els polítics es van sumant ( o no ) a les diferents iniciatives que es va decidint fer, davant la gran indiferència de la majoria de la gent.
La via serà un èxit. Te un punt mediàtic que las grans manifestacions no tenen. Serem notícia a mig món. Serà un acte familiar, pacífic, reivindicatiu i que ens farà visible davant la resta del món. No se si servirà per a ser independents pero crec que obligarà al govern espanyol a fer quelcom.
Sincerament, el teu raonament de per que no aniràs a la Via Catalana sona a excusa i servilisme de partit. Si estàs d’ acord amb la causa, no hi ha una forma mes pacífica, lúdica i festiva de sortir al carrer a reivindicar l’ independència, el dret a decidir, el vull votar, o simplement cridar l’ atenció a Madrid i brussel·les. El contrari de anar-hi per que hi creus, es no anar-hi per que no hi creus, el contrari de fer-la per una causa justa es no fer-la per que la causa es injusta. No crec que hi hagi terme mig, …a si, el servilisme de partit…En els temps que corren les incongruències es paguen. La gent percep els partits polítics com a entitats que només pensen en la seva prevalença, que ja no representen a la gent sinó als seus propis interessos i al de algunes macroempreses , i als propis polítics com a egòlatres i trepes al servei d’ aquest partits manipuladors i corruptes. Pero jo crec que ara tindria que ser el moment dels polítics. Es ara més que mai que l’ acció política és necessària. Ens trobem davant d’ un conflicte de difícil resol·lució. Ens calen polítics que es posin davant de la gent i al seu servei mes que mai, no que s’ amaguin darrera d’ excuses per no perdre el seu càrrec dins el partit que representen. Els líders de veritat fan un pas al davant quan es necessari, no miran de reüll a ningú per veure que poden i no poden fer. Al PSC molts ja han fet el pas.
Jordi, em sap greu que no vagis a la Via Catalana, m’hauria agradat donar-te la mà com he pogut fer en altres ocasions.
Espero que algun dia, aviat, entengeu que feu molta falta per iniciar el camí d’un país lliure.
Jo també em considero més federalista que independentista, però veig impossible aconseguir el suport del PSOE i el PP si Catalunya no es posiciona clarament a favor del reconeixement de la cultura catalana i de la nostra autonomia política. Hem demanat l’autonomia i ja hem vist com ha anat, crec que ara s’ha de exigir la independència per obligar a una negociació que faci possible arribar a un estat federal. Crec que el partit s’hauria d’explicar més sobre com ha de ser l’estat federal, sinò no es fa creible en el model d’estat que es vol i sembre que el federalisme que es defensa és una fugida d’estudi de l’enfrentament que suposa el tenir que trencar amb el model centralista i gens respectuòs amb altres realitats culturals de la península.
Jo crec que postures com la teva, encare que no la comparteixo, la respecto perquè poden afavorir al diàleg entre les diferents posicionaments dins del partit, de manera que evitem el trencament del PSC. El partit ha de saber gestionar la diversitat amb un lideratge que sumi complicitats cap a un pais progresista i que estima la seva cultura.