Trias, presoner d’Unió

L’apagada actualitat municipal ha revifat aquests dies per la constatació que l’alcalde Trias, al ser incapaç d’aconseguir una majoria política al Plenari, haurà d’aprovar el Pressupost General de l’Ajuntament pel 2014 mitjançant una qüestió de confiança. El procediment preveu dues opcions quan un alcalde no aconsegueix aprovar el seu pressupost: la pròrroga, que obliga a aprovar les inversions per separat –és el que Trias va haver de fer amb els comptes de 2013-, o presentar una qüestió de confiança associada al pressupost rebutjat. La resta de grups han de presentar un candidat alternatiu per substituir-lo. Si cap regidor no assoleix la majoria necessària, cosa que passarà a Barcelona, el pressupost queda aprovat automàticament amb les inversions incloses. Un camí tortuós, democràticament coix, però possible.

Que l’alcalde de Barcelona –el seu Ajuntament és la segona institució del país- hagi triat aquesta via és una pèssima notícia, una pèssima decisió. Incapaç d’estabilitzar un Govern quan la ciutat més ho necessita, Trias ha ha anat quedant aïllat políticament fins arribar a la solitud actual. La cantarella de la mà estesa, una expressió que a cops de taral·lejar ha acabat convertint en caricatura, i la seva calculada i impostada bonhomia l’han traït i han contribuït a l’actual inconsistència política del seu projecte. Si l’Ajuntament no fos govern local, avui estaria abocat a la convocatòria d’eleccions anticipades. Amb 14 regidors, els de CiU, i utilitzant tots els recursos jurídics, es pot administrar el consistori i garantir la prestació dels serveis municipals, però és impossible governar la ciutat. Governar exigeix dibuixar estratègies i projectes de fons que permetin combatre la crisi i respondre eficaçment, d’obra i no de paraula, a la creixent desigualtat que amenaça la cohesió social a molts dels barris de Barcelona.

M’ha costat d’entendre els motius pels quals, més enllà d’alguna trobada escadussera, Trias no havia ofert als grups municipals un marc de diàleg amb una proposta de pressupost damunt la taula. La resposta a la meva preocupació està, precisament, en el mateix document que es va fer públic als mitjans, abans de traslladar-lo als grups municipals: la pitjor proposta de pressupost de tota la història de l’Ajuntament de Barcelona. CiU ha decidit vendre’s actius municipals per finançar el deute de la Generalitat –aparcaments, Serveis Funeraris…-; CiU ha decidit no utilitzar tota la potència financera municipal per fer créixer les inversions del mandat fins a la xifra a la que el propi alcalde s’havia compromès, 1.800M€, quedant-se en uns insuficients 1.500M€; CiU ha decidit prioritzar les inversions cap a barris on conrea els seus millors resultats electorals, fet que trobo escandalós perquè comporta abandonar a la seva sort els territoris que més pateixen la crisi; CiU continua amb dèries absurdes en un context com l’actual, com invertir 6M€ al Castell de Montjuic, 4M€ al futur museu de les cultures del món o els 16M€ per l’enderroc de Glòries, una inversió que creixerà fins a més de 40M€ en exercicis posteriors.

El més greu de tot, però, és que enlloc de situar com a full de ruta el Pla d’Actuació Municipal (PAM), aprovat pel Plenari gràcies a la nostra abstenció, Trias s’inventa uns suposats “objectius estratègics” que no s’han discutit enlloc! Això li permet baixar en més de 3M€ l’aportació a Barcelona Activa, quan l’atur està creixent desbocat; carregar-se el projecte de donar suport a la recerca a la nostra ciutat; disminuir en 8M€ l’aportació a l’Institut Municipal d’Educació; dedicar 800.000€ a subvencionar les escoles bressol privades, o oblidar-se del Pla de Barris atenent els territoris amb més necessitats socials… Fa dos dies un veí de Trinitat Vella m’ho deia desesperat: “Ens tenen abandonats!”. La fractura social continua creixent i alguns barris de Barcelona entren en zona de perill. Mentre, el Govern instal·la un Fab Lab a Ciutat Meridiana que els veïns, astorats, ocupen per convertir-lo en un banc d’aliments…

El de Trias és, ras i curt, un pressupost fictici, covard i injust socialment. Un pressupost sense cap projecte que pugui contribuir a la recuperació econòmica de la ciutat i on l’Ajuntament segueix amb la febre privatitzadora, venent-se actius essencials per la fortalesa econòmica municipal. Encara hi ha molts ciutadans que ens diuen: “Però si en Trias sembla un bon paio, un polític de tarannà moderat”. Escoltant-lo ho sembla, però la realitat es que ha deixat la direcció estratègica de la ciutat en mans d’Unió Democràtica de Catalunya, l’ala dura i neoliberal de la coalició de Govern.

La responsable d’Economia, la regidora Sònia Recasens, va ser qui va intentar tancar -ben d’hora, ben d’hora, que deia aquell- un acord estable amb el PP, el partit de Mariano Rajoy, Alicia Sánchez Camacho i Maria de los Llanos de Luna. Un acord que incloïa el govern de coalició CiU-PP que no va culminar per la negativa de diversos regidors convergents. Va ser ella, també, qui va pactar el pressupost del 2012 amb el PP. Va ser ella qui va intentar torpedinar fins el darrer moment els acords per facilitar l’aprovació del PAM amb els socialistes dient, per exemple, que els plans de formació ocupacional eren “peonades”! Va ser ella qui va preferir l’acord d’inversions del 2013 amb el PP. I ha estat ella qui ha decidit pel 2014 -sense el PP, que no ha pogut seguir el ball amb música sobiranista- seguir amb el mateix guió, aixecant maldestres sospites que recorden temps pretèrits i evoquen el pitjor de la política. Fins i tot, ara, amenaça en fer públiques les converses privades al voltant del pressupost. Un membre del Govern municipal amenaçant als regidors de l’oposició! Per mi ja pot començar quan vulgui. La conseqüència d’aquesta inadmissible actitud és un alcalde en funcions i fent un paper d’estrassa. O a Trias ja li sembla bé el que fa Recasens o és incapaç d’imposar-se. Deixar manar Duran i Lleida, deixar la ciutat en mans de neoliberals, està tenint un preu massa alt per Barcelona.

Amb aquest pressupost no hi ha cap possibilitat de debat. L’alcalde podria, per una vegada, fer d’alcalde: acceptar que la seva proposta ha quedat tombada i que és indispensable aconseguir estabilitat de govern pel bé de la ciutat. Descartats els populars és hora de canviar d’interlocutor. Si l’alcalde relleva a Unió de les responsabilitats econòmiques i cessa a Sònia Recasens com a Tinent d’alcalde, els socialistes estem disposats a posar-nos a treballar perquè aquesta ciutat tingui un pressupost amb recolzament majoritari del seu Ple i deixi de tenir un alcalde, un govern, en funcions. Això sí, caldrà fer-ho a partir d’un full en blanc.

Un pensament a “Trias, presoner d’Unió

  1. Els ciutadans de Barcelona tenim accés al pressupost de Trias per tal de poguer analitzar i tenir un criteri propi?.
    És molt desagradable haver-nos d’informar a través de les opinions dels partits que és una informació relativa perquè la sabem contaminada d’una determinada visió i qui sap si d’uns determinats interessos. En aquestes condicions es com si demanéssiu fe absoluta dels seguidors, voleu gent fidel, incondicional. Això ja no serveix, ara, els ciutadans volem informació abans de decidir.
    Sis plau, féu públic el pressupost que proposa Ciu, perquè l’hem de conèixer i també poseu al nostre abast els comentaris i la valoració de cada partit.

Els comentaris estan tancats.