El viatge, la descoberta, conèixer altres ciutats, països i cultures és un signe de progrés i una activitat pròpia de la curiositat humana. Com en tantes altres coses, la globalització ha facilitat i fet créixer el turisme de manera exponencial. El darrer informe de l’Organització Mundial del Turisme ho assenyala amb contundència: l’any 1950 hi van haver 25 milions de desplaçaments turístics al món, 528 milions l’any 1995 i més de 1.000 milions de viatgers es van desplaçar l’any 2012. El mateix informe assenyala que al 2030 seran més de 1.800 milions de persones els que es mouran d’un lloc a un altre. De tot plegat, avui per avui, Europa se n’endú més de la meitat. El turisme, inexorablement, és una activitat que s’ha convertit en un potent sector econòmic amb una immensa capacitat de creixement en el futur. Cal assenyalar, però, que la mitjana salarial en el sector turístic està per sota de la mitjana general, és inferior a la mitjana del sector serveis i ofereix menys estabilitat laboral que altres activitats econòmiques, segons assenyala l’Institut d’Estudis Turístics del Ministeri del ram.

Si ens fixem en les motivacions que ens porten a moure’ns d’un lloc a l’altre hi veurem una clara evolució. L’actitud del viatger que cerca descobrir mons ignots és molt diferent a la del turista contemporani, on el viatge esdevé una desconnexió temporal de la rutina laboral, un estat de vacances. Com assenyala Ives Michaud: “El turista és a la recerca d’un món lleuger, plaent, que no pesi, lliure de l’angoixa i de la seriositat del món real”. Aquesta constatació, a la que lògicament s’hi podrien trobar nombroses excepcions, és el que obliga a les ciutats a preparar-se per esdevenir indrets turístics. En l’economia de l’experiència el que compta és satisfer les expectatives del client, i això obliga a convertir la complexitat de la vida urbana en paquets simples, còmodes i adaptables al gust del visitant.

La posició d’una ciutat com Barcelona en relació al turisme ha de tenir en compte les dues consideracions. La primera és que aquest és un sector amb molta capacitat de creixement i on la nostra ciutat té un enorme potencial. La segona és saber fins on estem disposats a transformar Barcelona per tal d’adaptar-la a les exigències d’aquest sector. L’exemple ineludible és la instal·lació que va sobrevolar la ciutat, durant massa mesos, del complex Eurovegas d’hotels i casinos. Sense dubte, incrementava l’atractiu turístic de Barcelona però el preu al que ho feia era desproporcionat: un atac frontal al model de ciutat. Per molts, el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella, aprovat per CiU i el PP, que elimina qualsevol límit a la instal·lació de nous hotels i apartaments turístics al cor de la ciutat és una altra decisió equivocada que trencarà el fràgil equilibri de la zona més sensible de Barcelona.

Fa pocs dies coneixíem la notícia de la venda de la torre Agbar i la seva transformació en un hotel de luxe. Es pot esgrimir, com així és, que és la decisió d’una companyia privada però, des d’un punt de vista urbà, la icona arquitectònica de la plaça de les Glòries –el nou espai de centralitat urbana– i la porta del 22@ es converteix en el símbol d’una Barcelona encarada sense cap timidesa al turisme. Poc temps després,  l’Ajuntament anunciava una gran festa, organitzada per Turisme de Barcelona, per celebrar el cap d’any al passeig de Maria Cristina amb l’objectiu de situar-se en el circuit de les grans ciutats amb iniciatives icòniques. Tot plegat succeeix mentre a la nostra ciutat no s’atura el tancament de comerços tradicionals que han sucumbit a la pressió d’un mercat que busca la rendibilitat ràpida que ofereix el turisme barceloní.

Barcelona no pot ni ha de prescindir del turisme, però cap ciutat hauria de centrar la seva estratègia econòmica en aquesta activitat. Els costos urbans i socials que comporta són massa alts. S’acumulen massa notícies com per témer que el Govern municipal ha decidit posar la directa i deixar-se estar de miraments. La crisi i l’atur serveixen de coartada per capgirar l’objectiu: enlloc de posar el turisme al servei de la ciutat és Barcelona la que s’entrega al turisme. Mentrestant, l’estratègia política és la ciutat intel·ligent. Potser acabarem descobrint, més d’hora que tard, que aquesta consisteix en deixar de pensar en el ciutadà…