El darrer Plenari de l’Ajuntament de Barcelona celebrat el passat divendres ha marcat un punt d’inflexió d’ençà de les eleccions que van permetre a CiU fer-se amb l’alcaldia. Per primera vegada en la història democràtica de la capital catalana es rebutjaven els pressupostos per l’any següent amb un resultat contundent: 25 regidors en contra davant de 15 que hi votaven a favor. Des de la victòria exigua de Trias el maig de 2011 i fins al novembre de 2013, el Govern municipal s’ha embarcat en un viatge cap a la soledat i l’aïllament polític. Les excel·lents relacions entre convergents i populars havien estat a punt de conformar un govern de coalició a finals de 2011, però alguns regidors nacionalistes van posar el crit al cel quan ja s’olorava de molt a prop l’onada sobiranista, i tot plegat va acabar, només, en pacte pressupostari pel 2012. Va ser aquí on Trias va començar el seu viatge cap a la soledat. El 2013 ja va haver de prorrogar els pressupostos amb un acord in extremis amb el PP per les inversions, fins a arribar a la derrota de divendres passat.

Paradoxalment, a mesura que les seves possibilitats d’estabilitzar el govern amb un acord amb els populars disminuïen, el gir conservador de les polítiques municipals, insensible al creixement de la desigualtat i cedint als interessos privats dels més poderosos, s’accentuava. El Pla d’Usos de Ciutat Vella o la Marina de luxe del Port Vell; un programa d’inversions que abandona les àrees més desafavorides per la crisi i es concentra en el tram central de la ciutat; la privatització dels pàrquings del centre de Barcelona; l’aposta per noves grans superfícies comercials; les retallades innecessàries en els pressupostos dels consorcis d’Educació, Serveis Socials, Habitatge i Salut; una actitud rància que censura cartells de festa major, rodatges a la ciutat o la publicitat d’esdeveniments culturals; el desmantellament de les polítiques ocupacionals quan l’atur s’enfila a xifres esgarrifoses… Tot plegat, un balanç decebedor que s’allunya, progressivament, de les necessitats dels barcelonins. Barcelona cerca un projecte que torni la ciutat als ciutadans, que posi en valor el dret a la ciutat.

El distanciament del PP per motius nacionals i el viratge cada vegada més conservador del govern Trias han portat a l’alcalde a l’aïllament més absolut. Quan diu que ha ofert pactes als socialistes sap que la resposta que l’hi he donat ha estat sempre la mateixa: dependrà del què facis. Des del Grup Municipal Socialista no hem parat de fer propostes al Plenari que, malgrat la seva aprovació, han estat absolutament ignorades pel Govern: en matèria educativa, de combat contra l’atur, de recerca i innovació, un Pla de Barris, un programa d’eradicació de la pobresa, una proposta alternativa de pressupost i inversions… Fins al punt que vàrem facilitar l’aprovació del Pla d’Actuació Municipal –per cert, amb notables dificultats per convèncer als meus que havíem de posar per davant els interessos de la ciutat a qualsevol altra consideració– i no ha inclòs, en la proposta de pressupost, ni un sol dels projectes pactats. Pretendre fer el programa acordat amb el PP amb els vots socialistes i, ara, culpar-nos a tots de la seva soledat és un exercici de cinisme difícil de fer empassar-li a la ciutadania. Aquesta és la causa que l’han obligat a posar a disposició el càrrec d’alcalde per salvar els pressupostos del 2014; una argúcia jurídica excessivament forçada per una administració tan important com l’Ajuntament de Barcelona.

Trias sap que és impossible un acord per formar Govern entre els grups que ens vàrem oposar al seu pressupost. Per això, utilitza l’últim recurs que li quedava per salvar els comptes de 2014, però l’aposta és perdedora en termes de govern i de lideratge: difícilment es pot fer d’alcalde aïllat políticament. Això hauria de fer pensar als regidors de CiU. Continuar entregats al tàndem Trias-Recassens els impedirà qualsevol iniciativa política d’alta volada. Divendres passat, el dia del Plenari, va acabar el mandat Trias, i això hauria de fer reflexionar a tothom. Barcelona no es pot permetre un Govern municipal a la deriva en un context de crisi i creixement de la desigualtat. Els mateixos que van impedir el govern de coalició amb els populars, avui haurien d’exigir canvis profunds en el projecte i en el lideratge per tal de recuperar estabilitat en el govern de la capital de Catalunya. L’oportunitat de Trias s’ha acabat i no adonar-se’n significa continuar administrant la ciutat però deixar de governar-la. Barcelona no s’ho pot permetre.