Aquest és un post d’urgència. Avui tenia previst parlar-vos del 35è aniversari del Taller de Músics, de l’enorme feina feta durant aquests anys al servei de la música i, en particular, del jazz i el flamenc, de la tasca a favor de l’educació musical i de la seva contribució a la transformació del barri del Raval. Volia parlar-vos del Lluís Cabrera, l’inventor d’aquesta fàbrica musical, de la seva passió per tot allò on clava la mirada aquest andalús independentista, i sobretot independent, inquiet i volcànic; barceloní de soca arrel, mordaç i astut, que seia satisfet entre l’alcalde Trias i el conseller Mascarell anit al Palau mentre la presentadora del concert demanava una aposta més clara per la cultura i més suport de les institucions. Només el Cabrera és capaç d’alçar la veu més crítica i punyent, mentre autoritats de tota mena busquen la seva complicitat. Per molts anys al Cabrera i a tota la tropa del Taller!

Perdoneu la introducció que no té res a veure amb el que avui és urgent de posar en primer pla: l’acord del Govern conservador de la ciutat per privatitzar la xarxa d’aparcaments del centre de Barcelona. Aquest migdia, el portaveu de facto de Trias, el popular Alberto Fernández Díaz, l’ha anunciat en roda de premsa; ell, i no el Govern. A la Comissió d’Economia d’aquest dimecres els vots del PP permetran a CiU aprovar el procés que conduirà a la privatització.

La notícia és greu, per diversos motius. Avui l’Ajuntament disposa d’una xarxa d’aparcaments públics, gestionats per BSM, i altres en règim de concessió privada. Els primers els ha construït el propi Ajuntament; els concessionats, en canvi, la inversió la va fer un privat a canvi de gestionar el negoci durant uns anys. Adjudicar un espai a un privat per tal que hi construeixi un aparcament i l’exploti durant uns anys és lògic i positiu; l’Ajuntament s’estalvia la inversió, pot regular els preus en la concessió, la ciutat guanya un aparcament i, al cap dels anys, el domini passarà a mans municipals. El que es fa ara és una altra cosa. Tots els aparcaments que es posaran sota mans privades ja estan fets i en funcionament: 15 són municipals, 11 en mans privades però amb la concessió a punt d’acabar. És a dir, en el moment que l’Ajuntament podria completar i gestionar la xarxa d’aparcaments municipals recuperant els que fins ara estaven concessionats, renuncia fins i tot a una part dels que avui són seus. Tot plegat per disposar de 100 milions d’euros. Una quantitat que Fernández Díaz ha elevat avui fins els 115. Sempre m’havia queixat que el càlcul del Govern era obscur; ara, resulta curiós, amb una simple negociació amb el PP ha augmentat 15M€…

Els aparcaments urbans són un instrument essencial en les polítiques de mobilitat i una peça clau per reduir l’ús del vehicle privat i fomentar el transport públic. Les polítiques de preus, afavorir el lloguer de places per sobre la rotació (sempre més rendible) o incorporar nous usos en aquests equipaments que responguin a necessitats de la ciutat, són possibilitats a tenir molt en compte, ara que la contaminació atmosfèrica pot esdevenir un problema urbà a molt curt termini. D’altra banda, la salut financera municipal no es basa només en no estirar més el braç que la màniga en la despesa, sinó també en disposar d’actius valuosos que davant dels bancs i agències de rating són tan importants com el control del dèficit.

Posar en mans privades els aparcaments de la ciutat només pot respondre a la necessitat de fer caixa; és a dir, d’obtenir uns ingressos extraordinaris per atendre necessitats imperioses. Aquí és on apareix l’alcalde Trias i promet 1.000 pisos de lloguer social. Em sembla indigne utilitzar un dels problemes més greus que pateixen tants barcelonins per encobrir la privatització més inexplicable que farà l’Ajuntament. L’alcalde sap que disposa de diners per fer els 1.000 pisos, només amb el superàvit del tancament pressupostari del 2013 ja podria començar. I sí, he dit superàvit. Encara que sembli impensable en uns moments de tant patiment social, l’Ajuntament continua gastant menys del que disposa, probablement per la necessitat de continuar finançant als veïns de la plaça Sant Jaume. Però també podria fer una remodelació de les Glòries que no costés 250 M€, o estalviar una mica al passeig de Gràcia o a la Rambla Catalunya, o no haver començat una obra absurda avui com la que es fa a l’encreuament de Muntaner i la ronda del mig. Avui, la prioritat de les polítiques d’habitatge no passa per seguir construint sinó, com ha exigit la PAH, per posar a disposició de lloguer social el parc d’habitatges buits de bancs i entitats financeres. En aquest àmbit, Trias, en tres anys, ha aconseguit un total de… 12 pisos!

Fer una actuació que va en contra de la fortalesa econòmica municipal, perdre un dels instruments més valuosos per a les polítiques de mobilitat embolicat amb la cel·lofana de 1.000 pisos socials és vergonyós i greu. Respon a una dèria privatitzadora que s’ha instal·lat als despatxos del Consistori. La mateixa que és incapaç d’aturar al mercat en el tancament progressiu de tots els comerços històrics, que es carrega les polítiques d’ocupació, que ha cedit a una marina de luxe el Port Vell de Barcelona, que aprova un Pla d’Usos a Ciutat Vella que provocarà una bombolla hotelera, que es carrega i privatitza l’espai públic amb l’ordenança de terrasses… Una pinça, la d’Unió Democràtica i el PP, que de manera més palmària tenen acorralat a l’alcalde. Trias continua amb la cantarella de la cultura, la creativitat, la innovació i el benestar, no perd ocasió per repetir-ho. Entretant, ha posat preu a la ciutat.