No ha estat una setmana fàcil. Escric aquest post, en sóc ben conscient, amb el regust del perdedor. Quan dediques dos anys a un objectiu, per molts atenuants que hi busquis, la derrota s’instal·la a l’estómac. Volia guanyar, no valen altres eufemismes, i això no ha passat. Felicitar a l’adversari que ha obtingut més vots és indispensable: enhorabona Jaume. Però també toca recapitular i prendre decisions.
Després d’una setmana de donar-hi voltes he decidit deixar la política institucional. Renuncio a la presidència del Grup Municipal Socialista (GMS) i, en el proper Plenari, deixaré l’acta de regidor. Voldria equivocar-me però em sembla que el PSC surt de les primàries pitjor de com hi va entrar i s’allunyen les possibilitats de derrotar a Trias. Entre l’escassíssima participació -celebrada, per cert, com un gran èxit per la Federació de Barcelona- i les “males praxis” clientelars, reconegudes però sense aclarir, l’oficialisme s’imposa. En lloc d’obrir el camp, aquest encara s’ha tancat més. Mal presagi.
Tanco una etapa que va començar ara fa vuit anys, quan l’any 2006 em reincorporava al capdavant de l’Institut de Cultura de Barcelona. Fins al maig de 2011 vaig dirigir les polítiques culturals de la ciutat en el govern de l’alcalde Hereu. Van ser cinc anys dels quals guardo un excel·lent record i on el paper de la cultura va guanyar posicions, pressupostàries i polítiques, en l’agenda del consistori. Un mandat, val a dir, amb clars i obscurs, marcat per dues dimissions molt diferents que auguraven la derrota posterior: la de Carles Martí pel fracàs de la consulta de la Diagonal i la d’Itziar González com a regidora de Ciutat Vella. El PSC mostrava signes inequívocs d’una necessària renovació, en el fons i en les formes.
El maig de 2011, per primera vegada, els socialistes perdien el govern de la ciutat. Mesos després de la derrota, el PSC em va demanar que encapçalés el GMS. Vaig creure que triar el regidor més heterodox, i menys implicat en la vida interna del partit, significava una sincera voluntat de canvi, no només en els continguts sinó també en les actituds i en les maneres de fer política. Potser aquella era la intenció, però la realitat havia de complicar-se molt aviat. El meu bateig en la política institucional l’han acompanyat dues manifestacions que han mogut el mapa del catalanisme polític i un creixement de la desigualtat, que ha fracturat la societat catalana i barcelonina. El descrèdit de la política institucional ha augmentat en la mateixa mesura que s’ha re polititzat la societat. La direcció del PSC, encapçalada per Pere Navarro, ha estat incapaç de dibuixar una resposta als reptes actuals de Catalunya. Brindar amb Alicia Sànchez Camacho i Albert Rivera el dia de la Constitució, i amb Artur Mas per tancar l’acord del Barcelona World, és la metàfora d’un desori.
La meva aposta era mirar d’encapçalar una sacsejada al PSC, buscar la complicitat d’una part significativa del nostre espai polític que havíem anat perdent, i recuperar la millor herència del socialisme barceloní i català. M’han dit que mirava més a fora que a dins del partit. És cert: quan una organització entra en crisi ha de procurar recuperar l’energia que ha marxat, més que la comoditat dels que encara hi romanen. Les primàries obertes es presentaven com la darrera oportunitat per trobar la legitimitat necessària per mirar de vèncer tanta resistència al canvi. No ha estat possible. El distanciament entre els dos mons és molt gran, potser irreconciliable. Els ciutadans preferien avalar més que anar a votar en una convocatòria organitzada pel PSC, i després de la primera volta la distància encara s’ha incrementat.
Segurament hi ha molts altres factors que han influït en la derrota, especialment la meva inexperiència política, però quan un juga fort ha d’acceptar que un resultat advers ha de tenir necessàriament conseqüències. Tinc massa dubtes que el resultat de les primàries pugui realment afavorir la revifada del socialisme a casa nostra. Em dol, molt més del que es pensen els que m’acusen de torpedinar el PSC. Sobretot, perquè amb un socialisme empetitit, disminueixen les possibilitats de construir alternatives d’esquerres als governs actuals. Trias continuarà sense projecte, però contemplarà, murri, com els adversaris s’esmicolen. Barcelona no s’ho mereix.
Agraeixo infinitament tots els suports, especialment els d’aquells que m’han acompanyat de prop en aquesta aventura, a tots els que m’han ajudat a articular el Moviment Barcelona, i a tots i cadascun del 1.515 votants. Però no me n’he sortit, i no trobo cap explicació raonable per continuar exercint el paper de regidor del PSC. Un clàssic i antic representant de l’aparell li deia, fa uns dies, a una militant que em donava suport: “El Jordi té el millor projecte per Barcelona i és qui millor coneix la ciutat, però va en contra del partit i això no pot ser”. Preservar l’instrument, amb les seves famílies i dinàmiques clientelars sembla més important que els valors i els objectius de transformació que pregona.
No llenço cap tovallola, simplement la guardo al calaix. És la segona vegada que deixo l’Ajuntament, però no ha de ser l’última que em dedico amb cos i ànima a la meva ciutat. Potser em faig gran, però no crec que trobi res que m’apassioni tant.
Avui paga vosté el preu de la dignitat i la coherència, aspectes poc freqüents en la nostra política actual. Crec que aquest Arreveure hauria de ser temporal. Té vosté massa capacitat política i alternatives com per pansir-se en un racó fosc del PSC.
Benvolgut Jordi Martí: M’hagués agradat infinitament que haguessis estat el futur candidat del PSC com Alcaldable del Cap i Casal de les ciutats de Catalunya. Crec que has fet el que has pogut per afavorir un PSC que crec s’equivoca en la estratègia i que cada cop sembla allunyar-se més de les raons dels seus orígens. Jo mai he militat en aquest partit que quasi be sempre he votat, ja que la condició per fer-me militant passava per trencar amb un PSOE germà però lluny d’entendre una Catalunya Nacional (que no Nacionalista) que sempre i a través de la Cultura ha estat capaç de demostrar a Espanya i al Mon sencer la seva personalitat com a poble. Tu que vens de la Cultura, no defalleixis en l’intent de liderar altres propostes que seran el futur de la Socialdemocràcia Catalana i renovada que molts desitgem. Una abraçada i fins sempre
Àlvar Roda
Aviat estaràs on et correspon i mereixes per la teva compromesa trajectòria. El país ho necessita. Gràcies per dignificar la politica.
Aquesta tristessa és compartida, i com tu principalment pel futur de Barcelona.
Mai he votat PSC però pensava fer-ho per primera vegada, em temò que tindrà que esperar millor ocasió.
Moltes gràcies pel teu esforç, el teu projecte em convencia.
Dissortadament, era la crònica d’una mort anunciada. De totes maneres, gràcies per l’esforç, Jordi. Seguirem esperant que algun dia guanyin els bons. Com diu el Quijote: “Allà los burladores con sus burlas. A nosotros nadie podrá arrebatarnos la gloria del empeño”.
Que tinguis sort.
Apreciat company, potser alguns dies no hem coincidit, pro la veritat es que dins de les opció que posava el PSC a disposició del les ciutadanes i ciutadans de Barcelona, tu eres la que hem semblava més propera. En aquest PSC que no soc capaç de reconèixer i mira que han estat molts anys. Recordo quant vam aconseguir els JJOO, el govern municipal d’en Pascual Maragall, la meva emoció per ser triat per participar en aquest gran projecte i viure la transformació de la nostre ciutat. Recordo a moltes companyes i companys que ja no hi son i veig com aquesta gran organització ha caigut en mans d’unes persones professionals del no res i que no tenen cap escrúpol en segrestar la democràcia interna de l’organització. Et desitjo molta sort i que trobis el projecte que pugui omplir les teves ànsies de servir a les ciutadanes i ciutadans. Salut i Socialisme.
Jordi endavant i anims. Has estat valent i coherent. Ens veiem dijousrr
Un abrazo fuerte compañero, desde el Sur que habito y desde la estima que te tengo. Vendrán mejores tiempos y nos harán más fuertes y sabios. No lo dudes.
Mira Jordi, ara deu fer 25 anys jo treballava amb la Ció Barjau. A més d’una excel·lent companya de feina, la casualitat feia que, per família comuna, compartíssim hores de tertúlia entre cartes i paisatges de platja de tramuntana. En una, o diverses, d’aquelles converses recordo que parlava de tu i et descrivia, amb admiració, com un jove molt intel·ligent de qui en el futur en sentiríem a parlar.
Després, a distància, t’he anat seguint i sempre t’associava a aquell pronòstic de la Ció i comprovava com la història li donava la raó. Que n’era de llarga aquella dona.
Ara fa cinc anys que la Ció ja no hi és, se la va endur un maleït càncer de precocitat injusta. Dóna-li la raó i fes que el futur segueixi parlant d’aquell jove tan intel·ligent.
Bona sort.
Eduard
Ho sento especialment, perquè crec en la teva honestedat. No en va has fet un bon treball des de les teves responsabilitats. Potser hi haurà un altra ocasió de reprendre la feina. Gracies per demostrar dignitat en aquest moment, no gaire comú entre els nostres polítics
Et vaig votar sense coneixer-te, pero per la recomanacio d’una persona amiga, en Joan Comas, des de els temps d’en Pallach, i perque la meva dona, Teresa, (“un coco”) em va dir que el de ulleres (tu) ets bona persona. Comparteixo la pena de que PSC amb aquesta tactica de que pel poder val tot es va morint perque la gent ho veu; un fals elitisme intelectual propi de gent lluny de la realitat que usa un partit pel SEU interes. M’agradará saber de tu en el futur. Salut i pasa pagina, seguint essent tu mateix. Ben cordialment
Hola Jordi! quin despertar llegint la premsa! Tot i que maig ja és aquí, es pot pensar en donar visivilitat al Moviment Barcelona dins el Congrés Extraordinari del PSC? Crec que valdria la pena. És un col.lectiu prou important i imprescindible per a la ciutat perquè se’l tingui en compte. Ànims, Jordi
Vaig lamentar que el meu vot no servís perquè guanyessis. Però tu no perds, tu guanyes perquè has fet el que havies de fer, i si tens paciència veuràs que has guanyat. Perd Barcelona.
Ja en les darreres generals i autonòmiques no vaig votar PSC. Això teu era per a mi una excepció. El darrer cartutx, com aquelles bengales dels nàufrags que esperen que serveixi per al rescat. No ha pogut ser i no tornaré a participar en altres rescats del PSC perquè ja no tinc més bengales.
I perdona que un incís, però no crec que Collboni mereixi cap felicitació tal i com van anar les coses. No dic que es mereixi un miquel, però tampoc una felicitació, ni que sigui retòrica o diplomàtica. Te la podries haver estalviat.