Dijous passat, a les Drassanes de Barcelona es va celebrar el primer debat al voltant de les primàries del PSC per tal d’escollir candidat a alcalde. Hi vaig anar amb l’expectativa de saber si algú dels que fins ara no ha descartat de presentar-s’hi anunciaria que donava el pas definitiu. No va passar. A mi, que em resulta encara molt nova la condició de “candidat” i em costa moure’m en el terreny imprecís i mogut de la política, em sembla que aquestes primàries obertes a la ciutadania poden ser un excel·lent exercici per a preparar-nos cara les eleccions definitives, les municipals del mes de maig de 2015.
Quan es van perdre les eleccions, el 2011, ja vaig dir que els ciutadans ens enviaven al racó de pensar. Però la política no es cosa de pensar-la sol. En política és indispensable el debat i la confrontació entre membres del propi partit i amb els sectors més dinàmics de la societat. Unes primàries obertes a la ciutadania ho han d’afavorir, han de permetre enderrocar els murs invisibles que tanquen el partit portes endins. La tradició del PSC és massa important com perquè ningú se’n pugui sentir propietari en exclusiva. Posar en mans del conjunt de ciutadans progressistes el dret a decidir el candidat o candidata i fins i tot, si ho sabem fer bé, deixar oberta la possibilitat a candidats independents podria ser el millor revulsiu.
Les ciutats tenen cicles que lentament la història va posant al seu lloc. M’atreveixo a aventurar que Barcelona ja fa alguns anys va acabar el període iniciat amb la Transició i les primeres eleccions democràtiques, i es troba al bell mig d’una nova etapa de la que encara ningú ha estat capaç de dibuixar-ne un nou projecte. En altres paraules, els alcaldes socialistes, amb Maragall al capdavant, van convertir Barcelona en una ciutat global. Avui, el que cal, és un projecte que domestiqui la globalització. No cal aixecar muralles per protegir-nos del món exterior, però és necessari un projecte que rescati i actualitzi la condició de ciutat en el context de la globalització, un lloc per viure amb plenitud i amb igualtat d’oportunitats per a tothom. La manera de fer-ho ha de ser nova del tot, el vell estat del benestar fa aigües, i cada vegada hi ha més dades que demostren que allò que va comportar grans èxits en el passat avui ja no funciona.
Per això és moment d‘inventar, de reflexionar a l’entorn de noves maneres de governar una realitat que produeix massa injustícia social. Les primàries han de servir per això i, probablement, encara agafarien més volada si poguéssim importar el millor de les experiències celebrades en diverses ciutats italianes. Marcello Belotti, coordinador d’Esquerra, Ecologia i Llibertat, explicava en el debat de dijous com a Roma, i abans a Milà, el conjunt dels partits de l’esquerra havia organitzat unes soles primàries per triar el candidat i, posteriorment, s’havien celebrat primàries per decidir els principals eixos del programa. L’àmplia mobilització va facilitar desplaçar del poder, en moltes ciutats italianes, al partit de Berlusconi.
La novetat de l’experiència és que no elimina els partits, però desborda els seus límits i supera una cultura política més centrada a mirar-se el melic que escoltar el pols de la societat. Són temps de més política i menys partits, de trobar noves maneres de canalitzar debats i construir noves formes de lideratge. Avui no es tracta de donar la paraula als ciutadans de tant en tant, sinó de permetre i afavorir una participació activa que escurci distàncies, i atorgui un paper de dinamitzador a les forces polítiques.
El PSC, amb la complicitat de les forces d’esquerra, va construir el Model Barcelona com la decantació del pensament progressista de la ciutat. Avui, en un context marcat per la globalització, torna a tocar fer el mateix. Però també ha de canviar la manera de fer-ho. Els ciutadans no dipositaran una confiança cega en cap formació política, avui voldran acompanyar el procés de més a prop, sentint-se part activa d’una nova manera de fer política. El PSC, amb les primàries, que insisteixo són obertes a la ciutadania, té l’oportunitat de contribuir a definir el projecte de ciutat, d’afavorir que apareguin nous lideratges, però sobretot de revitalitzar-se ell mateix i de tornar a trobar el seu lloc en aquests temps convulsos que ens han tocat viure. Començar a Barcelona és un tornar a començar, reprendre allò que el PSC proposava l’any 1979: “Entra amb nosaltres a l’ajuntament”.
Ben vist. Podria dir moltes coses. Miro d’anar al gra, i em disculpo per l’excès de càrrega analítica, que es justifica només pel meu interès en el tema internacional
Hi ha tota una sèrie d’elements centrals a la cultura de govern municipal d’esquerres a Barcelona que, per a mi, troben més sentit i identitat quan s’expressen cap a fora: la modernització del model de gestió i la planificació estratègica/participació es complementaven amb una activitat de promoció econòmica internacional (M Rubert…) i rrii més “pures” (J Borja, M Obiols), on la reivindicació del govern local, i la defensa del seu prestigi, eren al centre d’una agenda que moltíssimes ciutats van entendre i van seguir. L’èxit del model Barcelona és que era de veritat: la promoció internacional del municipalisme es feia des de la fortalesa d’una gestió innovadora, participada, eficaç i transformadora, i que estava fent servir els bons resultats “exteriors” (comerç, turisme, fires, seus d’empreses, directius internacionals…) per augmentar la cohesió interna, de forma decidida.
Això entra en crisi quan decau el lideratge, especialment del J Clos i a partir del 2004. Algunes externalitats negatives de la internacionalització de Barcelona, que la gent percep ràpidament (turisme excessiu, immigració desordenada, competència per l’espai públic…) no són integrades en un relat potent i de ciutat, sinó simplement nous problemes. El PSC no ajuda, em sembla recordar que la darrera ponència-marc anava justament d’això: la globalització com una cosa recent i inesperada, que marca nous reptes etc etc.
Cal recordar també que vam pecar d’ambició: Barcelona va ser massa ignorant, en la seva estratègia global, de la seva condició de capital de Catalunya i de ciutat del sud d’Europa. L’única lliga era la mundial, i jugàvem sense espònsors. Quan va fallar alguna cosa (per a mi el canvi és després del fòrum 2004) va fallar tot. Això ve al cas del que dius: llavors vam veure que les polítiques de redistribució no podien ser locals. Ara, la situació potser és una altra, i les palanques i les energies que ens arriben de Catalunya / Espanya / Europa molt menys valuoses. És possible que hi hagi espai per reprendre un camí més propi. Aquí, conservem aliats importants, com són les ciutats franceses sense anar més lluny.
Tanmateix, el que m’interessa destacar –tal com jo ho veig, que és de forma molt personal– és que som una de les ciutats del món que ha fet més, de forma més sòlida i constant, i amb més resultats, sobre això de “domesticar la globalització”, com has escrit. I al mateix temps, que això sembla un llegat difícil de capitalitzar, de reivindicar. Personalment, no deixo d’intentar-ho, sobretot perquè penso que aquest dossier, juntament amb un grapat d’altres, constitueixen un dels expedients de gestió des de l’esquerra més interessants de la posguerra europea, que és el govern de Barcelona.
Molts ànims i molta sort.