Arxiu d'etiquetes: Primàries

Barcelona ens espera

Publicat el per

 

Aquest dissabte, 29 de març, els barcelonins progressistes i d’esquerres tenim una cita amb les urnes. No són unes eleccions més, sinó la primera vegada que una força política, en aquest cas el PSC, ofereix als ciutadans la possibilitat de triar al seu candidat a alcaldable a la ciutat de Barcelona. Les primeres vegades sempre són difícils i, a més, coincideixen amb una situació política de gran complexitat i en el pitjor moment del socialisme català. Tot plegat fa que creixi el neguit: per uns els que ens preocupa, sobretot, és una baixa participació; per altres, en canvi, els espanta que s’acostin ciutadans que, ara com ara, viuen allunyats del PSC.

Ho vaig dir ara fa un any a la presentació en societat del Moviment Barcelona: amb mi hi vull independentistes, confederalistes i federalistes. Molts, llavors, van arrufar el nas i deien: això, tranquils, des del PSC és impossible. Avui, quan comença a ser una realitat, arriben els nervis. La política sempre ha d’ampliar els marges, mai empetitir-los.

Aspirar a una ciutat que es rebel·la contra la desigualtat i la pobresa, que anhela convertir-se en capital d’Estat i que fa de la radicalitat democràtica la seva bandera, és un gest inequívocament barceloní. Barcelona ha de trobar la manera, la seva manera, de contribuir a respondre a les tres cares de la crisi: socioeconòmica, nacional i democràtica. Barcelona no és una ciutat per ser administrada, és un subjecte polític que ha de jugar un rol central en l’escena política catalana, espanyola i europea. Avui està desapareguda; la dreta vol tenir la ciutat domesticada, apagada i somorta. Igual a Madrid que a Barcelona.

L’Isidre Molas, en una trobada a Gràcia en la que jo mirava de descriure l’actual govern Trias, va deixar-la anar: “La dreta no s’estima la ciutat”.  No he trobat una definició millor per entendre la distància palpable entre els seus regidors i els moviments socials, en les diatribes cada vegada més esperpèntiques de l’alcalde, en la insensibilitat vers el patiment social, en l’obsessió per convertir en negoci qualsevol recó de la ciutat, en el menyspreu cap al mateix Ajuntament amb la dèria privatitzadora de serveis públics. Avui, la majoria alternativa a la dreta la formen totes les sensibilitats de l’esquerra que s’estimen la ciutat. Són els que saben que el país es construeix de baix a dalt: per fer-lo federal, confederal o independent. Són els mateixos que durant 32 anys han fet la Barcelona d’avui i, més enllà de la seva sensibilitat nacional, volen que Barcelona sigui un projecte en si mateix. Són la Marta Mata, la Maria Aurèlia Capmany, l’Oriol Bohigas, el Joan Fuster o la Marina Subirats, però també  el Jordi Borja, l’Eulàlia Vintró, la Imma Mayol, la Pilar Rahola o l’Esther Capella. Pasqual Maragall va saber aixecar la bandera de la ciutat per unir totes les sensibilitats del catalanisme d’esquerres, no hauria de ser tan difícil repetir-ho. Només cal fer tornar al PSC al seu lloc. Vine a votar-me el 29 de març, aprofita l’oportunitat de les primàries obertes, treu-te la mandra o els prejudicis. Barcelona ens espera!

A Barcelona, comença a decidir

Publicat el per

És el nostre lema de campanya, sense embuts: Comença a decidir. Aquest dissabte, Carlos Márquez feia en una piulada una associació entre el nostre eslògan i el mític de les municipals del 1979, Entra amb nosaltres a l’Ajuntament. Certament, molt ben vist! Despertar dels 40 anys de dictadura feia imaginar una democràcia que no s’acabava amb el vot cada quatre anys: l’esquerra havia d’incorporar en el seu projecte transformador l’energia social de tots els moviments de l’antifranquisme. Avui passa el mateix, societat i organitzacions socials van per davant de la política institucional i això, afortunadament, no hi ha aparell que ho aturi. I quan això passa, com als anys vuitanta, és quan la política institucional té la possibilitat d’abordar transformacions que sense l’energia social serien impossibles. Maragall va poder transformar Barcelona perquè, més enllà dels vots, notava l’alè ciutadà al seu costat.

El nostre repte és aconseguir un nou estatus polític pel país que capgiri els maltractes rebuts per l’Estat espanyol en termes econòmics, polítics i culturals. Barcelona també hi té molt a veure: la concepció d’un Estat amb una sola capital que centrifuga poder polític, econòmic i cultural afebleix la potència de la capital del país. No serà fàcil, l’adversari és molt potent, però és incomprensible que Pere Navarro no s’adoni que avui el problema polític del PSC no és ERC ni ICV ni tampoc CiU: el problema polític del PSC és la seva absoluta incapacitat de connectar amb l’onada ciutadana que hi ha al darrere del dret a decidir. L’eix que va de l’autonomisme a la independència, passant per les diverses modalitats del federalisme, no genera compartiments estancs de hooligans de cada cosa. Aquest és, més aviat, un camí que va molt transitat en una sola direcció fruit de l’actitud tancada dels populars i de la negativa reiterada del PSOE a acceptar que es pugui votar. Navarro i la direcció del PSC van, simplement, en direcció contrària, convençuts, això si, que cada vegada que un socialista canvia de direcció ajuda a enfortir el seu projecte. Els socialistes no ens ho mereixem! Això no és el PSC del 1979 i, si seguim així, no hi haurà cap opció per tal que les esquerres recuperin l’alcaldia de Barcelona. Ras i curt: amb la direcció actual i Pere Navarro és impossible que el PSC guanyi les eleccions municipals del 2015.

Tot plegat genera un objectiu sobrevingut en aquestes primàries: han de decidir, sí, el millor candidat per Barcelona, el que més hagi suat ciutat i sigui capaç d’afrontar l’enorme repte de la desigualtat. Però també han de provocar un tsunami al PSC. Fa 20 anys que treballo per Barcelona, a dins i fora de l’Ajuntament, sempre amb la mirada al carrer, mai al partit. El meu Contracte per Barcelona defineix les tres prioritats centrals del meu programa pel futur de la ciutat: combat contra la desigualtat, cap a una capital d’estat i radicalitat democràtica en el funcionament municipal. Totes tres hi són en el Comença a decidir, però a més sé que adquireixo un compromís afegit: plantar cara a una direcció que no només afebleix al partit –això per a molts és poc rellevant–, sinó al país i a la seva capital.

Decidir votar Jordi Martí és apostar per una alternativa d’esquerres, capaç de sumar a tots aquells que durant anys, a Barcelona i a Catalunya, han estat els nostres companys de viatge.

El meu PSC

Publicat el per

 

Catalanista, socialdemòcrata, dialogant, plural i federal

Ahir dissabte vaig anunciar públicament que tenia els avals necessaris per presentar-me a les primàries del PSC per triar candidat a l’alcaldia de Barcelona. Abans que res, un sincer agraïment a tots aquells que m’heu avalat -si algú vol fer-ho, encara hi és a temps!- i, molt especialment, a tots els que m’heu ajudat a aconseguir-ho. No serà fàcil però ara cal transformar els centenars d’avals en milers de vots el pròxim 29 de març.

En les múltiples converses que estic tenint aquestes setmanes he explicat el meu Contracte amb Barcelona, he relatat com l’Ajuntament pot combatre la creixent desigualtat a la ciutat, la importància dels barris i la gran metròpoli, la necessitat que Barcelona funcioni com una capital d’Estat mirant de fit a fit les grans ciutats europees, la importància dels governs locals en el camí cap a la radicalitat democràtica. He parlat del Besòs i del Parc Agrari del Llobregat, de les Glòries i el comerç històric, de l’educació de dues velocitats, de la malnutrició infantil i la xacra dels desnonaments, de la indústria i els riscs del turisme, de l’economia col·laborativa i de l’aposta per municipalitzar l’energia. I ho he fet amb empresaris i treballadors, amb mestres i jutges, amb economistes i arquitectes, amb joves i gent gran, amb militants i simpatitzants i amb ex de les dues categories. Fins i tot amb militants que han deixat de simpatitzar, i amb barcelonins progressistes i d’esquerres de sensibilitats i tendències molt diferents. És majoritari el sentiment que Trias no se’n surt; la subordinació de la ciutat a les dinàmiques del mercat i al Govern de la Generalitat, enerva als barcelonins. El clàssic “això és un desastre” de l’alcalde, després de prop de 3 anys al govern, fa sospitar de la seva incapacitat per fer-se amb el timó de la ciutat.

Amb aquest panorama, hauria de ser fàcil imaginar el retorn de l’esquerra al Govern municipal, el maig del 2015. Però quasi totes les converses acaben de la mateixa manera: “Vols dir que tot això és possible amb el PSC actual?” Ja hi som! Hi ha qui diu que amb aquesta marca ja no hi ha res a fer, que o s’ha de trencar o buscar aixopluc en alguna altra formació política de l’esquerra catalana. Deixeu-me dir-vos quins són els tres arguments que he utilitzat per respondre a tothom, fins i tot a mi mateix, i continuar pensant que el PSC ha de tenir, encara, una darrera oportunitat.

  • El problema no és el partit sinó la seva direcció. Un militant ho deia amb l’excés de qui està molt emprenyat: “És tan dolent el Trias per Barcelona, com el Navarro ho és pel PSC.” El vot a Madrid a la proposició d’UPyD, i la sorprenent mitja disculpa de l’endemà, avalaria la tesi que la direcció ha perdut el nord. Però no em canso de repetir que el partit és molt més que la seva direcció actual. El socialisme a Catalunya és un procés de progressiva agregació de sensibilitats diferents entorn del catalanisme d’esquerres. Defensar les llibertats de Catalunya i els drets socials dels ciutadans han estat, pel PSC, la mateixa cosa. Aquesta tradició, que arrenca abans de la mateixa fundació del partit, té un passat carregat de moments brillants i servei al país, però el més important és que continua sent indispensable per afrontar el futur. Raimon Obiols ho ha dit amb la seva característica capacitat de síntesi: “Per carregar-se un partit només es necessita un dia; per construir-lo, tota una vida”. Em resistiré a abandonar aquesta genuïna manera de fer de l’esquerra, plena de contradiccions, encerts i errors, però que ha teixit, com cap altre, la cohesió social i cultural a Catalunya
  • El PSC ha entès com ningú la ciutat. La tradició que uneix catalanisme i drets socials és urbana per definició i posa la condició de ciutadà per davant de qualsevol altra consideració. Tarradellas exclamava, des del balcó: “Ciutadans de Catalunya…”. La ciutat és el terreny de joc del conflicte social i cultural, per això qualsevol nacionalisme essencialista topa amb la complexitat urbana. El pitjor nacionalisme espanyol va convertir Madrid en una gran bombolla del totxo, el nacionalisme català ha mirat amb malfiança a Barcelona i ara la subordina al govern veí i al mercat desbocat. Fa pocs dies, un alt dirigent d’ERC em reconeixia: “Ens falten urbanites”. Els costarà trobar-los: ERC ho subordina tot a la independència; el catalanisme urbà sempre fa anar de la mà drets socials i drets nacionals, o la ciutat i el país. Ara que el PSC viu hores baixes el debat de la ciutat ha desaparegut d’escena.
  • El PSC s’ha empetitit molt els darrers anys, però continua viu i amb representants dels components bàsics que el van fer néixer: les classes i sectors populars i les capes professionals més dinàmiques de la societat. He parlat amb molts militants i, encara que la majoria segueix sent fidel a l’autoritat orgànica, el vincle s’afebleix i molts parlen de la necessitat de canvis, d’obrir-se, de deixar de parlar de disciplina i expulsions, de la necessitat de no quedar fora del catalanisme actual… El PSC, avui, és petit, però continua sent la força política d’esquerres més diversa, amb antenes a sectors i territoris més diferents. Als que em diuen que s’ha d’inventar un de nou, els hi dic que per començar en vull un d’igual al PSC actual, ni més petit ni més homogeni. Ho he dit centenars de vegades, a mi no em sobra ningú.

Una tradició potent, la més capaç d’entendre i representar la complexitat urbana, afeblida, però que encara manté molts dels actius que abans la van fer gran, no s’ha d’abandonar. El que cal és redreçar-la i actualitzar-la. Barcelona i Catalunya necessiten un PSC potent, amb relacions fraternals amb el socialisme espanyol i europeu però sense cap mena de subordinació, alineada indiscutiblement amb el dret a decidir i al costat de les forces polítiques catalanes que el defensen i, alhora, al costat dels que denuncien el desmantellament de l’Estat del Benestar i la fractura social a casa nostra. Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons.

Les primàries són una oportunitat indiscutible, un camp obert, per a respondre amb contundència a la direcció actual. Hi vaig amb dos propòsits: validar un projecte per Barcelona de combat a la desigualtat, i un clam popular per tal que el PSC torni a col·locar-se en el centre del catalanisme contemporani. El PSC no ha de tenir por a cap graó de sobirania, de la mateixa manera que mai ha posat límits a la justícia social. Barcelona i Catalunya, en la cruïlla actual, necessiten un socialisme que no dubti ni davant la necessitat d’una renda mínima garantida ni del dret a decidir. Una va amb l’altra. Aquesta és la nostra raó de ser.

El combat a la desigualtat. La necessitat d’un nou contracte social a Barcelona

Publicat el per

La renda mitjana anual d’un barceloní de classe alta (el 10% de la població més ben situada, en termes econòmics) és, avui, 16 vegades superior a un que pertanyi al 10% de la població més pobre. L’any 2006 –tot just fa set anys!– la distància només era de vuit vegades. Una proporció similar a la de les rendes dels barris més pobres i més rics de Barcelona. Les dades de l’Enquesta Metropolitana de Condicions de Vida corresponent al 2011 són esfereïdores, com ho són les cares més visibles de la pobresa a la ciutat: desnonaments, pobresa energètica, malnutrició infantil, atur juvenil i de llarga duració… La fractura social està servida i cal una acció combinada de polítiques diferents -a curt, a mig i a llarg termini- per fer-hi front.

El creixement de la desigualtat és un dels reptes més importants que cal afrontar a les ciutats contemporànies, fonamentalment per motius de justícia social. Una societat en què augmenta la distància entre rics i pobres i que afebleix les classes mitjanes és una societat que acaba abandonant a la seva sort a una bona part dels seus ciutadans. Avui, a Barcelona, un 28% de la població, prop de 400.000 ciutadans, viu en risc de pobresa. Cal apuntar dues conseqüències molt perilloses pel futur d’una societat que tendeix a engrandir la desigualtat.

En primer lloc, es carrega el capital social, el conjunt d’intangibles que són l’argamassa que permeten la cohesió i la convivència d’una comunitat. La confiança en les relacions ciutadanes, la cooperació i l’associacionisme, o la consciència cívica i els valors, són els elements que articulen el capital social d’una ciutat. Si creix la desigualtat, si els joves creixen convençuts que tindran menys oportunitats que els seus pares, si tots notem en el nostre entorn familiar i d’amistats el risc de la vulnerabilitat social, la ciutat se’ns fa hostil i desapareix la idea de comunitat. Per una ciutat, tan important és generar riquesa material com capital social.

En segon lloc, una desigualtat disparada frena el creixement econòmic. Quan a amplíssimes capes de la població els minva la seva renda i perden expectatives de futur, cau en picat el consum i obliga a dependre en exclusiva de les exportacions i el turisme. La frase clàssica de la socialdemocràcia i la base de l’Estat del Benestar, créixer per redistribuir, avui hauria d’invertir els termes: reduir la desigualtat com a base pel creixement.

Aquest context social genera, en termes urbans, la ciutat dual: uns segueixen gaudint dels avantatges de viure en un entorn urbà, mentre els altres malviuen a la ciutat i aquesta es converteix en un entorn cada vegada més hostil. Aquestes dues barcelones tenen una geografia específica en què uns barris esdevenen els aparadors de l’èxit urbà i altres malviuen en condicions cada vegada més precàries. Les retallades de l’Estat del Benestar contribueixen i augmenten les distàncies entre barris a Barcelona. L’àmbit educatiu és revelador. Avui en els barris amb rendes més altes, les aportacions econòmiques de les famílies (fins i tot a les escoles públiques) garanteix el manteniment de la qualitat i eviten les retallades; en els barris empobrits la qualitat educativa s’endú l’impacte de les disminucions de pressupostos, i pares i alumnes carreguen la crisi dues vegades: en la baixada de renda i en la caiguda de la qualitat dels serveis públics. Per aquest motiu són tan injustos els augments de les tarifes del transport públic: carreguen sobre les espatlles dels mateixos.

Barcelona pot fer front a la desigualtat, però són indispensables tres elements: una aposta per l’educació amb la mateixa ambició que en els anys de la República, unes polítiques socials adaptades a un creixement exponencial de la població vulnerable (quasi un terç de la població en risc de pobresa, mentre els serveis socials van atendre l’any 2012 68.635 ciutadans), i un model de creixement que sigui generador de més equitat que un basat en els serveis. 5 propostes:

1. L’educació és la clau de volta d’una ciutat que aposta per la igualtat d’oportunitats. L’Ajuntament de Barcelona ha d’impulsar un procés de renovació pedagògica d’alta volada. Avui cal repensar en clau local l’ecosistema educatiu de la ciutat per tal d’aconseguir la mateixa qualitat educativa en totes les escoles públiques i concertades de Barcelona sense quotes per a les famílies (sisena hora inclosa); acostar la gestió del sistema educatiu als districtes per vincular l’escola amb totes les dinàmiques del seu entorn; emfatitzar el prestigi del mestre i de l’escola en la societat, i afavorir la innovació educativa a cada escola facilitant recursos i apostant per l’autonomia de centre. Un dels àmbits que pot contribuir a la innovació, i és un factor significatiu en l’èxit escolar, són els ensenyaments artístics. Barcelona ha d’apostar per incorporar de manera estesa els llenguatges de les arts en l’ecosistema educatiu.

2. Un pla de Barris per Barcelona que faciliti el canvi i la innovació en les polítiques socials. El barri en el context d’una ciutat metropolitana i de límits difosos pren una renovada importància. Esdevé l’espai d’intersecció entre l’àmbit domèstic i privat i la gran ciutat anònima; en la ciutat global, el barri ocupa, encara, la dimensió local. Per això, en la gestió urbana de les grans metròpolis contemporànies, el barri prendrà molta importància. La intervenció social, tan pel que fa a la prevenció, l’acció comunitària o l’atenció social individualitzada, exigeix una xarxa coordinada de serveis i entitats a escala de cada barri. Escola, centre cívic, centres de formació ocupacional, biblioteca, escola d’adults, serveis socials, casal de joves, banc d’aliments, ateneus, associacions de lleure, configuren l’ecosistema que ha de permetre potenciar tot el capital social de cada barri i adaptar les polítiques a cada context. És indispensable, per exemple, un Pla d’Habitatge que posi a disposició de les necessitats socials el parc de pisos buits de la ciutat, però la seva gestió concreta exigeix la geografia de proximitat.

Cal una segona descentralització en què, d’una banda, els districtes prenguin més pes polític amb l’elecció directa del seu regidor i els consellers de districte, i de l’altra, que articulin la seva intervenció en educació, atenció social, foment de l’ocupació, cultura i centres cívics a partir dels barris que la configuren.

3. Amb una estratègia econòmica que aposti per la indústria fent més competitiu el teixit productiu de la ciutat. L’aposta per l’entrada de l’Ajuntament en la inversió en recerca, desenvolupament i innovació ha de facilitar la progressiva transformació dels antics polígons industrials en àrees urbanes capaces de jugar un paper econòmic en les noves formes de manufactura. L’aposta per Barcelona com a campus universitari d’excel·lència i l’aliança amb el món empresarial de la ciutat és una de les claus de volta de la reindustrialització barcelonina. Compensar la tendència d’una economia massa orientada als serveis i al turisme haurà de ser prioritari els anys vinents per tal de recuperar els índex d’equitat social d’altre temps. Amb la transformació del port i l’aeroport, avui l’aposta pel Corredor Mediterrani és el principal repte, en termes d’infraestructura, a favor de la indústria.

4. Convertint Barcelona en un referent de l’economia social i col·laborativa. Des dels espais de coworking fins a l’activitat del tercer sector, passant per l’economia verda. El creixement d’iniciatives empresarials sota formes cooperatives o de fundacions, obre la possibilitat de convertir la ciutat en un referent dels projectes empresarials que busquen generar riquesa econòmica i impacte social simultàniament. Cal acollir i generar un context positiu per emprenedors, afavorint la creació de vivers, microcrèdits i recursos formatius i de gestió.

5. Amb una aposta per municipalitzar l’energia. La transició cap a una economia verda exigeix augmentar l’eficiència energètica i l’aposta per les renovables. El Govern municipal pot entrar en la producció i distribució d’energia convertint-se en un agent clau d’una transició indispensable per millorar la sostenibilitat ambiental. Els exemples de les ciutats alemanyes són tota una referència. Aquesta aposta implica potenciar tot un sector econòmic nou en què Barcelona hauria de ser capdavantera. Ho va ser en el tractament de residus, ara toca l’assignatura de la transició energètica.

El meu contracte amb Barcelona

Publicat el per

Presentar-me a les primàries socialistes per esdevenir candidat a alcalde de Barcelona m’obliga a definir la meva proposta. Ara he de buscar avals i després vots. No puc, però, demanar ni una cosa ni l’altra sense explicar-me, sense mullar-me. No són temps per l’excés de màrqueting, ni per escapolir-me amb tres frases elegants i ampul·loses o amb una piulada ocurrent. He decidit donar el pas per tres raons: per la rebel·lia davant la injustícia, per posar l’experiència acumulada de casi vint anys dedicats a Barcelona al servei d’un projecte col·lectiu, i pel desig que la meva ciutat doni les mateixes oportunitats a la generació dels meus fills que les que m’ha donat a mi. Ho he dit des del primer dia, no em mou altra cosa que contribuir al futur de Barcelona. No estic lligat a res més que al meu compromís, ferm i sincer, amb la ciutat i als valors d’esquerres que he defensat tota la vida. Segurament aquesta és la veritable raó per la que, alguns, m’han penjat l’etiqueta d’outsider.

Ara que les primàries engeguen m’ha semblat indispensable explicar la meva agenda per Barcelona, les prioritats en les que m’hi deixaré la pell i per les que buscaré totes les complicitats necessàries per fer-les realitat. Moltes venen dels anys dedicats a la ciutat, però el fons i la forma que prenen en aquest Contracte per Barcelona es deuen a la feina feta durant aquests darrers dos anys i a totes les persones amb qui he tingut el plaer de compartir-la. Vull agrair la feina de tot l’equip del Grup Municipal del PSC (regidors, tècnics i consellers de districte), dels membres del Moviment Barcelona i dels experts que han participat en el laboratoris de treball, i a tots els ciutadans i representants d’entitats i associacions amb els que he compartit conversa i neguit per la ciutat. A tots, gràcies.

Amb aquest primer post, inicio avui la presentació del meu projecte per Barcelona. Al llarg de les properes setmanes aniré concretant objectius i mesures que han de permetre completar una nova agenda per la Barcelona contemporània.

El dret a la ciutat a la Barcelona global

El segle XXI -auguren els optimistes i amants de la vida urbana- és el segle de les ciutats. I així serà si atenem a l’increment de població mundial que acabarà vivint en els entorns urbans. Alguns han vist el món com una xarxa on cada ciutat és un nòdul de comunicacions, com si fossin ordinadors gegants i habitables, connectats entre si per grans infraestructures de mobilitat. Aeroports gegantins, trens d’alta velocitat i ports internacionals són els connectors de les grans metròpolis d’aquest segle. Si internet és el núvol amb milions de dispositius que ens connecten a l’hiperespai, el reflex a la terra són les ciutats enllaçades per sistemes de comunicació cada vegada més ràpids i eficients. La ciutat és l’espai que condensa més informació, el gran laboratori del coneixement i el lloc on esclata la creativitat. La imatge que avui explica la ciutat per alguns, més que el plànol de l’urbanista o la imatge del flanneur, és la fotografia feta des del satèl·lit: ja no són carrers i places ni ciutadans passejant, treballant o badant, sinó feixos de llum i energia. El dinamisme i la força d’una ciutat es mesura per la intensitat de llum que projecta, talment com si mesuréssim la potència de grans ordinadors urbans. No és estrany que avui la estratègia de moltes ciutats sigui esdevenir smart citys, concepte que ens remet a la idea de màquines intel·ligents, grans microprocessadors capaços de generar cada vegada més flux d’informació i de capitals. Tot plegat té l‘aureola d’un futur que ja és aquí, amb la cel·lofana de la tecnologia. El problema és que pel camí ens hem descuidat dels ciutadans.

Si posem el zoom i analitzem el que passa a l’interior de les ciutats la fotografia s’enterboleix. La imatge de Bauman -les ciutats són com els cubells d’escombraries on aterren els problemes generats per la globalització- és, sens dubte, una bufetada a totes les visions optimistes i excessivament simplistes. La idea de ciutat intel·ligent, o creativa –amb el qualificatiu posat de moda per Richard Florida–, les pren com un tot, com a nòduls generadors de fluxos i interaccions econòmiques i de coneixement, com si fossin empreses competint en el mercat global de les ciutats. Menystenen la dimensió ciutadana, la ciutat com a lloc on viure en comunitat i com a acumulador de memòria i història urbana. Una ciutat no és una empresa ni una marca, amb pèrdues o beneficis; és, per sobre de tot, un conjunt de ciutadans amb dret a la ciutat. És una qüestió de canviar el punt de vista, de baixar del satèl·lit a la mirada a peu de carrer. Barcelona, des del cel, és una ciutat triomfant i lluminosa, però a cada barri hi ha milers de barcelonins que no troben la manera d’enfilar les seves vides. La crisi no ha fet més que accentuar un fenomen que ja fa anys que dura: la dificultat de trobar la manera de governar, de construir un projecte col·lectiu per a la ciutat global.

Barcelona està immersa en aquesta paradoxa: la marca funciona però la desigualtat creix. És cert, el turisme que creix; el luxe fondeja desvergonyit els seus megaiots al nou port i celebra casoris multimilionaris al MNAC; existeix un comerç puixant al voltant de l’eix del Passeig de Gràcia; el 22@ acull empreses punteres de les TIC i la ciutat esdevé la capital mundial del mòbil; l’aeroport bat records de vols i passatgers i deixa enrere Barajas; el port continua sent un centre logístic i exportador de primer ordre; la Fira segueix per davant de totes les fires espanyoles; l’alta velocitat ens acosta al cor d’Europa sense que trontolli la Sagrada Família i, encara que la crisi ha fet baixar llocs en els rànquings de ciutats, Barcelona continua sent atractiva als ulls del món econòmic i inversor. Tot això és cert, com ho és, també, que la desigualtat social creix; que l’atur segueix disparat; que el risc de pobresa s’enfila fins a percentatges inconcebibles fa uns anys; que tornen noves formes de barraquisme; que els desnonaments no s’aturen i afecten, ara especialment, als habitatges de lloguer; que les escoles denuncien cassos de malnutrició infantil i el sistema educatiu fa fallida; que les classes mitjanes segueixen empobrint-se, i molts barris de la ciutat veuen com baixa la qualitat de vida i es posa en perill la cohesió social. Avui els joves viuen condemnats a la precarietat o a buscar-se la vida lluny de la ciutat que els ha format. La darrera enquesta metropolitana encén tots els llums d’alarma i mostra, a més, l’escassa capacitat de la intervenció de l’Estat per pal·liar la situació.

En aquest context, contradictori i paradoxal, la ciutat com a subjecte polític s’apaga, com si fallés una pota vertebradora de la seva raó de ser. Barcelona és una ciutat feta a si mateixa, no ha tingut mai un estat-nació que la considerés la joia del seu territori i li dediqués tots els seus esforços. Allò que és només es pot atribuir a dues coses: les generacions de barcelonins, molts vinguts d’arreu, que l’han anat modelant fins arribar al present, i la consciència de ser capital d’una cultura. Totes dues coses han configurat el catalanisme urbà que, al seu torn, ha esdevingut el principal actiu que ha permès el manteniment i progrés de la cultura i la llengua catalanes. Sense Barcelona avui Catalunya seria més regió que país, o com diu Josep Ramoneda “sense Barcelona, Catalunya seria la Provença; i sense Catalunya, Barcelona seria Marsella”. Però el fet d’anar assolint la capitalitat a contra pel, sense cap poder superior que hi jugués a favor, ha afavorit una major implicació col·lectiva, un fer-se entre tots. La importància dels moviments socials i polítics que l’han fet rebel i contestatària, i que ara fa un segle la van batejar com la Rosa de Foc, ha estat una peça clau en la conformació singular de Barcelona.

La ciutat és la gent -deia el bard anglès i un alcalde de bigoti i gavardina- però avui, a la gent, la ciutat se’ls hi escapa de les mans. O, com escriu, Juan Marsé: “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real”. Avui ha de tornar a ser real, ha de tornar a estar en mans dels seus ciutadans, ha de tornar a ser el lloc on créixer i trobar resposta a les necessitats i anhels de cadascú. Cal recuperar un nou humanisme urbà, el que ha fet gran aquesta ciutat, el que mai oblida que la ciutat, abans que res, és un lloc on viure amb dignitat.

Per això cal projecte, línies que posin al Govern al servei de la ciutat entesa com a bé comú i no com a empresa cotitzable en el mercat global de les ciutats. Els darrers governs d’esquerres van adonar-se tard que les condicions de la ciutat havien canviat i el govern de CiU, amb un alcalde sense energies i que no comprèn Barcelona, ha decidit administrar i renunciar a aixecar un projecte a l’alçada dels reptes d’avui.  Barcelona ha de construir una resposta a la triple crisi que patim: socioeconòmica, territorial i democràtica. Enfrontar-se al predomini dels mercats exigeix solucions de dalt a baix –Europa continua sent, malgrat tot, l’esperança– però també és imprescindible engegar dinàmiques de baix a dalt on les ciutats hi tenen un paper cabdal.

El muntacàrregues de Nicaragua

Publicat el per

Divendres passat, al Plenari municipal, vaig tornar a dissentir de la posició oficial del meu partit en relació a la consulta. A mi la pregunta m’inclou, i a tots als que no els hi agrada, els demano el mateix: que en proposin una altra. Fins al moment no he trobat una alternativa millor. Estic d’acord que ha de ser un procés acordat amb l’Estat espanyol però, atès l’immobilisme que el caracteritza, no em sembla malament que es faci tota la pressió política per tal que algun dia s’assegui en una taula per dialogar. Demanar que el primer pas per arribar a la consulta sigui l’acord amb l’Estat és sinònim de renunciar-hi sinó va acompanyat d’una actitud bel·ligerant contra aquest immobilisme. Federalistes i independentistes hem d’anar junts durant bona part del viatge; fins i tot és possible que trobem alguna estació prou confortable on aturar-nos plegats a passar-hi una temporada. En aquesta aventura s’hi han apuntat molts socialistes i, el que està en joc ara, és si el PSC vol continuar representant-los.

Aquests són els motius, prou coneguts, de les meves diferències amb l’actual direcció del PSC, però la qüestió és si això justifica el vot diferenciat; és a dir, trencar la disciplina de Grup. La cultura orgànica dels partits s’hi oposa categòricament: el debat ha de ser intern i cap a fora només pot existir una sola veu. Anar a la contra sempre és incòmode, genera incomprensió i enuig, i un dubte permanent al voltant de si realment estàs actuant correctament. Convé, ara, explicar-vos els motius principals del meu gest de divendres. La veu d’un partit d’esquerres ha d’expressar la síntesi de la pluralitat. Aquesta és la manera que tots aquells sectors de la societat, a qui s’aspira a representar, s’hi sentin identificats. Quan no ho fa i aplica l’aritmètica dels consells i òrgans de direcció, les sensibilitats excloses van incrementant la seva distància, fins a desentendre’s de la que havia estat la seva formació política. I el partit es va fent cada dia més petit. Quan això passa justifica la dissidència en benefici de l’organització: és el darrer crit d’uns pocs per aturar la diàspora.

Un partit són uns principis, uns valors i un camí recorregut. El PSC són els seus documents fundacionals i les seves resolucions polítiques, però també l’itinerari -amb encerts i errors- de com s’han dut a la pràctica les idees que proposa. En definitiva, una tradició política feta de noms propis i de decisions. Per mi, ja ho he dit algunes vegades, el símbol més genuí del PSC és el muntacàrregues de Nicaragua: un vell elevador industrial, ampli i ventilat, per tal que hi càpiga tothom; que puja i baixa a poc a poc, donant temps per pensar i conversar, folrat de les imatges i les cares que han fet gran la meva força política. Si creus que les decisions que es prenen et deixen fora del vell muntacàrregues socialista, també està justificat dissentir.

Vivim temps convulsos on, cal dir-ho, el PSC és més necessari que mai. Hi ha una darrera oportunitat a les primàries de la capital on es posaran en joc projectes per la ciutat, visions al voltant de Catalunya i, també, models diferents de partit i maneres de fer política. Com que es juguen a camp obert -poden votar tots els barcelonins que ho vulguin- és el moment de fer tornar a tots aquells que ens han anat abandonant darrerament. És la darrera oportunitat per recuperar la tradició del PSC, la que va desplegar-se a Barcelona i la que ha sabut unir justícia social i drets nacionals. És per això –i enceto així, amb el seu permís, la precampanya- que no estic d’acord amb el títol de l’article que Jaume Collboni publicava ahir, No és política. És Barcelona. I tant que ho és! A Barcelona, és l’hora de la Política.

Barcelona, el dia del Consell Nacional

Publicat el per

La setmana passada, en una de les trobades amb militants del PSC que faig cara a les primàries, algú em va fer la reflexió següent: “A molts precandidats els pregunto el perquè del seu viatge de la política catalana a la local; a tu, en canvi, et preguntaria el contrari: els motius pels quals des de la política local no pares d’opinar sobre la qüestió nacional”. Recordo més la pregunta que la meva resposta que, improvisada, venia a dir que algú que vol ser alcalde de Barcelona necessàriament ha de tenir opinió sobre allò que està passant al país. Aquesta pregunta m’ha acompanyat al llarg d’aquest cap de setmana, competint amb una altra idea aparentment contradictòria: no em plantejo ni les primàries ni la possible candidatura a l’alcaldia com un esglaó d’una carrera política de més llarg abast.

Començo i acabaré a la meva ciutat, convençut que si alguna cosa puc oferir és mirar de contribuir a bastir un projecte, des de l’esquerra, per la Barcelona global. Els drets a la ciutat, avui, corren perill: la desigualtat que creix i la incapacitat dels poders públics a frenar els excessos d’un mercat que s’alimenta de la condició urbana dissolen la ciutat com a espai de convivència i on tothom pugui trobar les oportunitats per desenvolupar el seu projecte vital.  Com diria Lefebvre, el dret a la ciutat no pot concebre’s com un retorn a les ciutats tradicionals, sinó dret a la vida urbana, transformada, renovada. És aquesta transformació la que em mou a dedicar-me a Barcelona i a la vida municipal. Res més i res menys.

Tornem, però, a la qüestió de l’inici: ¿perquè parlar de Catalunya, del procés, de la relació amb Espanya, del sobiranisme federal o de qualsevol altre gir d’un tema que pot acabar sent aclaparador, si el meu àmbit d’actuació és la ciutat? Són tres les raons, que tenen una cosa en comú: la indissociable relació entre definir un projecte per Barcelona i una idea de país. No es pot pensar Barcelona sense Catalunya, i fora bo que tots els que proposen un futur o altre per Catalunya, no oblidessin pensar en la seva capital.

1. La Catalunya-ciutat noucentista responia, en certa manera, a una visió del país que mai s’ha acabat de trobar còmode amb la macrocefàlia barcelonina. Aquest debat tornava a la palestra amb l’esclat democràtic i, com diverses vegades he assenyalat, articulava el combat polític a Catalunya no en el clàssic dreta-esquerra sinó en Barcelona/Catalunya, cosmopolitisme/nacionalisme, mar/muntanya o Maragall/Pujol. Avui, immersos en una onada global i neoconservadora, aquest debat ha perdut sentit. Els propers anys o som capaços de posar la ciutat i el país al servei dels ciutadans o aquests quedaran a mercè dels interessos d’uns quants. Ni Barcelona ni Catalunya es podran definir per contraposició. L’esquerra ha de trobar la manera de teixir un relat comú i, per fer-ho, ha d’aprofitar la enorme energia popular que avui impregna el desig de més autogovern a Catalunya.

2. Fa un parell de setmanes afirmava que el problema català no existia. Avui afegeixo que, en les relacions entre Catalunya i Espanya, el problema principal és Barcelona. Precedida per una capitalitat cultural durant els darrers anys del franquisme que generava el boom llatinoamericà o la contracultura dels setanta, Barcelona encetava la democràcia amb voluntat de compartir capitalitat amb Madrid. Per una, la capital política; per l’altra, la cultural, i per ambdues, una capitalitat econòmica compartida. Front a la creença, potser ingènua, dels inicis democràtics, l’Estat ha construït un projecte política amb un únic centre, que fa de node de comunicacions globals, condensa les grans empreses i els pols econòmics i, progressivament, s’ha anat fent amb la capitalitat cultural concentrant la majoria dels recursos públics estatals. Barcelona ha de tornar a rebel·lar-se i exigir deixar d’ocupar una posició subsidiària. La mida de la Regió Metropolitana i el seu potencial econòmic i cultural la poden convertir en una capital del sud d’Europa i de la Mediterrània. Però per fer-ho necessita un Estat que hi jugui a favor. L’Europa de les ciutats és una idea suggerent però, avui per avui, són els estats els que atorguen capitalitat a les ciutats. Sense un canvi del status quo actual, Barcelona no podrà desplegar tot el seu potencial.

3. La ciutat és el terreny de joc de l’intercanvi cultural entre individus amb diversitat d’orígens i sensibilitats. La identitat de la ciutat, diu Josep Ramoneda, és la no-identitat, el lloc de la diversitat per excel·lència. Per contra, la nació té una identitat forjada per una cultura, una tradició i una llengua. En la relació entre una i l’altra hi ha qui creu que ha d’imposar-se la identitat-nació; per altres, la ciutat cosmopolita i oberta hauria de dissoldre la identitat nacional. Per mi és un diàleg complex en el que la tradició associada a la identitat catalana s’alimenta de manera permanent de les dinàmiques urbanes. Si aquest viatge d’anada i tornada funciona no hi ha fractura cultural a la societat sinó un procés permanent d’acomodació. Al nostre país aquest diàleg ha funcionat raonablement bé, i això explica que el catalanisme abraci un percentatge elevadíssim de la nostra societat. No ho hem de perdre de vista: els socialistes, al capdavant de les ciutats, n’hem estat un dels principals impulsors.

No he estat al Consell Nacional del PSC d’aquest diumenge, però mentre el seguia des de Bilbao a través de les xarxes socials, escrivia aquest post. Em sap greu veure el meu partit desorientat, per això prometo no fer altre soroll que posar una idea darrera l’altra al voltant de Barcelona i animar a tants com pugui que vinguin a votar a les primàries. Ens hi juguem Barcelona i, en certa manera, un socialisme que té aire de ciutat.

“El PSOE ha vuelto”

Publicat el per

Aquesta ha estat la sentència amb la que Rubalcaba tancava la conferència política del PSOE celebrada aquest cap de setmana a Madrid. Un discurs intens que amb una enorme habilitat va saber apel·lar i tocar la sensibilitat dels militants aplegats al Palau de Congressos. Un discurs amb que el secretari general dels socialistes ha fet reviure, per uns instants, els moments èpics gravats a la memòria del PSOE i ha donat senyals, inequívocs, de no voler tirar la tovallola. Després del comentari de González al voltant del cap i el lideratge, Rubalcaba ha volgut respondre fent de Felipe. I, cal reconèixer-ho, se’n ha sortit. D’això i, sobretot, d’aconseguir eclipsar, des del terreny de les idees, el discurs efectista però infinitament més buit, de Susana Diaz fet a l’inici del conclave. A més de les imatges i augments de temperatura propis d’aquesta mena de trobades, la Conferència es tanca amb una ponència rigorosa i potent pel que fa a una nova agenda política des de l’esquerra, adaptada als temps contemporanis. Ramón Jáuregui –l’home a qui algú hauria convèncer per tal que es presentés a les primàries– ha estat el protagonista tapat d’aquest cap de setmana. La ponència és llarga, fins i tot potser excessiva, però orienta bé la prioritat –el combat contra la desigualtat– i dibuixa una agenda alternativa on el nou model fiscal és, probablement, el vèrtex més significatiu. La política són idees, projecte i passió per comunicar-les i, d’això, n’hi va haver a Madrid.

La lectura en clau catalana ha de ser positiva, ens convé que creixi una alternativa progressista a Espanya. Des de qualsevol punt de vista nacional, l’immobilisme del PP, el progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar i el triomf dels valors més arcaics i de dretes que, avui per avui, campen per la Península, són un fre indiscutible alhora de generar un futur esperançador pel nostre país. L’aposta federal amb reforma de la Constitució del PSOE és escassa i poruga, ja ho he dit en altres ocasions, però les escletxes poden esdevenir obertures si es juga amb intel·ligència i amb convicció. També poden acabar per tancar-se si no es posen les falques adequades, o si es fan repicar campanes abans d’hora.

El moment àlgid de la clausura de la Conferència, l’aplaudiment unànime a Pere Navarro després que Rubalcaba estengués la mà al PSC, té cara i creu. La cara és la necessitat indispensable que té el PSOE de seguir comptant amb el PSC i enterrar l’agror patètica de Guerra demanant la implantació d’una federació del PSOE a Catalunya. La creu és el perill de l’abraçada de l’ós: et protegeixo i cuido mentre no surtis del guió i, el més aviat possible, t’oblidis d’aquest invent del dret a decidir. L’estratègia de Rubalcaba, pel que fa a Catalunya, és antiga: et professo gran admiració i afecte –recorda, una vegada més, les paraules de González dites en diferents visites al Sant Jordi– però el tauler de joc es continua definint des de Madrid. Aquesta estratègia, avui, ha de ser una altra: faré el que pugui per tal que seguim junts, però seràs tu, Catalunya, qui acabarà decidint el desenllaç. Si el PSOE ha tornat, ara fa falta que torni el PSC: és el millor favor que pot fer a l’esquerra espanyola. Un retorn que exigeix camí propi, amb complicitat i afecte, però mantenint el fons d’una frase que li engaltava Montilla a Zapatero: “Te queremos, pero queremos más a Catalunya”.

L’any 2014 s’inicia un cicle electoral que marcarà moltes coses en el futur del país. Serà any de primàries. Siguin a Barcelona, a Catalunya o a Espanya són l’oportunitat ineludible per posar en el tauler de joc propostes diferents amb les que sortir del laberint; amb les que fer front a les tres grans crisis que pateix el nostre país: socioeconòmica, nacional i democràtica. Els socialistes han de ser claus per respondre-les a Barcelona, a Catalunya o a Espanya. Les primàries, si són alguna cosa més que un càsting, han de servir per aprofundir en el debat i el contrast de projectes. I qui sap, potser són la darrera oportunitat per tal que algú pugui dir, ben alt i ben fort: “El PSC, el que va unir la defensa de Catalunya amb l’anhel de justícia social, ha tornat!”.

Primàries amb regust italià

Publicat el per

Dijous passat, a les Drassanes de Barcelona es va celebrar el primer debat al voltant de les primàries del PSC per tal d’escollir candidat a alcalde. Hi vaig anar amb l’expectativa de saber si algú dels que fins ara no ha descartat de presentar-s’hi anunciaria que donava el pas definitiu. No va passar. A mi, que em resulta encara molt nova la condició de “candidat” i em costa moure’m en el terreny imprecís i mogut de la política, em sembla que aquestes primàries obertes a la ciutadania poden ser un excel·lent exercici per a preparar-nos cara les eleccions definitives, les municipals del mes de maig de 2015.

Quan es van perdre les eleccions, el 2011, ja vaig dir que els ciutadans ens enviaven al racó de pensar. Però la política no es cosa de pensar-la sol. En política és indispensable el debat i la confrontació entre membres del propi partit i amb els sectors més dinàmics de la societat. Unes primàries obertes a la ciutadania ho han d’afavorir, han de permetre enderrocar els murs invisibles que tanquen el partit portes endins. La tradició del PSC és massa important com perquè ningú se’n pugui sentir propietari en exclusiva. Posar en mans del conjunt de ciutadans progressistes el dret a decidir el candidat o candidata i fins i tot, si ho sabem fer bé, deixar oberta la possibilitat a candidats independents podria ser el millor revulsiu.

Les ciutats tenen cicles que lentament la història va posant al seu lloc. M’atreveixo a aventurar que Barcelona ja fa alguns anys va acabar el període iniciat amb la Transició i les primeres eleccions democràtiques, i es troba al bell mig d’una nova etapa de la que encara ningú ha estat capaç de dibuixar-ne un nou projecte. En altres paraules, els alcaldes socialistes, amb Maragall al capdavant, van convertir Barcelona en una ciutat global. Avui, el que cal, és un projecte que domestiqui la globalització. No cal aixecar muralles per protegir-nos del món exterior, però és necessari un projecte que rescati i actualitzi la condició de ciutat en el context de la globalització, un lloc per viure amb plenitud i amb igualtat d’oportunitats per a tothom. La manera de fer-ho ha de ser nova del tot, el vell estat del benestar fa aigües, i cada vegada hi ha més dades que demostren que allò que va comportar grans èxits en el passat avui ja no funciona.

Per això és moment d‘inventar, de reflexionar a l’entorn de noves maneres de governar una realitat que produeix massa injustícia social. Les primàries han de servir per això i, probablement, encara agafarien més volada si poguéssim importar el millor de les experiències celebrades en diverses ciutats italianes. Marcello Belotti, coordinador d’Esquerra, Ecologia i Llibertat, explicava en el debat de dijous com a Roma, i abans a Milà, el conjunt dels partits de l’esquerra havia organitzat unes soles primàries per triar el candidat i, posteriorment, s’havien celebrat primàries per decidir els principals eixos del programa. L’àmplia mobilització va facilitar desplaçar del poder, en moltes ciutats italianes, al partit de Berlusconi.

La novetat de l’experiència és que no elimina els partits, però desborda els seus límits i supera una cultura política més centrada a mirar-se el melic que escoltar el pols de la societat. Són temps de més política i menys partits, de trobar noves maneres de canalitzar debats i construir noves formes de lideratge. Avui no es tracta de donar la paraula als ciutadans de tant en tant, sinó de permetre i afavorir una participació activa que escurci distàncies, i atorgui un paper de dinamitzador a les forces polítiques.

El PSC, amb la complicitat de les forces d’esquerra, va construir el Model Barcelona com la decantació del pensament progressista de la ciutat. Avui, en un context marcat per la globalització, torna a tocar fer el mateix. Però també ha de canviar la manera de fer-ho. Els ciutadans no dipositaran una confiança cega en cap formació política, avui voldran acompanyar el procés de més a prop, sentint-se part activa d’una nova manera de fer política. El PSC, amb les primàries, que insisteixo són obertes a la ciutadania, té l’oportunitat de contribuir a definir el projecte de ciutat, d’afavorir que apareguin nous lideratges, però sobretot de revitalitzar-se ell mateix i de tornar a trobar el seu lloc en aquests temps convulsos que ens han tocat viure. Començar a Barcelona és un tornar a començar, reprendre allò que el PSC proposava l’any 1979: “Entra amb nosaltres a l’ajuntament”.