El darrer Plenari del curs

A la vida política de les institucions públiques hi ha moments on es condensen decisions i notícies, que il·lustren alguna cosa més que una concatenació de fets. Aquesta darrera setmana el govern municipal ha mostrat amb claredat el fons i les formes d’un projecte polític incapaç de respondre als reptes actuals de Barcelona.

En primer lloc s’ha constatat la feblesa davant les pressions de determinats interessos econòmics, posant en perill el delicat equilibri entre els diferents usos de la ciutat. La notícia més rellevant és la incapacitat d’incorporar les al·legacions de grups polítics i col·lectius veïnals en relació al nou Pla d’Usos de Ciutat Vella. Aquest document normatiu té com a funció regular els usos del districte més delicat de Barcelona. La modificació que ha presentat el govern –de fet es tracta d’un nou pla– liberalitza fins a extrems increïbles la possibilitat de continuar fent créixer l’oferta de serveis adreçats al turisme. Més hotels, més restaurants, més apartaments turístics, més espais d’oci nocturn amb la coartada de fer créixer l’activitat econòmica, però posant en perill el fràgil equilibri d’uns barris que ja reben, avui, una càrrega excessiva de l’activitat turística barcelonina. No es tracta d’anar en contra d’aquesta activitat econòmica, però avui toca distribuir-la en lloc de concentrar-la, d’evitar el perill que Ciutat  Vella es desertitzi de veïns i perdi, al seu torn, el seu propi atractiu. Si calia modificar el Pla d’Usos era per tenir cura d’algunes activitats que avui són en perill: llibreries, espais emblemàtics com el Marsella, o la protecció de carrers especialitzats en un comerç tradicional com ja fa París. El nou Pla d’Usos és un pas més en la degradació del cor de la ciutat. La coincidència amb la privatització dels aparcaments de la corona central barcelonina corrobora aquesta obsessió per satisfer determinats interessos econòmics en comptes de vetllar per l’interès general.

En una ciutat de serveis, atractiva per visitants i amb una climatologia mediterrània, l’espai públic és el bé més preuat. Places i carrers, parcs i avingudes, són l’escenari de la vida urbana. Allà on els ciutadans es troben, es manifesten, passegen i tafanegen enmig del brogit urbà. És l’espai de la sorpresa i on la ciutat esdevé alguna cosa més que un territori urbanitzat. Avui protegir l’espai públic no només passa per invertir-hi recursos, o per mantenir-lo adequadament, cal gestionar-lo amb cura perquè cap activitat se l’apropiï en exclusiva. La nova normativa de terrasses i vetlladors pactada amb el PP, és tot un excés. Si ja en els darrers dos anys l’augment de terrasses ha fet que hi hagin carrers pràcticament envaïts per tendals, taules i cadires, el que ara proposa el govern es deixar que creixi pràcticament sense límit. Aquest és un servei necessari i apropiat en una ciutat com la nostra, però el seu excés, el descontrol en la normativa que vetlla per la estètica del mobiliari, o permetre que establiments sense els serveis necessaris puguin ara disposar de terrassa, ho converteix en una invasió sense sentit de l’espai públic de la ciutat. I, curiosament, s’aprova al mateix temps que la Guàrdia Urbana ha rebut l’ordre de multar a les famílies que celebren aniversaris o festes infantils en els parcs de la ciutat. Una manera d’invertir prioritats i el sentit de les coses, una manca de sensibilitat davant els greus patiments de molts barcelonins.

El darrer plenari del curs hagués pogut acollir la iniciativa ciutadana, signada per 26.000 barcelonins, que demanen recuperar el model públic i de qualitat d’escola bressol. El govern s’escuda en qüestions tècniques en la recollida de signatures, però la Síndica de Greuges  ja ha alertat que no hi ha fonaments suficients per impedir el debat. La qualitat democràtica exigeix no frenar la participació. Es va començar limitant l’accés a les audiències públiques, ara s’impedeix que una iniciativa ciutadana arribi al Plenari municipal. Amb les serioses dificultats que avui travessa la democràcia, qualsevol iniciativa de participació ciutadana, més enllà de la crítica que contingui, hauria de ser benvinguda.

El curs s’acaba i, malauradament, el govern municipal es va allunyant de les intencions inicials plasmades en el programa d’actuació municipal. Els socialistes vàrem facilitar-ne la seva aprovació reconeixent que hi havia indicis d’un programa de combat a la desigualtat. El plenari de juliol corrobora que el projecte municipal que es va desenvolupant és un altre. L’alcalde continua amb la cantarella que vol pactar amb tothom, i si ho fa amb uns és per què els altres no ho volen. L’alcalde Trias té dues parelles de ball possibles, el que és impossible es que vagi alternant sense canviar la música. I de moment tot sona pel mateix. Una llàstima.

4 pensaments a “El darrer Plenari del curs

  1. Voldria saber el posicionament davant el finançament de la estació de la Sagrera a canvi de vendre sol a un operador privat per implantar una nova gran superfície en contra de tot el comerç de proximitat de la ciutat

  2. Es lamentable el que s’esta fent amb la nostra ciutat, i lamentable també que hi hagi algun partit que doni suport a aquest Pla D’Abusos com alguns ja l’ha batejat.
    Esperem que la legislatura acabi aviat i torni el seny al consistori.

  3. Hi veig bon diagnòstic dels problemes d’espai urbà. L’equilibri d’usos i drets i és el mot essencial. Perquè sabem que es escenari de conflicte. I Bohigas ens recorda (a “Contra la incontinencia urbana”) que tampoc es pot erradicar del tot el conflicte. L’Ajuntament ha de protegir el dèbil (el més dèbil? el vianant!) tot esquivant una imatge de repressor. Als llocs turístics massificats on s’hi veu la mà prepotent dels interessos privats (i no cal parlar de màfies) les aceres estan invadides de taules fins a no poder-s’hi passar i els perjudicats són els vianants però també, hélas, els comerços que veuen com s’allunyen, farts d’incomoditat, els passejants. L’èxit de Barcelona és la seva oferta d’espai públic, de vida al carrer atractiva. Un concepte que als paisos més rics els ha anat desapareixent i no solsament per questio de clima, que ja sabem que es important, sino perque hi ha unes forces a l’economia de mercat que tendeixen a la supressió de tot el que és gratuit (d’aquí la creació de carrers privats, que als Estats Units es veu com una oferta extrema de seguretat en una societat desestructurada, però que jo he vist fer-se a Praga per imitació i moda, lamentable). El model Barcelona s’ha caracteritzat per la comoditat i seguretat de la via pública, la qualitat de la seva cobertura horitzontal (paviments i voreres bones, enllumenat, passos de vianants, trànsit pacificat en lguns carrers etc) i la oferta d’al·licients en el pla vertical: façanes i plantes baixes acollidores de bars i botigues. Tinc contacte sovint amb estrangers, sobretot nordamericans, i escolto les seves observacions que vene de les antípodes urbanes. Però ho deixare per un altre dia. Gràcies per llegir fins aquí.
    Jaume Freixa

Els comentaris estan tancats.