Fa dues setmanes que parlo –millor, que escric- de la relació Catalunya-Espanya, de les claus per mirar d’entendre una mica més què està passant a les aigües profundes de la societat catalana, i de la reacció espanyola necessària, més enllà de l’acord de Granada, per fer creïble una proposta federal per l’estat. De les moltes reaccions que han suscitat els dos articles anteriors (El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat i Granada, que per cert agraeixo i em disculpo per no haver-les respost de manera individual), n’hi ha una que ve a tomb d’aquesta tercera i, per ara, darrera entrega: quin és o quin ha de ser el paper de Barcelona? Hi ha qui sosté que el debat sobre el futur de la ciutat s’ha de sostraure als encaixos i desencaixos entre Catalunya i Espanya. Hi ha, però, qui pensa, simplement, que el paper de la ciutat caurà per decantació: Barcelona serà la capital d’un nou estat d’Europa.

Cap de les dues hipòtesis em convenç. Barcelona ha jugat un rol durant les darreres tres dècades molt potent i el seu catalanisme, cosmopolita i obert, ha estat una peça clau de la Catalunya que avui coneixem. Ha exercit de capital del país però alhora ha estat el principal pont cultural entre Catalunya i Espanya.

1. Catalunya guarda una curiosa relació i proporció amb la seva capital: dels més de set milions de catalans més de la meitat viuen a la Barcelona metropolitana. No només és el motor del país sinó el seu principal connector amb el món. El nacionalisme essencialista amb els seus imaginaris idealitzats sempre ha ensopegat amb la complexitat de la gran ciutat. Avui aquest potencial de creixement està estancat: el govern Trias es mou per inèrcia dels projectes heretats, amb nul·la capacitat per construir un projecte de futur que s’adapti als reptes d’una ciutat global com la nostra. Paradoxalment, ha acabat arrecerat en un pacte amb el PP on la única premissa és posar la ciutat al servei del mercat (nou Pla d’usos de Ciutat Vella, privatització de pàrquings, marina de luxe, liberalització absoluta de l’ús de l’espai públic…) i una incapacitat manifesta per combatre el creixement imparable de la desigualtat. Cap idea a l’horitzó.

1. Una de les raons dels recels catalanistes respecte el tarannà barceloní ha estat la capacitat de Barcelona per combinar amb normalitat la capitalitat de la cultura catalana, sense renunciar a la cocapitalitat de la cultura castellana. Ha estat, i és, capital de l’edició en ambdues llengües; ha estat admirada, i un referent, per moltes ciutats llatinoamericanes, que s’hi han emmirallat. En clau cultural, només cal fer un cop d’ull als premis Goya i Gaudí per adonar-se’n de l’aiguabarreig a les produccions audiovisuals catalanes i espanyoles. Sigui quin sigui el desenllaç entre Catalunya i Espanya, Barcelona no pot renunciar a una vitalitat cultural que parteix de la capitalitat de la cultura catalana, però que s’alimenta també del seu paper central en la cultura castellana. Ambdues cultures, amb anys de veïnatge i convivència, han teixit intercanvis i préstecs que han modelat el caràcter de la ciutat. Mestissa, mediterrània i rebel, Barcelona s’ha resistit sempre a quedar encaixada en un terreny cultural acotat i ha optat per anar-se fent a si mateixa amb la mirada posada més enllà dels pirineus i de l’Ebre. Aquest aire no el podem perdre.

1. A Barcelona també l’ha afectat l’aspror d’un estat que nega la plurinacionalitat, però també la bicapitalitat amb Madrid i una concepció policèntrica d’Espanya. Pasqual Maragall ho advertia en el seu famós article Madrid se va: “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. La Carta Municipal, l’estatut de la nostra ciutat, no ha finalitzat encara el seu desplegament i ja corre perill si el projecte de llei de reforma dels governs locals projectat pel Govern espanyol entrés en vigor. De moment, ha quedat sense efecte el conveni cultural que permetia compensar, mínimament, l’enorme desproporció de recursos entre Madrid i Barcelona que l’estat destina a les grans infraestructures culturals.

Lentament, Barcelona desapareix. Va diluint-se, esdevé la plaça principal de les magnes manifestacions i serà l’epicentre del tricentenari en un mercat del Born esplèndidament recuperat. Però alhora que s’esquinça socialment perd la vitalitat que l’havia convertit en referent. El nacionalisme conservador busca domesticar la ciutat i ha trobat un alcalde ideal per adormir el tremp característic barceloní. Es tracta de fer allò que demanen els empresaris i allò que li ordena la Generalitat. Sense esma.

El combat polític a la ciutat no es pot dirimir entre independentistes i federalistes, seria un gravíssim error per tots dos. Barcelona recuperarà la vitalitat amb un govern d’esquerres que fixi com a objectiu central la lluita contra la desigualtat, construint un relat metropolità que integri territoris i ciutadans, sabent que el seu potencial es juga en la cultura catalana però també amb diàleg amb la castellana, apostant per la reindustrialització i l’economia social, i posant en el centre de les preocupacions l’escola i l’educació. En definitiva, en la tradició catalanista, republicana i progressista que forma part de l’ADN de la ciutat .

És per això que a partir de setembre he convocat una sèrie de laboratoris de reflexió al voltant dels reptes de la Barcelona del futur; espais oberts a totes les sensibilitats nacionals de l’esquerra catalana. Tots hi sou convidats a participar. CiU ha perdut la seva oportunitat i el 2015 cal una alternativa de progrés que desperti la ciutat, la millor contribució pel futur de Catalunya, sigui quin sigui el que decideixin els catalans.