2022, el perquè del meu ‘sí’

Quan l’alcalde Jordi Hereu va anunciar la intenció de l’Ajuntament de Barcelona d’optar a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, molts –alguns, avui, amb responsabilitats de govern- van arrufar el nas. Ni van voler entendre els arguments d’Hereu ni van voler escoltar-lo quan explicava el canvi de filosofia a l’hora de designar les ciutats seus per part del COI, que des de l’elecció de Torí, l’any 2006, aposta per grans ciutats que exerceixen de capital olímpica i que poden situar en un radi de mitja distància els esports a l’aire lliure. Ciutats amb infraestructures ja en marxa, com és el cas de Barcelona, que cobreixin les necessitats d’un esdeveniment que mou al voltant d’unes 150.000 persones entre participants, mitjans de comunicació, família olímpica i espectadors estrangers.

Llavors, molts van jugar a l’acudit fàcil, i partidista, d’imaginar telecadires ascendint per Collserola. Molts van atiar les flames de l’electoralisme dient que l’anunci no era més que una cortina de fum, una nova mostra de l’obsessió pels grans esdeveniments. Alguns, però, sí van voler fer-se algunes preguntes que ara tornen a posar sobre la taula; entre d’altres, ¿té Barcelona alguna possibilitat d’acabar guanyant un procés amb competidors de països del nord?, ¿és convenient reviure, 30 anys després, el somni olímpic en una ciutat que va fer dels Jocs del 92 l’excusa perfecta per una de les transformacions urbanes més exitoses de les darreres dècades?, ¿el ‘gran esdeveniment’ ha de ser, una vegada més, la manera de moure una ciutat que sembla avançar a batzegades, al menys durant els darrers 150 anys? Preguntes a les que, avui, cal afegir-ne una més: ¿amb una crisi amb gravíssims impactes socials és el moment per destinar recursos públics a uns Jocs Olímpics?

L’hi he donat voltes, moltes voltes. He analitzat i estudiat a fons el dossier de la candidatura que ha preparat l’Enric Truñó, el comissionat a qui l’alcalde Hereu va confiar l’Oficina Tècnica –confirmat després de les eleccions municipals per l’alcalde Trias-, que dirigeix amb una extraordinària sensibilitat barcelonina i expertesa tècnica. He parlat amb un munt de persones del món de l’esport i he llegit opinions de tota mena als mitjans de comunicació, moltes d’elles situades en el si però no, o el no però potser més endavant. Avui la única pregunta a fer-se, a un mes i mig de la data per presentar-se davant del COI, és si optem o no a l’edició del 2022. La meva resposta, ja us l’avanço, és afirmativa. Defensaré, tanmateix, que el PSC secundi aquest projecte amb tota l’energia: Barcelona ha d’aspirar a ser seu dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineu 2022 perquè són una oportunitat per la ciutat i perquè poden contribuir a resoldre algunes qüestions importants pel futur de Barcelona i del nostre país i, sobretot, perquè una ciutat sense cap horitzó estratègic, sense cap alè de futur, no ha de renunciar a una iniciativa que compta amb molts arguments a favor.

Les raons pel ‘no’ als Jocs pràcticament no cal ni formular-les, pots esquiar sobre la superficialitat argumental i tens l’assentiment d’una part de la ciutadania angoixada per la crisi. Et pots amagar darrera del ‘no’ com ja han fet alguns i no perdre cap ploma. Però la política ha de fer pedagogia, ha de convèncer sense por i en lloc d’estar atrapada en el terreny de les percepcions, mirar de posar llum sobre la realitat. En definitiva, triar, escollir, jugar-se-la.

Quins són els principals arguments del meu inequívoc sí? En primer lloc, els números dels Jocs Olímpics i el seu impacte en els pressupostos de la ciutat. El volum econòmic de l’operació és, aproximadament, d’uns 2.500 M€: uns 1.100 corresponen a la mateixa organització de les competicions i l’altra part a les inversions necessàries per a la seva realització. Primera qüestió: els 1.100 M€ que costa aquesta organització venen finançats a través dels drets de retransmissió, els patrocinis –locals i internacionals- i la venda d’entrades. És a dir: ni un euro provinent dels pressupostos públics.

Les inversions indispensables per acollir l’esdeveniment corren a càrrec de les administracions. L’Ajuntament, atenció a la xifra, hi destinarà 60 M€; és la principal beneficiada i només aporta un 2,5% del pressupost total. La Generalitat i l’Estat aportaran uns 1.000 M€ i la resta, més de 300 M€, corresponen a la iniciativa privada. La distribució d‘aquestes inversions públiques? Un 60% es destinarien a la millora d’infraestructures viàries, entre les que destaca la línia del ferrocarril Barcelona-Puigcerdà. A diferència del que ha fet l’alcalde Trias, jo mai diria que aquesta és més important que la Línia 9, però això no vol dir que no estigui entre les principals prioritats, especialment en clau metropolitana. Dues darreres dades: l’impacte econòmic que generen els Jocs està calculat en més de 9.000 M€ i s’estima que es crearan més de 80.000 llocs de treball. En resum, Barcelona destinaria als Jocs un import equivalent al 15% del que inverteix anualment, entre ara i el 2022, obtenint un retorn en impacte econòmic i millora d’infraestructures més que notable. El compte de resultats econòmic seria clarament positiu.

Segona consideració. Uns Jocs Olímpics d’Hivern no seran el gran esdeveniment que transformarà la ciutat. L’endemà de ser clausurats, Barcelona no es despertarà amb una nova configuració urbana, com va passar l’any 92. Aquests Jocs tenen una mida adequada a la situació actual, exigeixen unes inversions que, amb Jocs o sense, seria imperdonable que no es fessin durant la propera dècada al nostre país. Avui és fàcil oposar-se als grans projectes vinculant-los als errors del passat, però no es poden posar tots al mateix sac. Vaig estar en contra d’associar Barcelona a Eurovegas i al Barcelona World. L’aposta pel totxo i el joc em continuen semblant una combinació perillosa, però els Jocs d’Hivern, tal com estan plantejats, signifiquen una millora de dues de les les estacions d’esquí amb més tradició a casa nostra: Molina-Mesella; la millora dels eixos de comunicació entre la ciutat i la muntanya i, finalment, la renovació d’alguns equipaments esportius a Barcelona i l’impuls del nou barri de la Marina del Prat Vermell. Si afegim la cura que s’ha tingut per minimitzar l’impacte ambiental, tindrem els ingredients d’un model de Jocs amb possibilitats d’èxit, allunyats de qualsevol operació especulativa que atempti a la sostenibilitat econòmica i ambiental. De fet, assenyalen una nova manera d’organitzar un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud.

Tercer argument, Barcelona i els Pirineus. Aquest projecte té una doble centralitat i com l’alcalde de la Seu d’Urgell, el convergent Albert Batalla, afirmava fa pocs dies en un article, són una gran oportunitat per situar els Pirineus en el mapa global. Víctor Orrit, alcalde socialista de Tremp, m’insistia en la importància que pot tenir per totes les comarques de muntanya, més enllà de les directament afectades pels Jocs. M’interessa molt destacar la rellevància d’associar el nom de la nostra ciutat a la serralada. Més enllà que l’aire olímpic pot reanimar un Govern municipal sense nord, a Barcelona l’associació amb els Pirineus és molt positiva. Som ciutat de mar i portuària, terra de pas, de brogit urbà i habituats a fer ús de la muntanya –de vegades amb un consum abusiu de territori per les segones residències d’urbanites barcelonins, En l’imaginari barceloní, però, la muntanya segueix lluny, distant. Barcelona-Pirineus és una associació que m’agrada, per sorprenent i nova, on tots dos territoris hi guanyen. I encara que sigui en el terreny simbòlic equivaldria al ruralitzar la ciutat, que pregonava Cerdà.

Quart i últim argument: el calendari i la geopolítica olímpica. El Jocs de 2022, en una norma no escrita del COI, toquen celebrar-se a Europa, cosa que no passaria el 2026. Ciutats molt potents competiran amb Barcelona, és cert. Entre aquestes, Munich, encara que l’aposta alemanya per Berlín 2024 li resta moltes, per no dir totes, possibilitats. Oslo és l’altra –un detall: té les pistes d’esquí a més distància que Barcelona-, i encara traurà el cap alguna ciutat de l’Europa de l’Est. No serà fàcil, però el prestigi de Barcelona com a ciutat olímpica juga, i molt, al nostre favor. D’altra banda en les complicadíssimes relacions actuals entre Catalunya i Espanya, els Jocs obren un espai interessant, Sigui quin sigui el desenllaç del conflicte actual no podem renunciar a la necessitat de treballar plegats i, encara menys, a renunciar a iniciatives com a conseqüència de les tensions territorials. Posposar la decisió per aquest motiu evidenciaria una paràlisi molt preocupant.

El principal adversari de Barcelona-Pirineu 2022? L’alcalde de Barcelona, si no canvia d’actitud. Encara sota els efectes de la derrota de Madrid 2020, als membres del Comitè Olímpic Espanyol se’ls fa molt costa amunt tornar a començar amb una candidatura pel 2022. Hi veuen pegues i, en el fons, pesa massa la possibilitat que la capital catalana torni a triomfar en l’escena olímpica, després del triple fracàs de la capital de l’Estat. El Govern espanyol mira cap una altra banda; només falta, sembla que pensen, que amb el pols obert a Catalunya ara haguem d’anar venent Barcelona. A mi aquesta situació m’esperona: Barcelona té l’oportunitat de mostrar que sap fer les coses d’una altra manera. En canvi, el lamentable atac de supèrbia de Xavier Trias, assegurant amb el cos encara calent de la candidatura madrilenya que Barcelona és l’única ciutat d’Espanya capaç de competir amb Tòquio i Istanbul, dificulta les aliances indispensables.

Trias i els seus dubtes inexplicables acaben mostrant allò que alguns portem temps denunciant: un lideratge dèbil i molt poc convençut. Ni s’atreveix a enterrar la iniciativa, pressionat pels alcaldes de CiU del Pirineu, ni a capitanejar una operació que necessita d’un alcalde que es deixi estar de tacticismes partidistes i, per un cop, se la jugui. No es pot anar dubtant sempre; ara sí però no; ara no però si; ara el 2022, després potser el 2026, qui sap si el 2030… Alcalde, el somni que Hereu va voler compartir amb Barcelona i Catalunya té data, perquè té sentit: 2022. Ara s’ha de donar el pas, s’ha de convocar una consulta que permeti donar a conèixer el projecte en detall i escoltar l’opinió dels barcelonins i dels ciutadans dels territoris implicats.

Lluny d’això, l’alcalde, fa pocs dies, deia que no volia que la consulta servís per trencar-li les cames… Probablement, Trias estava pensant en la seva estratègia, la que va fer fa uns anys amb motiu d’un altre consulta. No s’amoïni, els socialistes serem més lleials a la ciutat i al seu govern del que, llavors, varen ser d’altres. Podem guanyar, sí; i podem perdre, afegeixo. És això raó suficient per no exercir d’alcalde? En aquesta aventura, Barcelona necessita un alcalde de veritat. I això significa algú que fa apostes, que lidera, que mira el futur amb ambició, que impulsa un projecte que requereix de consens, de negociacions. Està en condicions d’aconseguir inversions de l’Estat? I de la Generalitat? La diferència entre el 92 i avui és que l’alcalde Maragall va encapçalar i impulsar un projecte mentre que Trias encara espera que algú li digui què ha de fer. Jo ja ho deixo escrit, perquè no hi hagi dubtes: els regidors del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament votarem que sí als Jocs i buscarem la complicitat de la ciutadania. Amb nosaltres, però, la ciutat no en té prou.

5 pensaments a “2022, el perquè del meu ‘sí’

  1. A molts ens alegra molt saber-te a favor dels Jocs d’Hivern 2022. Crec que hi ha majoria de ciutadans a favor d’aquesta celebració, i les irregulars i maldestres relacions amb el Govern central sumen adeptes. No estic tant segura de que en Trias sigui un inconvenient, tampoc els possibles tactismes partidistes. Aquests serien uns jocs de Catalunya, no com els del 92 que es van focalitzar en la ciutat, i aquest fet els fa atractius per la població mes diversa de Catalunya i pels partits que volen guanyar territori. Desitgem que es formalitzi un pacte de partits en defensa d’aquesta candidatura i que els interessos de cadascun queden enrere a favor dels interessos dels ciutadans i del territori de català.

  2. Esdevenir la capital d’un territori demana liderar-lo. No pas ser un forat negre que xucla tot el seu voltant, com altres que no citaré acostumen, sinó impulsar-lo. Els jocs d’hivern en són bon un exemple i només per això ja cal lluitar per guanyar-los. Està molt bé que el PSC no aprofiti l’ocasió per posar traves, ni se n’amagui pensant que d’aquí no pot treure vots.

  3. Jocs BCN-Pirineu sí, sempre que la sostenibilitat: respecte al medi ambient i al teixit social del Pirineu siguin protagonistes.

  4. Bones

    Jo, més que estar pel si o el no, estic per fer-ho bé si és que es fa.
    Resulta que acabem de celebrar un mundial de natacio i hi ha 8 persones (que varen treballar tot el mundial fent animació) que no han cobrat. Desde RFEN diuen que estan pendents de cobrar de l’Ajuntament de Barcelona….. i aquesta gent (son una cooperativa) d’aqui pocs dies han d’enfrontar un pagament d’iva de 3000€.

    Està molt bé donar feina…si es paga

    SALUT !

  5. Molt d’acord amb les reflexions i amb la conclusió. Ho necessitem per donar una il·lusió i un impuls a la ciutat, i sobretot al Pirineu. “Barcelona-Pirineus és una associació que m’agrada”, a mi també. I també “la rellevància d’associar el nom de la nostra ciutat a la serralada”, crec que si ho aconseguim, tots, muntanya i ciutat hi sortirem guanyant.
    El que no veig tant fàcil és que en l’estat actual de les relacions actuals entre Catalunya i Espanya, els espanyols s’avinguin a presentar Barcelona; i no estic segur que amb el prestigi de Barcelona n’hi hagi prou per contrarestar els motius que van fer caure Madrid. Però això no vol dir, de cap manera que ens haguem de rendir, estic segur que podem fer una candidatura guanyadora, i aconseguir tornar a portar els jocs a Catalunya, i fer uns jocs d’hivern excepcionals, com van ser-ho els del 92.
    Com a darrera cosa, com diu Toni Berini, hem d’anar tots a una, deixant a banda els interessos partidistes, en be de la ciutat, de la muntanya i del païs.

Els comentaris estan tancats.