El model de ciutat per a la Barcelona del futur. Línia, 27 de febrer de 2023

L’any 2015, per sorpresa de molts, la victòria d’Ada Colau a les eleccions municipals va iniciar una de les transformacions més importants que Barcelona ha experimentat en període democràtic. L’anterior, la transformació olímpica, va aconseguir atrapar els endarreriments produïts pel franquisme, va executar moltes inversions necessàries i va obrir la ciutat al mar.

Si fem memòria, en aquella campanya de fa vuit anys, Barcelona en Comú va sacsejar la inèrcia de l’agenda política de la ciutat amb propostes decidides en àmbits com l’habitatge, l’emergència climàtica, els drets socials o la mobilitat. En aquests dos mandats, un dels èxits dels comuns ha estat, precisament, canviar, en el conjunt de forces polítiques, el marc de les prioritats de Barcelona.

Enllaç a l’article

A Barcelona, radicalitat democràtica

L’any 1979 el PSC es presentava a les eleccions municipals amb un eslògan extraordinari, Entra amb nosaltres a l’Ajuntament. En lloc de demanar la confiança per governar es convidava a la ciutadania a implicar-se, a fer-se seus els antics ajuntaments ennegrits pel franquisme. L’esclat democràtic dels 80 i l’enorme consens social forjat fins als jocs de 1992 tenia a veure en haver estat capaç de fer realitat aquest eslògan electoral. Tot plegat, cal recordar-ho, comportava debats encesos i alguns conflictes, però es construïa un rumb comú en què els ciutadans hi tenien veu i vot. Alguns exemples: l’urbanisme de sargidora, discutit i acordat amb els moviments veïnals, que va recuperar el centre històric i va dignificar els barris; l’aposta per l’espai públic com a bandera; la construcció d’equipaments de proximitat i centres cívics com a espais de ciutadania; la recuperació de les festes ciutadanes, i la descentralització política, que va obrir les portes dels districtes al debat en plenaris i audiències públiques.

Als anys 90 va començar la gran transformació urbana, amb les grans infraestructures, l’obertura al mar i els Jocs com a bandera; una etapa que ens ha permès esdevenir una ciutat global. Avui toca recuperar l’esperit dels 80, un back to basics que en diuen alguns i que significa quedar-se amb l’essència de l’esperit d’aquells anys, actualitzant metodologies i objectius a les noves necessitats. La ciutat com a bé comú, el lloc que hem triat per viure i que ens ha d’ajudar a resoldre les necessitats i anhels individuals, però alhora ens exigeix implicació i activisme. El govern de la ciutat està massa a prop dels ciutadans per a encimbellar-se en la comoditat de les poltrones. I els ciutadans tenen tan presents les dificultats i dèficits de la seva ciutat, que la seva actitud no pot ser esperar, només, que algú les resolgui.

El model de participació municipal deixa fora molta de l’energia social que avui és present a la ciutat. Els formats excessivament formals i jeràrquics, pensats sovint per escoltar i poc per cogestionar, han anat desvirtuant-se amb el pas del temps. Avui els plenaris de districte, els consells de barri o les audiències públiques han perdut la força d’altres temps. Cal regular nous dispositius que permetin als ciutadans una implicació directa amb els afers urbans. Avui la participació no s’acaba a expressar opinió en algun consell o assemblea, hi ha cada vegada més una ciutadania implicada que vol passar a l’acció. En aquest sentit, és imprescindible definir un nou model de participació i implicació ciutadanes que proposi  articular el sistema per permetre les iniciatives legislatives populars a escala local, les consultes ciutadanes per aquelles iniciatives de fort impacte urbà i aposti per la gestió cívica d’espais i equipaments que permetin integrar la vitalitat social urbana.

El fil invisible de la confiança entre ciutadans i govern només es pot refer, a Barcelona, posant-nos a treballar plegats. Des d’aquesta perspectiva recupero el compromís del Moviment Barcelona per la radicalitat democràtica que esdevé un dels tres pilars del meu Contracte amb Barcelona.

Transparència i bon govern

  • A partir del principi de transparència activa, es posarà a l’abast del ciutadà tota la informació derivada de les actuacions municipals, tant les que executi el mateix Ajuntament com aquelles realitzades a través de la contractació amb empreses privades. S’inclourà sota aquest principi de transparència activa la informació relativa a les subvencions  i a tots els procediments de contractació incloent les ofertes guanyadores i perdedores de tots els concursos públics. Es vetllarà per uns instruments informatius clars i de fàcil accés.
  • Prèviament a l’aprovació de projectes de transformació de la ciutat, públics o privats, serà preceptiu un informe tècnic sobre el seu impacte en la qualitat urbana, així com un procés participatiu específic que incorpori la veu dels ciutadans.
  • S’establirà un mecanisme independent del govern municipal per tal d’avaluar, anualment, la qualitat de les polítiques urbanes a la ciutat.
  • Es prioritzarà una gestió pública professional que reforci la separació entre l’esfera política i la directiva, minimitzant el nomenament de càrrecs de confiança en cada cicle electoral i es procedirà a la redacció d’un codi de conducta del treballador públic que reguli la percepció d’obsequis, viatges, dinars, ús de vehicles oficials, etc.

Control de l’activitat política

  • Tots els càrrecs electes faran una declaració de béns i retribucions pública, al prendre possessió i en finalitzar el seu mandat.
  • S’impulsarà un sistema retributiu a regidors i càrrecs electes, proporcional a les responsabilitats i d’acord amb el marc legal que ho regula, suprimint dietes i altres retribucions extraordinàries.
  • La imputació judicial per delictes relacionats amb l’exercici del càrrec públic implicarà el cessament temporal de les funcions i responsabilitats associades. Els càrrecs electes imputats podran mantenir la seva condició de regidors fins a la decisió del jutge sobre la seva inculpació o la seva innocència.

Millora de la qualitat democràtica

  • S’impulsaran els canvis legislatius per tal que els regidors de districte siguin escollits per elecció directa.
  • Es consolidarà el procés de primàries obertes com a mecanisme per escollir el candidat/a a l’alcaldia de la ciutat. Així mateix, s’articularan els mecanismes participatius pertinents  per aprovar els eixos principals del programa.
  • La racionalització de l’administració local a Barcelona i la millora de la qualitat democràtica passa per enfortir el govern metropolità i, en un futur, establir-lo per elecció directa.

2022, el perquè del meu ‘sí’

Quan l’alcalde Jordi Hereu va anunciar la intenció de l’Ajuntament de Barcelona d’optar a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, molts –alguns, avui, amb responsabilitats de govern- van arrufar el nas. Ni van voler entendre els arguments d’Hereu ni van voler escoltar-lo quan explicava el canvi de filosofia a l’hora de designar les ciutats seus per part del COI, que des de l’elecció de Torí, l’any 2006, aposta per grans ciutats que exerceixen de capital olímpica i que poden situar en un radi de mitja distància els esports a l’aire lliure. Ciutats amb infraestructures ja en marxa, com és el cas de Barcelona, que cobreixin les necessitats d’un esdeveniment que mou al voltant d’unes 150.000 persones entre participants, mitjans de comunicació, família olímpica i espectadors estrangers.

Llavors, molts van jugar a l’acudit fàcil, i partidista, d’imaginar telecadires ascendint per Collserola. Molts van atiar les flames de l’electoralisme dient que l’anunci no era més que una cortina de fum, una nova mostra de l’obsessió pels grans esdeveniments. Alguns, però, sí van voler fer-se algunes preguntes que ara tornen a posar sobre la taula; entre d’altres, ¿té Barcelona alguna possibilitat d’acabar guanyant un procés amb competidors de països del nord?, ¿és convenient reviure, 30 anys després, el somni olímpic en una ciutat que va fer dels Jocs del 92 l’excusa perfecta per una de les transformacions urbanes més exitoses de les darreres dècades?, ¿el ‘gran esdeveniment’ ha de ser, una vegada més, la manera de moure una ciutat que sembla avançar a batzegades, al menys durant els darrers 150 anys? Preguntes a les que, avui, cal afegir-ne una més: ¿amb una crisi amb gravíssims impactes socials és el moment per destinar recursos públics a uns Jocs Olímpics?

L’hi he donat voltes, moltes voltes. He analitzat i estudiat a fons el dossier de la candidatura que ha preparat l’Enric Truñó, el comissionat a qui l’alcalde Hereu va confiar l’Oficina Tècnica –confirmat després de les eleccions municipals per l’alcalde Trias-, que dirigeix amb una extraordinària sensibilitat barcelonina i expertesa tècnica. He parlat amb un munt de persones del món de l’esport i he llegit opinions de tota mena als mitjans de comunicació, moltes d’elles situades en el si però no, o el no però potser més endavant. Avui la única pregunta a fer-se, a un mes i mig de la data per presentar-se davant del COI, és si optem o no a l’edició del 2022. La meva resposta, ja us l’avanço, és afirmativa. Defensaré, tanmateix, que el PSC secundi aquest projecte amb tota l’energia: Barcelona ha d’aspirar a ser seu dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineu 2022 perquè són una oportunitat per la ciutat i perquè poden contribuir a resoldre algunes qüestions importants pel futur de Barcelona i del nostre país i, sobretot, perquè una ciutat sense cap horitzó estratègic, sense cap alè de futur, no ha de renunciar a una iniciativa que compta amb molts arguments a favor.

Les raons pel ‘no’ als Jocs pràcticament no cal ni formular-les, pots esquiar sobre la superficialitat argumental i tens l’assentiment d’una part de la ciutadania angoixada per la crisi. Et pots amagar darrera del ‘no’ com ja han fet alguns i no perdre cap ploma. Però la política ha de fer pedagogia, ha de convèncer sense por i en lloc d’estar atrapada en el terreny de les percepcions, mirar de posar llum sobre la realitat. En definitiva, triar, escollir, jugar-se-la.

Quins són els principals arguments del meu inequívoc sí? En primer lloc, els números dels Jocs Olímpics i el seu impacte en els pressupostos de la ciutat. El volum econòmic de l’operació és, aproximadament, d’uns 2.500 M€: uns 1.100 corresponen a la mateixa organització de les competicions i l’altra part a les inversions necessàries per a la seva realització. Primera qüestió: els 1.100 M€ que costa aquesta organització venen finançats a través dels drets de retransmissió, els patrocinis –locals i internacionals- i la venda d’entrades. És a dir: ni un euro provinent dels pressupostos públics.

Les inversions indispensables per acollir l’esdeveniment corren a càrrec de les administracions. L’Ajuntament, atenció a la xifra, hi destinarà 60 M€; és la principal beneficiada i només aporta un 2,5% del pressupost total. La Generalitat i l’Estat aportaran uns 1.000 M€ i la resta, més de 300 M€, corresponen a la iniciativa privada. La distribució d‘aquestes inversions públiques? Un 60% es destinarien a la millora d’infraestructures viàries, entre les que destaca la línia del ferrocarril Barcelona-Puigcerdà. A diferència del que ha fet l’alcalde Trias, jo mai diria que aquesta és més important que la Línia 9, però això no vol dir que no estigui entre les principals prioritats, especialment en clau metropolitana. Dues darreres dades: l’impacte econòmic que generen els Jocs està calculat en més de 9.000 M€ i s’estima que es crearan més de 80.000 llocs de treball. En resum, Barcelona destinaria als Jocs un import equivalent al 15% del que inverteix anualment, entre ara i el 2022, obtenint un retorn en impacte econòmic i millora d’infraestructures més que notable. El compte de resultats econòmic seria clarament positiu.

Segona consideració. Uns Jocs Olímpics d’Hivern no seran el gran esdeveniment que transformarà la ciutat. L’endemà de ser clausurats, Barcelona no es despertarà amb una nova configuració urbana, com va passar l’any 92. Aquests Jocs tenen una mida adequada a la situació actual, exigeixen unes inversions que, amb Jocs o sense, seria imperdonable que no es fessin durant la propera dècada al nostre país. Avui és fàcil oposar-se als grans projectes vinculant-los als errors del passat, però no es poden posar tots al mateix sac. Vaig estar en contra d’associar Barcelona a Eurovegas i al Barcelona World. L’aposta pel totxo i el joc em continuen semblant una combinació perillosa, però els Jocs d’Hivern, tal com estan plantejats, signifiquen una millora de dues de les les estacions d’esquí amb més tradició a casa nostra: Molina-Mesella; la millora dels eixos de comunicació entre la ciutat i la muntanya i, finalment, la renovació d’alguns equipaments esportius a Barcelona i l’impuls del nou barri de la Marina del Prat Vermell. Si afegim la cura que s’ha tingut per minimitzar l’impacte ambiental, tindrem els ingredients d’un model de Jocs amb possibilitats d’èxit, allunyats de qualsevol operació especulativa que atempti a la sostenibilitat econòmica i ambiental. De fet, assenyalen una nova manera d’organitzar un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud.

Tercer argument, Barcelona i els Pirineus. Aquest projecte té una doble centralitat i com l’alcalde de la Seu d’Urgell, el convergent Albert Batalla, afirmava fa pocs dies en un article, són una gran oportunitat per situar els Pirineus en el mapa global. Víctor Orrit, alcalde socialista de Tremp, m’insistia en la importància que pot tenir per totes les comarques de muntanya, més enllà de les directament afectades pels Jocs. M’interessa molt destacar la rellevància d’associar el nom de la nostra ciutat a la serralada. Més enllà que l’aire olímpic pot reanimar un Govern municipal sense nord, a Barcelona l’associació amb els Pirineus és molt positiva. Som ciutat de mar i portuària, terra de pas, de brogit urbà i habituats a fer ús de la muntanya –de vegades amb un consum abusiu de territori per les segones residències d’urbanites barcelonins, En l’imaginari barceloní, però, la muntanya segueix lluny, distant. Barcelona-Pirineus és una associació que m’agrada, per sorprenent i nova, on tots dos territoris hi guanyen. I encara que sigui en el terreny simbòlic equivaldria al ruralitzar la ciutat, que pregonava Cerdà.

Quart i últim argument: el calendari i la geopolítica olímpica. El Jocs de 2022, en una norma no escrita del COI, toquen celebrar-se a Europa, cosa que no passaria el 2026. Ciutats molt potents competiran amb Barcelona, és cert. Entre aquestes, Munich, encara que l’aposta alemanya per Berlín 2024 li resta moltes, per no dir totes, possibilitats. Oslo és l’altra –un detall: té les pistes d’esquí a més distància que Barcelona-, i encara traurà el cap alguna ciutat de l’Europa de l’Est. No serà fàcil, però el prestigi de Barcelona com a ciutat olímpica juga, i molt, al nostre favor. D’altra banda en les complicadíssimes relacions actuals entre Catalunya i Espanya, els Jocs obren un espai interessant, Sigui quin sigui el desenllaç del conflicte actual no podem renunciar a la necessitat de treballar plegats i, encara menys, a renunciar a iniciatives com a conseqüència de les tensions territorials. Posposar la decisió per aquest motiu evidenciaria una paràlisi molt preocupant.

El principal adversari de Barcelona-Pirineu 2022? L’alcalde de Barcelona, si no canvia d’actitud. Encara sota els efectes de la derrota de Madrid 2020, als membres del Comitè Olímpic Espanyol se’ls fa molt costa amunt tornar a començar amb una candidatura pel 2022. Hi veuen pegues i, en el fons, pesa massa la possibilitat que la capital catalana torni a triomfar en l’escena olímpica, després del triple fracàs de la capital de l’Estat. El Govern espanyol mira cap una altra banda; només falta, sembla que pensen, que amb el pols obert a Catalunya ara haguem d’anar venent Barcelona. A mi aquesta situació m’esperona: Barcelona té l’oportunitat de mostrar que sap fer les coses d’una altra manera. En canvi, el lamentable atac de supèrbia de Xavier Trias, assegurant amb el cos encara calent de la candidatura madrilenya que Barcelona és l’única ciutat d’Espanya capaç de competir amb Tòquio i Istanbul, dificulta les aliances indispensables.

Trias i els seus dubtes inexplicables acaben mostrant allò que alguns portem temps denunciant: un lideratge dèbil i molt poc convençut. Ni s’atreveix a enterrar la iniciativa, pressionat pels alcaldes de CiU del Pirineu, ni a capitanejar una operació que necessita d’un alcalde que es deixi estar de tacticismes partidistes i, per un cop, se la jugui. No es pot anar dubtant sempre; ara sí però no; ara no però si; ara el 2022, després potser el 2026, qui sap si el 2030… Alcalde, el somni que Hereu va voler compartir amb Barcelona i Catalunya té data, perquè té sentit: 2022. Ara s’ha de donar el pas, s’ha de convocar una consulta que permeti donar a conèixer el projecte en detall i escoltar l’opinió dels barcelonins i dels ciutadans dels territoris implicats.

Lluny d’això, l’alcalde, fa pocs dies, deia que no volia que la consulta servís per trencar-li les cames… Probablement, Trias estava pensant en la seva estratègia, la que va fer fa uns anys amb motiu d’un altre consulta. No s’amoïni, els socialistes serem més lleials a la ciutat i al seu govern del que, llavors, varen ser d’altres. Podem guanyar, sí; i podem perdre, afegeixo. És això raó suficient per no exercir d’alcalde? En aquesta aventura, Barcelona necessita un alcalde de veritat. I això significa algú que fa apostes, que lidera, que mira el futur amb ambició, que impulsa un projecte que requereix de consens, de negociacions. Està en condicions d’aconseguir inversions de l’Estat? I de la Generalitat? La diferència entre el 92 i avui és que l’alcalde Maragall va encapçalar i impulsar un projecte mentre que Trias encara espera que algú li digui què ha de fer. Jo ja ho deixo escrit, perquè no hi hagi dubtes: els regidors del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament votarem que sí als Jocs i buscarem la complicitat de la ciutadania. Amb nosaltres, però, la ciutat no en té prou.

Aquell estiu de 1992

Aquell estiu de 1992

Aquell estiu de 1992 Barcelona va seduir al món però, sobretot, va seduir als barcelonins i barcelonines que vam descobrir que, en aquesta ciutat, existeix una manera de ser, de fer, d’entendre i de sentir, genuïnament barcelonina. Els Jocs ens van permetre fer història i el que és més important, ens van permetre formar part i ser còmplices de la Història, en majúscula.

Els Jocs van transformar Barcelona de cap a peus, ens vam retrobar amb el mar; la van circumval·lar unes  Rondes  que la van fer més metropolitana i ens van regalar un nou barri, el de la Vila Olímpica. Totes les infraestructures esportives funcionen a ple rendiment i avui Barcelona manté el seu encant, ‘hechicera’ la va definir aleshores Peret.

Per a mi el secret de ser els amfitrions, dels que encara avui es qualifiquen com als millors Jocs de la història de l’Olimpisme, es deu a múltiples factors; a moltíssimes complicitats; a moltes hores de feina i de dedicació absolutes; però també a una manera d’entendre i de construir Barcelona i a la il·lusió d’una ciutat que s’hi va abocar en cor i ànima i amb voluntat de servei. Va ser com si de sobte l’aneguet lleig es mirés a l’estany per veure-hi un cigne esplendorós.

Aquest somni es va fer realitat gràcies a la capacitat, a l’entusiasme, a l’optimisme, a l’afany, a la capacitat per engrescar i a la Política en majúscula, que representa la personalitat i el lideratge de l’alcalde Pasqual Maragall. Aquells anys, semblava que Maragall hagués transformat la vara d’alcalde en una vareta màgica que no entenia d’impossibles i que transformava els imprevistos en noves oportunitats, per fer de Barcelona una autèntica ciutat dels prodigis. Gràcies Pasqual, un cop més.

Ser de Barcelona és gairebé un estat civil: la societat i la xarxa associativa i d’entitats d’aquesta ciutat són el motor d’aquesta ciutat que s’estima i amb la que s’identifica. Cal renovar l’esperit d’aquells dies, amb nous reptes i nous horitzons, adequats a les circumstàncies,  perquè la meva Barcelona és aquella que vol seguir mirant-se al mirall i reconèixer-se  perquè tot i haver-se marcat nous reptes, noves transformacions, nous objectius manté, en aquest món cada dia més global i més uniforme, la seva autenticitat, la seva personalitat i els seu sistema de valors i principis, és a dir, conserva i potencia el seu valor afegit.

Aquests dies en que commemorem el 20è aniversari de Barcelona’92 amb orgull, nostàlgia i amb un somriure als llavis i moltes anècdotes lligades a aquell màgic estiu del 92. Cal, ara més que mai, renovar la confiança, el compromís i l’autoestima amb el reconeixement de la feina ben feta. Barcelona ’92 va ser el principi, que no el final, de molts principis de futur.