Els antics recintes industrials han generat sempre una especial atenció en tots els processos de transformació urbana. D’una banda són referents d’una època i actuen com a marcadors històrics de la ciutat, per altra banda la flexibilitat dels espais industrials permeten amb facilitat la renovació d’usos. Arreu d’Europa i del món hi ha innombrables exemples més o menys reeixits, de recuperació de patrimoni industrial. En el cas de Can Batlló les previsions municipals perseguien reconvertir tot el recinte en tres grans usos: habitatge privat, zona verda i equipaments públics. Combinar operacions privades generadores de plusvàlues econòmiques,  amb equipaments i zones verdes de titularitat pública, ha estat una estratègia recorrent durant anys per fer les grans transformacions urbanes de la ciutat. La crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària fan inviable, avui per avui, aquest model, però potser cal aprofitar aquest moment d’aturada per replantejar-nos la millor manera de reciclar aquesta tipologia d’espais urbans. La incorporació dels operadors privats facilita l’obtenció de recursos necessaris, però en molts cassos hi ha la sensació que la presència de l’interès privat és excessiva i els seus costos estètics i urbans són massa alts. Per altra banda aquest tipus de model d’intervenció sempre implica una ruptura molt acusada entre passat i futur; la fàbrica tanca, molts anys per pensar i executar el nou projecte i, finalment, apareix un nou paisatge urbà que conserva algunes traces del que havia estat, però sense conservar-ne la memòria social acumulada. Un urbanisme excessivament tecnocràtic, encara que ple de bones intencions, no dona els millors resultats. L’alternativa és un reciclatge urbà que cerca la continuïtat entre passat i futur, en el que el projecte avança i va evolucionant, adaptant-se a les necessitats de cada moment i sense perdre el pols social que li atorga sentit.   

Un dels projectes més interessants que estan succeint a la nostra ciutat es construeix al voltant del bloc 11 de l’antic recinte industrial de Can Batlló. L’onze de juny de 2011 una colla de veïns van irrompre en el recinte sota el crit “si no ho feu vosaltres, ho farem nosaltres”, l’objectiu era fer realitat allò que ja estava previst en el Pla General Metropolità: que l’immens recinte fabril es dediqués a zona verda i equipaments pel barri de la Bordeta. La reivindicació incorporava una novetat, no es tractava només de exigir a l’Ajuntament que el projecte tirés endavant, sinó de fer-lo realitat, es a dir els veïns entraven a Can Batlló amb la disposició d’anar conquerint espais i habilitar-los per a noves funcions socials. Casi dos anys després Can Batlló ha recuperat vida a través de la rehabilitació del bloc 11, dirigida pel col·lectiu d’arquitectes La Col, amb un bar i espai de trobada, una sala d’actes i, sobretot, la biblioteca Josep Pons que obre cada dia matí i tarda, assistida per un equip de voluntaris, per oferir els mes de deu mil volums que conté, als veïns i veïnes del barri. La rehabilitació dels espais, encara en curs, es fa a través d’un equip extens de voluntaris i col·laboradors que han habilitat un taller i una fusteria, per tal de disposar de les eines necessàries per recuperar uns espais construïts a finals del segle XIX. L’interès és doble: d’una banda la innovació que representa en la manera de transformar un antic espai fabril, i per altra tot un projecte d’innovació i implicació social en el que els veïns no només prenen la paraula sinó que passen a l’acció.

La qüestió, ara, és preguntar-se quin ha de ser el paper municipal; com l’ajuntament ha d’acarar un procés que ha capgirat la manera d’abordar la transformació d’espais com aquest. Hi ha dues actituds molt diferents. La primera és tractar-ho amb un caràcter de provisionalitat, es a dir això durarà mentre la crisi impedeixi abordar la transformació de veritat. L’altra es veure-hi una llavor d’una nova manera de fer ciutat, en la que la participació dels veïns combina la reivindicació, amb la implicació directa en la realització del propi projecte. Aquesta via té molts interrogants però en canvi  incorpora l’energia social com a matèria primera de la transformació. Un camí que obliga a negociar i discutir, a redefinir plans preestablerts i, probablement, a modificar el planejament previst. A pensar, veïns i ajuntament, com es pot fer sostenible econòmicament i socialment a curt i a llarg termini, preservant el patrimoni cultural d’un dels paisatges més peculiars de Barcelona.

Passejar aquest cap de setmana amb el Josep Maria Domingo, uns dels líders veïnals artífexs del projecte, pels carrers de Can Batlló i pels espais rehabilitats del bloc 11, trobar-se amb una pila de joves i grans aixecant parets o construint mobles a la fusteria i visitar la biblioteca de la ma dels voluntaris que la gestionen, va ser una manera de retrobar-se amb una Barcelona que no cedeix al desànim i que està disposada a reinventar-se per plantar cara a les dificultats. Ara toca enderrocar el mur que limita l’accés al recinte, però l’abast del projecte és colossal. Si fins ara els projectes es feien amb l’axioma de la col·laboració públic-privada, en aquest cas el partenariat és entre la iniciativa veïnal i el govern de la ciutat. En els primers s’aprofitaven els diners privats per realitzar equipaments i zones verdes, en aquest cas una colla de barcelonins han posat la seva energia al servei d’un gran projecte públic. El Bloc 11 de Can Batlló ha esdevingut  una gran oportunitat de futur per fer ciutat en el ple sentit del terme, sabrà l’actual govern municipal aprofitar-la?