Divendres passat, al Plenari municipal, vaig tornar a dissentir de la posició oficial del meu partit en relació a la consulta. A mi la pregunta m’inclou, i a tots als que no els hi agrada, els demano el mateix: que en proposin una altra. Fins al moment no he trobat una alternativa millor. Estic d’acord que ha de ser un procés acordat amb l’Estat espanyol però, atès l’immobilisme que el caracteritza, no em sembla malament que es faci tota la pressió política per tal que algun dia s’assegui en una taula per dialogar. Demanar que el primer pas per arribar a la consulta sigui l’acord amb l’Estat és sinònim de renunciar-hi sinó va acompanyat d’una actitud bel·ligerant contra aquest immobilisme. Federalistes i independentistes hem d’anar junts durant bona part del viatge; fins i tot és possible que trobem alguna estació prou confortable on aturar-nos plegats a passar-hi una temporada. En aquesta aventura s’hi han apuntat molts socialistes i, el que està en joc ara, és si el PSC vol continuar representant-los.
Aquests són els motius, prou coneguts, de les meves diferències amb l’actual direcció del PSC, però la qüestió és si això justifica el vot diferenciat; és a dir, trencar la disciplina de Grup. La cultura orgànica dels partits s’hi oposa categòricament: el debat ha de ser intern i cap a fora només pot existir una sola veu. Anar a la contra sempre és incòmode, genera incomprensió i enuig, i un dubte permanent al voltant de si realment estàs actuant correctament. Convé, ara, explicar-vos els motius principals del meu gest de divendres. La veu d’un partit d’esquerres ha d’expressar la síntesi de la pluralitat. Aquesta és la manera que tots aquells sectors de la societat, a qui s’aspira a representar, s’hi sentin identificats. Quan no ho fa i aplica l’aritmètica dels consells i òrgans de direcció, les sensibilitats excloses van incrementant la seva distància, fins a desentendre’s de la que havia estat la seva formació política. I el partit es va fent cada dia més petit. Quan això passa justifica la dissidència en benefici de l’organització: és el darrer crit d’uns pocs per aturar la diàspora.
Un partit són uns principis, uns valors i un camí recorregut. El PSC són els seus documents fundacionals i les seves resolucions polítiques, però també l’itinerari -amb encerts i errors- de com s’han dut a la pràctica les idees que proposa. En definitiva, una tradició política feta de noms propis i de decisions. Per mi, ja ho he dit algunes vegades, el símbol més genuí del PSC és el muntacàrregues de Nicaragua: un vell elevador industrial, ampli i ventilat, per tal que hi càpiga tothom; que puja i baixa a poc a poc, donant temps per pensar i conversar, folrat de les imatges i les cares que han fet gran la meva força política. Si creus que les decisions que es prenen et deixen fora del vell muntacàrregues socialista, també està justificat dissentir.
Vivim temps convulsos on, cal dir-ho, el PSC és més necessari que mai. Hi ha una darrera oportunitat a les primàries de la capital on es posaran en joc projectes per la ciutat, visions al voltant de Catalunya i, també, models diferents de partit i maneres de fer política. Com que es juguen a camp obert -poden votar tots els barcelonins que ho vulguin- és el moment de fer tornar a tots aquells que ens han anat abandonant darrerament. És la darrera oportunitat per recuperar la tradició del PSC, la que va desplegar-se a Barcelona i la que ha sabut unir justícia social i drets nacionals. És per això –i enceto així, amb el seu permís, la precampanya- que no estic d’acord amb el títol de l’article que Jaume Collboni publicava ahir, No és política. És Barcelona. I tant que ho és! A Barcelona, és l’hora de la Política.
Em provoca tristor i odi, enuig i rancunia a la vegada veure l’actual PSC. A qui representa aquest PSC tret dels sectors mes immovilistes? No m’agraden gens Navarro, Lucena, Collboni, Balmany, aquest ultim amb una actitud i un parlar que recorda mes a un vell estalinista. Aquesta direccio ja ha demostrat que avantposa els interessos de Espanya que els de Catalunya. Es un PSC irreconeixible tant en el fons com en les formes. Es un PSC cobard i impostor amb els postulats catalanistes que l”havien caracteritzat. Com a ex votant, l’unic sentiment que em queda es de esrafa i que aquesta direccio que ha acabat el seu asalt al partit m’hauria de tornar tots els vots que els vaig prestar.
“Claro es que en el campo de la acción política, el mas superficial y aparente, solo triunfa quien pone la vela donde sopla el aire; jamás quién pretende que sople el aire donde pone la vela” A. Machado . Me interesa más las razones científicas que hacen que sople el aire, con la fuerza que lo hace , la dirección que lleva y , sobre todo , apagar el ventilador o los ventiladores si los hay. Ojala la vela sea de calidad y su luz sea brillante
Jo, ja m’he donat de baixa… i en vindran més. És molt trist que després de tants anys de militància no vegi cap més sortida. Jordi, la teva actitud és molt valenta però no hi ha res a fer. Cal sortir del PSOE – PSC. Per mi s’ha acabat.
D’ençà que el Baix Llobregat s’ha apoderat del PSC en exclusiva, aquest Partit ni em representa ni el voto. Però animo a l’amic Jordi Martí, en el seu difícil intent, de recuperar, almenys a la ciutat de Barcelona, el que fou el PSC en els seus inicis: ple d’idees, entusiasme, i sobre tot artífex de la gran transformació urbanística de la Ciutat.
Bon dia Jordi…em sento impresionat de la teva valentia…els moments que ens toca viure son molt complicats…pero el teu comportament es clar i net…bones festes…..iago.
Et votaré a les primàries, i m’agradaria que aconseguissis amb la teva feina que jo tornes a vota al PSC. Ànims !
Gràcies Jordi,
la teva valentia i coherència t’honoren, però el mal ja esta fet. El PSC s’ esmicola. L’ actual cúpula dirigent ja ha decidit el seu posicionament. El seu distanciament del dret a decidir us deixa fora de joc en aquests moments tan transcendentals. És una pena, quasi una desgràcia per que el PSC sempre havia estat la cremallera que tancava el país i aconseguia unir sota unes mateixes sigles des de las classes mes humils i treballadores d’ origen divers fins a una part importan de la burgesia progressista i catalanista. El seu actual posicionament atenta contra els propis principis i estatuts fundacionals i l’ allunya d’ allò que sempre havia defensat, la voluntat del poble, no per ser o no ser independents, si no tan sols per poder votar el seu futur. Segueixo sent socialista i confio en retrobar-nos sota unes altres sigles, antigues o noves. Et desitjo molta sort a les primàries.
Jordi, t’agreixo molt la teva posició davant tanta intransigencia del PSC, no tinc clar que pot passar a les primaries, ja fa molt temps que em malfio de la familia PSC, jo segur no podre votar a les primaries ja que ara visc fora de Barcelona, pero em comprometo a que diversos vots vagin a la teva candidatura. Es dificil el camí però pot sembrar una llavor de futur per una Barcelona socialista que tenta falta ens fa.