El 15 de març al vespre, al Palau de la Música, sonava la darrera simfonia de Beethoven després de quatre dies intensos en què l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Venezuela, sota la direcció de Gustavo Dudamel, les havia interpretades totes. Impressionant! Per l’esforç que representa, per la qualitat característica d’una orquestra que s’allunya del cànon centreeuropeu habitual, per un director que sembla que balli mentre dirigeix, per la joventut i l’entusiasme dels músics, que van encomanar-lo als cantaires de l’orfeó català, per la importància que té per Barcelona acollir un esdeveniment d’aquesta naturalesa excepcional.
Però més enllà de la qüestió musical, hi ha un aspecte que no pot passar per alt. L’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar és al capdamunt d’un sistema d’orquestres que actuen com una gran escola d’educació musical, en la qual participen més de 500,000 nens i joves veneçolans amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament social i cultural. Enlloc de fitxar els millors músics de qualsevol país (com fan la majoria d’orquestres), l’estratègia ha estat organitzar una cantera enorme. De retruc aconsegueixen una pràctica i formació musical massiva al país, més important que disposar d’una orquestra com la que ens visitava ara fa unes setmanes. Tot plegat es deu a una colla de músics encapçalats per José Antonio Abreu que l’any 1975 van inventar un sistema peculiar i un mètode innovador d’educació musical.
Escoltant el concert pensava en la separació clàssica entre projectes culturals i iniciatives socials. Per entendre’ns, sovint hem entès que una cosa és fer una orquestra simfònica amb voluntat d’excel·lir i, una altra de ben diferent, construir una escola de música de barri. Dues realitats que, aparentment, pertanyen a mons diferents. L’orquestra de Dudamel es carrega aquesta dualitat i d’un projecte social se’n deriva una de les millors formacions simfòniques internacionals. L’orquestra Simón Bolívar ens diu més coses que la música que interpreta. Per pensar-hi.
I un parell de setmanes després aterro al concert del 50è aniversari de l’escola l’Arc de Barcelona. En aquesta ocasió una gran quantitat de criatures i joves interpretaven la famosíssima Flauta Màgica de Mozart, a la sala Barts, al Paral·lel. L’Arc naixia als anys seixanta amb la Maria Dolors Bonal al capdavant, una de les pioneres de la renovació pedagògica dels ensenyaments musicals al nostre país, i a qui molts li devem haver descobert el plaer de la música. I mentre seguia el concert pensava amb Voces, el projecte del Pablo González que ha portat a Nou Barris el sistema veneçolà i que ja compta amb una orquestra juvenil que es fa escoltar. I amb la gent de l’escola de Sant Andreu, o el cabal musical del Taller, o l’escola d’arts de l’Hospitalet… i tantíssimes iniciatives d’educació artística que necessàriament han de jugar un rol central en l’onada d’innovació educativa que està impregnant la nostra ciutat. Són la cantera musical de Barcelona, que convé regar amb més cura i eixamplar fins a l’últim racó de la ciutat. Aquest és el missatge de la marató Beethoven d’aquest passat mes de març.
PD.Dies després de tot plegat, a Roma se celebrava el 60è aniversari de la fundació de la Unió Europea. M’imaginava als caps d’estat cantant a ple pulmó la famosa Oda a l’alegria basada en el poema de Shiller, musicada per Beethoven i convertida en himne europeu: “si ajuntar-se els cors demanen, que un mal vent va separant, Tots els homes s’agermanen on tes ales van tocant…” Potser en entonar aquest passatge algú va pensar, per un moment, en el drama dels centenars de milers de refugiats, o potser no… La vergonya persegueix Europa.
Bona Pàsqua