Aquest butlletí ens hagués agradat no haver-lo d’escriure mai. La Rambla ha quedat amarada de dolor des que la barbàrie va irrompre de manera salvatge i va segar la vida a persones innocents. Molts hi hem tornat a caminar, amb la sensació estranya de saber que al carrer la tragèdia queda engolida per la quotidianitat. Una vegada més. Al mig del dolor, ha aparegut la poesia: Lorca, Segarra, Sisa, Miró, Casals, els milers d’escrits anònims deixats al carrer, les flors entapissant La Rambla. Sovint l’art té aquesta funció, el darrer refugi davant l’inexplicable.
I alhora, com si alguna cosa hagués despertat la rebel·lia innata de Barcelona, el crit ciutadà espontani que ha sorprès arreu d’Europa: no tenim por! El dol es conjugava amb la valentia; una vegada més Barcelona estava a l’alçada d’una de les seves pitjors tragèdies.
L’amplíssima reacció ciutadana és realment impressionant, des dels primers ciutadans que van ajudar a socórrer les víctimes, a tots aquells que han baixat a La Rambla per retre homenatge i apropiar-se de nou del passeig. Una normalitat excepcional, una mena de retrobament i reafirmació. Però val la pena reconèixer que aquesta resposta ciutadana es va engrandir en veure la reacció de tantíssims professionals aportant seguretat i eficàcia en moments de nervis i incertesa. Molts han estat homenatjats, però ens ha semblat que la millor manera d’encetar els butlletins d’aquest curs era destacant aquells serveis municipals i els seus professionals que, d’una manera més directa, van aturar vacances i es van posar al servei de la ciutat. Van ser-ne molts. I a la gran tropa municipal també ens convé reconèixer aquells que van estar a l’alçada del moment.
En saber la notícia, vaig haver de fer un viatge llarg en cotxe enganxat al telèfon i amb l’ai al cor. Era 17 d’agost i era conscient de l’escassetat de personal d’aquella setmana. Poques hores després de l’atemptat, el Jordi Samsó ja m’advertia: desenes d’agents de la Guàrdia Urbana que estaven de vacances s’han presentat a la caserna sense ni avisar. Poc a poc això passava a tots els serveis municipals més directament implicats. Gràcies de tot cor! Encara que sigui després d’una tristíssima noticia, heu donat una lliçó de servei i, una vegada més, heu posat de manifest l’orgull de treballar en un equip com aquest.
Però vull acabar dient que els efectes de l’atemptat no acaben aquí. A molts ens queda la pregunta del per què, quin és el mecanisme que s’activa en un ésser humà per convertir-se en una màquina de matar? No hi ha una resposta fàcil, però es necessari perseguir-la. Vull pensar que amb la resposta immediata de Barcelona, amb els missatges que s’han repetit aquests dies, ja ho hem posat una mica més difícil a aquells que miren de convèncer algú perquè mati. Però queda molta feina per fer i per pensar. Cap societat pot estar còmoda sabent que uns joves poden estar temptats per l’horror. I aquesta feina no vol soroll, però interpel·la una vegada més els que ens toca servir la societat a peu de carrer. Estic segur que també en això estarem a l’alçada.
Malgrat tot, molt bon curs per a tothom!