Nota del Gerent. Juny 2018

Hi ha una idea rellevant en el substrat d’algunes iniciatives que s’expliquen en el butlletí d’aquest mes: el canvi substancial en les formes de planificar. Tradicionalment, quan pensem a planificar, de seguida se’ns apareixen les tres etapes essencials: diagnòstic, objectius i accions o projectes concrets. Tres moments que se succeeixen cronològicament, és a dir, no podem iniciar una etapa fins a acabar-ne l’anterior. Primer analitzem una realitat concreta, en determinem dèficits i possibilitats, riscos i oportunitats, després fixem els objectius que volem aconseguir i, posteriorment, dissenyem un pla d’actuació amb propostes i accions concretes. En acabar, avaluem l’impacte i els resultats, i tornem a començar.

Aquest esquema senzill ha estat útil per dissenyar grans estratègies de transformació urbana  -els famosos plans estratègics metropolitans-, per articular propostes en un àmbit més acotat –educació, cultura… – o, fins i tot, en el disseny de qualsevol obra o infraestructura pública. Planificar, fins i tot en la vida domèstica, passa, amb més o menys intensitat, per aquestes tres etapes.

Això està canviant gairebé sense adonar-nos-en. Seguim diagnosticant, fixant objectius o dissenyant actuacions concretes, però sovint fem les tres activitats superposades al mateix temps. Pot semblar un contrasentit, perquè com es poden fixar objectius i, alhora, analitzar la realitat? o definir actuacions al mateix temps que establim el marc que les orienta? Les societats complexes i accelerades exigeixen models de planificació més dinàmics, capaços d’adaptar-se i anticipar-se als canvis amb més celeritat. Mintzberg, un expert en gestió i organitzacions, fa dècades utilitzava la metàfora del ceramista per explicar aquest canvi. L’artesà que s’asseu davant el torn disposat a modelar una peça de fang va decidint la col·locació de les mans i la pressió sobre el material, segons la peça que vol modelar. Però la humitat del material, el moviment imperceptible d’un dit, l’atzar de qualsevol error, poden fer canviar la idea inicial i provocar un resultat no previst però segurament més valuós. Diagnòstic, objectius i acció, s’han superposat. Les tres funcions s’han acomplert, però es impossible distingir el moment de cadascuna en la feina del ceramista.

El butlletí explica la metodologia àgil per a la definició de solucions i aplicacions informàtiques que hem iniciat per elaborar diversos projectes del Pla de transformació digital. Per explicar-ho fàcil, es tracta d’utilitzar la manera de fer del ceramista seient davant el torn per part de programadors, d’usuaris i de tots aquells involucrats en la millora, per generar un procés adaptatiu que vagi testejant els avenços curts fins arribar a la solució final. En lloc de fer un diagnòstic de necessitats, que després els experts facin la programació i, finalment, la implementació, les tres fases es van fent interaccionant cooperativament per part de tots els professionals involucrats en el projecte.

Un altre projecte que s’explica en el Mes a Mes, l’Ajuntament de juny és la recent creada Oficina Municipal de Dades que ha integrat el Gabinet Tècnic de Programació (GTP). El GTP, un servei clau en el funcionament municipal (que compta amb l’honor d’haver estat dirigit per Pasqual Maragall l’any 1976), ha jugat un paper molt important en la tasca de diagnosticar la ciutat en l’àmbit econòmic i social, i en la capacitat d’aportar informació i coneixement per orientar les decisions estratègiques de la ciutat. Però era el moment de fer un pas endavant i incorporar a l’Ajuntament en l’ús intensiu de les dades com a matèria primera indispensable per orientar l’acció municipal. La societat digital genera ingents quantitats de dades. Saber-les captar, ordenar-les i fer-les parlar esdevé indispensable en entorns complexos i que canvien a gran velocitat. Les decisions relatives al transport, a la recollida de residus, a les pràctiques culturals, a les matriculacions a l’escola o a la planificació de les obres a l’espai públic, estaran més condicionades pel que siguem capaços d’interpretar de les dades que acumulem, que pels llargs i feixucs exercicis d’anàlisi i prospectiva. Per planificar d’una altra manera, les dades esdevenen la matèria primera –el fang del ceramista– de la nostra feina.

En el context actual –en què fins i tot canvia un govern quan menys t’ho esperes– podem seguir pensant que la complexitat i l’acceleració són un problema o, al contrari, podem incorporar aquestes dues dimensions a la nostra manera de treballar. Els entorns col·laboratius són cada vegada més una imperiosa necessitat i, amb ells, les metodologies i eines que incorporen la complexitat i l’adaptabilitat de manera natural.

Si ens aturem una estona a pensar en el nostre dia a dia, ens adonarem que cada vegada més superposem les tres fases de la planificació tradicional en moments ben diversos, en certa manera esdevenim artesans de la cosa pública.