Octubre del 18, tardor espessa. L’oasi de la Mercè es va acabar amb el darrer coet esclatant al cel de Montjuïc i ja torna a inundar-nos la sensació que tot es mou, que la inestabilitat ha esdevingut el signe inequívoc del nostre temps. Abans, la festa era el desordre creatiu per trencar la rutina de la vida quotidiana, la vàlvula d’escapament a l’avorriment del dia a dia. La Mercè d’enguany més aviat ha estat la calma, gronxada pels fados de Lisboa, al bell mig de la tempesta. Tot va de pressa i cada dia passen coses que no havien passat mai, o això sembla. La tardor és un bon moment per a la introspecció i potser per escapar-se de la maledicció xinesa: “Tant de bo et toqui viure temps interessants”…

El traspàs de Montserrat Caballé, la diva que més ha fet per popularitzar la lírica a Barcelona i al món, ha posat de nou a les pantalles el “Barcelona” d’ella i de Freddie Mercury en ocasió dels Jocs del 92. Un flashback que cada vegada es percep més llunyà, fins al punt de semblar venir d’una ciutat remota que no és la nostra. La Barcelona cantada amb els poderosíssims pulmons de la diva es despertava del malson del franquisme, s’ensenyava coqueta al món i navegava amb les veles inflades per una barreja d’orgull i cofoisme dels barcelonins. Barcelona estava plantant la llavor per esdevenir ciutat global, una capital que transcendia al seu entorn, inconscient dels nous reptes que aquest trànsit li hauria de suposar.

La Barcelona d’avui es fa difícil d’explicar, no és una història amb presentació, nus i desenllaç,.De fet no ho ha estat mai encara que ens ho havia semblat. La Barcelona del 92 era una pintura realista, amb perfils clars, en la qual cadascú ocupava el seu lloc, en un entorn impregnat de consens. Avui Barcelona és abstracta, un palimpsest de capes superposades, travessada per èxits i patiments, connectada al món per turistes i també pels immigrants, i  l’única identitat és la seva diversitat. Gairebé podríem dir que és més ciutat, en el ple sentit de la paraula. Per això mirar d’entendre-la es fa més difícil. Montalban va ser el primer a advertir aquesta pluralitat en el Barcelones de finals dels 80, feliçment reeditat per l’Ajuntament 30 anys més tard, amb la voluntat de fer sentir les barcelones subalternes i excloses del relat oficial. Una reedició que ha coincidit amb la publicació d’Els barcelonins de l’Adrià Pujol, un llibre que acaba explicant la impossibilitat de descriure una identitat barcelonina, de dibuixar un prototip del barceloní. La ciutat i els ciutadans s’escapen del relat únic, fins i tot el mosaic de Montalban quedaria curt per explicar aquest flux constant de canvi i precipitació. Potser el poema narratiu en octosíl·labs La Cremallera de Martí Sales, ara en versió teatral a l’Antic Teatre, és l’enginy més capaç de descriure un viatge per la nit barcelonina, els inferns que habiten el subsòl de la ciutat, i dibuixar a tots els seus exploradors. Quan la cosa es fa complexa, ens queda la poesia…

Sempre hem mirat de trobar maneres d’explicar la ciutat, de representar-la, de poder-la mirar amb perspectiva, d’entendre-la. El plànols han estat l’eina d’urbanistes i arquitectes, però la forma urbana només és l’escenari on batega la vida de la ciutat. D’ençà de l’aparició de la fotografia, coincidint amb l’expansió de l’era industrial, aquest ha estat un dels mitjans que han modelat la imatge de qualsevol ciutat. L’Ajuntament, a través de l’arxiu fotogràfic, custodia l’àlbum més espectacular de Barcelona i, ara, en una de les col·laboracions més singulars del Pla de Barris, l’Arxiu ha encarregat a uns quants dels fotògrafs mes rellevants de Barcelona documentar amb imatges la vida de La Marina del Port, La Marina del Prat vermell, Sant Genís dels Agudells, la Teixonera, Ciutat Meridiana, Torre Baró, Vallbona, Trinitat Nova, Roquetes, Trinitat Vella, Bon Pastor, Baró de Viver, La Verneda, La Pau, el Besòs, el Maresme, el Raval i el Gòtic sud. Coordinats pels col·lectius “La Comuna fotogràfica” i “l’Observatori de la Vida Quotidiana”, fa dies que uns quants fotògrafs passegen acompanyats de veïns que els fan d’amfitrions. Veurem que en surt, en qualsevol cas una petita contribució a seguir representant la ciutat amb tots els seus matisos, amb tota la seva diversitat. El combat de la democràcia també es juga en el terreny de la representació.