La Trini, mola!, una exclamació que s’ha convertit en una mena de crit de pertinença. Enfilat en un turonet coronat per una presó que s’ha d’enderrocar i rodejat de grans infraestructures sorolloses i contaminants, Trinitat Vella, dens i amb pendent, té tots els números per rebre la denominació de barriada de la perifèria o, prenent el títol del llibre de Paco Candel, d’allà on la ciutat canvia el seu nom… Però no és així, a la Trini hi ha orgull de barri. De fet, bastant igual al que passa a Gràcia, al barri antic de Sant Andreu, a la glamurosa i premiada Esquerra de l’Eixample, o al senyorejat Sarrià; el pont de Sarajevo, la plaça, el cafè, el forn (a la Trini en trobareu un dels millors de Barcelona), els arbres, els carrers, les façanes, les cares dels veïns, les entitats, les AFA’s i les xarxes comunitàries, configuren un paisatge que en aquest món eteri i global se’ns fa enormement significatiu, una mena d’intercanviador entre la intimitat de la llar i la immensitat del món.

El barri és, a més, un ecosistema fantàstic per a la innovació, sobretot si cada vegada més en reforcem la diversitat d’usos, si afavorim que s’hi pugui viure i treballar, formar-se i divertir-se, associar-se i conèixer. No és un poble aïllat i desconnectat del món, sinó un entorn que conviu i està connectat amb la diversitat de la metròpoli i té al seu abast tots els recursos del món urbà. Ara que pensem ciutats per viure (verdes i amb aire net), estimulants pel coneixement (l’escola n’hauria de ser la seva catedral) i amb una economia basada en el talent i la innovació, no hauríem d’oblidar el barri com a context pel qual apostar, sobretot si pensem en el reciclatge de tots els polígons urbans que es barregen amb els barris populars. Sincerament, he vist més innovació en els barris del Pla de Barris que en els despatxos llustrosos de moltes grans empreses de la ciutat. La Barcelona dels 15 minuts, estimulant i creativa, no és altra que la Barcelona de la Trini.

El Pla de Barris busca incentivar totes aquestes dimensions -educació, espai públic, ocupació i activitat econòmica, vida comunitària- en els barris més populars de la ciutat. Hem fet la primera edició entre els anys 2017-2020 i ha sigut increïble. No trobareu grans obres faraòniques, ni cap projecte ampul•lós, però sonen orquestres simfòniques de nens i joves, s’han articulat equips educatius i projectes innovadors a totes les escoles, s’han fet més de 100 petites intervencions a l’espai públic sota el control estricte de veïns i veïnes de cada barri (recuperació d’espais entre blocs, un skate Park, placetes i vials, jocs infantils, itineraris esportius…). Hi ha hagut plans de comerç i ens hem inventat els baixos de protecció oficial, s’ha recuperat la memòria històrica de cada barri amb aportacions gràfiques dels veïns que posen la pell de gallina, i un equip de fotògrafs barcelonins han retratat barris que quasi no apareixien a l’arxiu fotogràfic de la ciutat. S’han fet centenars de casals d’estiu i tallers ocupacionals per joves i per aturats de llarga durada, s’han incubat esplais allà on no n’hi havia, s’ha establert un bus a demanda a Torre Baró i s’han reciclat finques que no tenien ni comunitat de veïns a les quals s’han combinat les obres amb el procés d’articulació veïnal. És difícil explicar-ho amb dades, no hi ha cap xifra que sigui capaç de resumir i revelar el que s’ha produït entre els equips tècnics de cada barri i els veïns i veïnes organitzats. Són milers de petites històries, moltes de les quals provoquen un somriure o, fins i tot, fan saltar una llàgrima. El Pla de Barris, a més, ha provocat una petita revolució en la forma de treballar municipal. Els equips obliden la ratlla entre funcionaris i veïns, de la mateixa manera que s’esborren les àrees i departaments.

A partir del gener n’iniciem la segona edició. Afegim El Carmel, Can Baró, el Raval de cap a cap, el Poble Sec, Verdun, la Prosperitat, Can Paguera i el Turó de la Peira, amb el mateix horitzó: millorar la qualitat de vida i enfortir el capital social i cultural fent emergir tot el potencial de la proximitat. Ara el context ha canviat i hem d’afegir un parell d’objectius centrals: activar i vetllar per l’economia de proximitat (comerç, petita indústria, tallers…), així com fer front a les exigències socials d’una pandèmia que, com sempre, afecta els més vulnerables. Del que es tracta és d’activar l’energia compartida, fer-la créixer i aconseguir que el crit que s’escampa en els límits de la ciutat sigui més real: la Trini (o qualsevol barri de Barcelona), mola!