Dues vagues generals en vuit mesos. Dues grans manifestacions a Barcelona en dos mesos. Hi ha malestar, més del que ens pensem. L’èxit del 14N supera fins hi tot les expectatives de les forces sindicals convocants, avui el malestar és al carrer més que a l’empresa. Hi ha qui criticava la coincidència de la vaga amb la campanya electoral; per mi ha estat al revés. La fotografia d’ahir era necessària, tant com la del 11S de setembre. A aquestes eleccions els hi faltava una manifestació. Entre 11S i 14N hi havia una gran diferència: a la primera el malestar es traduïa en una proposta ben simple, la independència. La jornada d’ahir era de resistència, perquè s’aturi el desmantellament. En totes dues actituds, certament, hi ha massa simplicitat. L’esquerra, en el sentit més ampli del terme, té molts deures a fer si vol canalitzar ambdós malestars. Com sempre el seu instrument és la paraula, el projecte i el relat.
D’ahir tres imatges. La primera, botigues tancades als barris. En molts d’ells sense piquets, els comerços amb persianes baixades. Qualsevol sindicalista sap que és el més difícil d’aconseguir, depèn de centenars de petites i significatives decisions. Un botiguer del meu barri que tancava em va donar el seu raonament: havia de tancar per respecte als aturats. La segona, el ball de xifres del vespre sobre els assistents a la manifestació: dels 100.000 comptats per l’Ajuntament  al milió segons les forces sindicals. Entre els que van participar a les dues, algú pot creure que el 11S hi havia… 15 vegades més de gent que el 14N? Simplement és impossible. A la Diada hi va haver més gent, molta més, però no 15 vegades més. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans –als que hi van anar i als que no van fer-ho- en el moment en que, uns i altres, decidim que les coses només passen segons la nostra conveniència. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan instrumentalitzem el malestar i desassossec dels nostres conciutadans. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan una expressió sincera, complexa i descarnada queda reduïda a un adjectiu llancívol. I la tercera imatge, el noi ferit a Tarragona. Una vegada més la policia s’extralimita en l’ús de la violència. Les imatges són colpidores i exigeixen reaccions immediates dels més alts responsables polítics. La policia té el monopoli de la violència en un estat democràtic, els excessos en el seu ús han de tenir reaccions exemplars i immediates quan les proves són irrefutables.