“Trias és incapaç de donar resposta a la Barcelona que sí pateix la crisi”

  • Davant la inacció del Govern municipal, el president del GMS demana la celebració d’un Ple extraordinari per dotar a Barcelona d’un Pla de Barris
  • “El nostre Pla de Barris 2014-2020 és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, assegura el regidor socialista
  • Sobre el possible desnonament a Ciutat Meridiana: “No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans. Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir ‘això ho hem de tancar perquè el local està reservat per impressores de 3D”

 

El president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha demanat avui al Govern municipal la celebració d’un Ple extraordinari que permeti construir una proposta que doni resposta a les necessitats del conjunt de ciutadans que sí pateixen la crisi i doti a Barcelona d’un veritable Pla de Barris. “La desigualtat”, ha explicat Martí, “ha tornat a créixer. La crisi ha fet que els sectors més populars i classes mitges passin per serioses dificultats i precarietats severes”. Amb l’objectiu de radiografiar la Barcelona que sí pateix la crisi, el GMS ha elaborat una proposta, seriosa i rigorosa, batejada SOS Barris. Un estudi que demostra que existeixen 29 barris que pateixen amb més intensitat l’actual crisi econòmica.

“El repte principal de Barcelona, com la del conjunt de ciutats contemporànies, és combatre la desigualtat creixent. La malnutrició infantil, els problemes d’habitatge o la pobresa energètica han tornat a fer-se ben presents”, ha denunciat Martí. “El sistema actual, l’estat del benestar, no funciona; no és capaç de donar resposta. És fruit de les retallades, i d’una realitat que s’ha anat transformant. Seria cínic dir que aquesta situació és culpa del govern Trias, però sí cal dir que és incapaç de reaccionar davant d’aquest repte. Responsabilitat seva és no donar resposta amb la contundència amb que l’Ajuntament ho podria fer”.

“Vaig demanar la incorporació d’un Pla de Barris al PAM, que no s’ha fet”, ha recordat el president del GMS. “La nostra iniciativa és hereva de la Llei de Barris del govern tripartit de la Generalitat. Aquesta llei va ser una de les primeres mesures, i més contundents, que es va posar sobre la taula per donar resposta a fenòmens quan encara no tenien ni la gravetat ni la importància que tenen avui. La llei de Barris està vigent però sense dotació econòmica que la faci efectiva. El Pla de Barris és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, ha denunciat Martí.

Sobre el possible desnonament del banc d’aliments de Ciutat Meridiana, Martí ha estat contundent: “Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir: ‘Això ho hem de tancar perquè aquest local estava pensat per un altre cosa, per posar impressores 3D’. No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans”.

“Trias perdona 15’5M€ a Mas a compte dels consorcis de Barcelona”

  • El pressupost respecte l’any 2012 cau una mitjana del 8’1%. “La Generalitat tampoc compleix amb els Consorcis de Barcelona. De fet, és la ciutat la que està fent de Govern, de banc bo”, assegura el president del GMS
  • “Les aportacions corrents del Govern als 4 grans Consorcis de la ciutat han passat dels 123M€ de 2010 als 107,6 previstos pel 2014”, ha denunciat el regidor socialista

 

“La Generalitat tampoc compleix amb els Consorcis de Barcelona. De fet, és la ciutat la que està fent de Govern, de banc bo, degut a que aquest no compleix amb les seves obligacions, amb els seus compromisos amb els ciutadans. I tot això, amb la complicitat de l’alcalde en funcions”. Aquesta ha estat la valoració que el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha fet avui després de conèixer les transferències corrents de la Generalitat als 4 consorcis de Barcelona, els que sustenten l’estat del benestar: Educació, Serveis Socials, Habitatge i Salut. (Quadre 1).

Des del darrer pressupost que va fer el Govern de progrés (2010), les aportacions corrents del Govern als 4 grans consorcis de la ciutat han passat dels 123M€ als 107,6 previstos pel 2014. Aquest fet ha provocat que l’Ajuntament assumeixi més càrrega financera de la que realment li pertoca. El cas del Consorci de l’Habitatge és un dels més flagrants. L’any 2010, el Govern català assumia el 60% de la despesa i l’Ajuntament, el 40%. En el pressupost de 2014 la proporció ha passat a ser 26’5% català i 73’5% barceloní. (Quadre 2)

 

 

 

QUADRE 1

 

 

Transferències   corrents 2012-2014

Pressupost   2012

Pressupost   2014

Variació

En M€

En M€

En %

Consorci d’educació

67,5

61,5

-6

-8,9%

Consorci de serveis socials

40,8

38,1

-2,7

-6,6%

Consorci de l’habitatge

3,7

3,3

-0,4

-10,8%

Consorci sanitari de Barcelona

5,2

4,8

-0,4

-7,7%

 

 

QUADRE 2

2010   Transferències corrents

En €

Generalitat

%

Ajuntament

%

TOTAL

Consorci d’educació

76.448.160,00

60,3%

50.415.385,00

39,7%

126.863.545,00

Consorci de serveis socials

36.245.398,73

97,2%

1.032.069,40

2,8%

37.277.468,13

Consorci de l’habitatge

4.522.188,00

60,0%

3.014.852,00

40,0%

7.537.040,00

Consorci Sanitari

5.939.597,64

95,4%

288.898,56

4,6%

6.228.496,20

 

2014   Transferències corrents

Generalitat

%

Ajuntament

%

TOTAL

Consorci d’educació

61.500.000,00

51,4%

58.261.183,00

48,6%

119.761.183,00

Consorci de serveis socials

38.095.623,33

97,0%

1.158.599,81

3,0%

39.254.223,14

Consorci de l’habitatge

3.273.500,00

26,5%

9.081.014,00

73,5%

12.354.514,00

Consorci Sanitari

4.767.356,31

94,7%

268.852,80

5,3%

5.036.209,11

 

SOS Barrios. El País, 4 de novembre de 2013

Existe una Barcelona potente y elegante, cosmopolita y atractiva. Existe, también, una Barcelona que lo está pasando mal y ve como su futuro se desvanece, algo que nunca hemos permitido. El Eixample de Cerdà es, en este sentido, un canto a la ciudad igualitaria. No se trata de contentar a nuestras conciencias con un poco más de políticas sociales, se trata de inventar un proyecto político que apueste por una ciudad cohesionada que no deja a nadie por el camino. El PSC de Barcelona, de la mano de vecinos y entidades, lanzó este miércoles desde la Nau Ivanov un elocuente SOS Barrios hacia una ciudad que, como diría Paco Candel, puede volver a cambiar de nombre.

Article El País

“El perill d’un esclat social a Barcelona ja és a l’horitzó”

  • El president del GMS demanarà la celebració d’un Plenari extraordinari que impulsi un necessari Pla de barris amb el que mitigar la dramàtica realitat que ja es viu a 30 barris de Barcelona
  • “Trias desconeix què passa en aquesta Barcelona perquè no té cap sensor en els seus barris”, assegura el regidor socialista

El Govern municipal ha centrat la seva acció política sobre una part de Barcelona, abandonant aquella part de la ciutat que s’escapa de les mirades. Una decisió que amb l’actual context de crisi s’ha confirmat del tot desafortunada i ha afavorit al creixement sostingut de la desigualtat. Combatre aquesta tendència hauria de ser la tasca principal de l’alcalde de Barcelona. La realitat, però, és la contrària: Trias ha abandonat a la seva sort els barris més vulnerables i fràgils i segueix sense establir plans específics per combatre la desigualtat social a tots els racons de la ciutat.

El Grup Municipal Socialista (GMS) ha realitzat durant els mesos de setembre i octubre assemblees als 30 barris de Barcelona més castigats per la crisi i on els indicadors són més alarmants. Hi han participat veïns, entitats, associacions i moviments veïnals. Un cop auscultada la seva realitat, el president del GMS, Jordi Martí, ha entès que és del tot necessari la celebració d’un Plenari extraordinari que permeti a l’Ajuntament impulsar un Pla de barris. “Lluny de la Barcelona que atreu totes les mirades, lluny de les prioritats que té Trias per la ciutat, hi ha una Barcelona que ho està passant molt malament, territoris que comencen a perdre la seva condició de ciutat. El perill d’un esclat social ja està a l’horitzó i no podem permetre-ho”, ha justificat Martí.

“Amb l’excusa de la crisi, amb la nul·la acció del Govern de CiU, s’estan destruint 32 anys d’esforços i de treball promovent, defensant i afavorint la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans, independentment de les seves condicions socials o de quin sigui el barri on es visqui o on s’hagi nascut. Avui, ja està en joc la cohesió social i la qualitat de vida a Barcelona”, ha argumentat el regidor socialista.

A diferència del que Trias ha fet amb allò acordat al Plenari extraordinari, forçat també pel GMS, que havia de combatre l’atur juvenil –és a dir, res-, Martí no vol inacció municipal en aquest cas. “Aquest Ple ha de permetre aprovar un Pla de barris amb mesures concretes i territorialitzades; mesures que un cop aprovades cal que es facin”.  En aquest sentit, al llarg de les properes setmanes el GMS mirarà d’arribar a acords amb els diferents grups del Consistori per tal de fer aquest Pla el més ambiciós possible. “Cal traduir en propostes concretes totes les demandes que ens han fet arribar els veïns. Que són moltes”, ha explicat el regidor socialista. “Malauradament”, ha conclòs, “Trias desconeix què passa en aquesta Barcelona perquè no té cap sensor en els seus barris”.

 

La coartada de la pobresa

La xifra colpidora que ens deixa la setmana passada: 2865 criatures tenen problemes de desnutrició, segons un estudi fet per l’Ajuntament de Barcelona. Primera consideració: no hem, ni podem, acostumar-nos a aquesta mena de notícies. Una de les característiques de les societats duals, en parlava en el darrer post, és que les xifres i dades esgarrifoses acaben formant part del paisatge, perden la capacitat de provocar una reacció. Segona consideració, cal dir les coses pel seu nom: a Barcelona hi ha gana. L’ús d’eufemismes, intencionats en molts casos, estova el significat. No és el mateix parlar de barraques que d’assentaments urbans de la mateixa manera la gana més val no substituir-la per problemes de desnutrició infantil. I tercera consideració: aquest és un problema que es pot i s’ha de resoldre. No val la resignació, perquè seria injustificable des d’un punt de vista ètic: disposem dels recursos suficients per garantir que tots els nens de la ciutat facin tres àpats al dia.

Amb la crisi actual apareixen dos problemes que, si em permeteu l’ús d’aquest verb, s’alimenten un a l’altre: la baixada dels recursos públics i la incapacitat de les polítiques clàssiques per donar resposta a les necessitats d’avui. En relació a l’alimentació infantil l’instrument clàssic han estat les beques menjador. Aquestes han patit les retallades inexplicables de la Generalitat però, a més, no estaven pensades per combatre la desnutrició infantil sinó per facilitar a les famílies amb més baix nivell de renda una part del cost del menjador escolar i evitar, així, que els nens haguessin de perdre’s l’estona educativa del migdia. Fa massa temps que no s’ha atacat el problema amb polítiques adaptades a una desigualtat que creix i genera un 24% de pobresa infantil i per això, ara, massa tard, l’Ajuntament detecta casi 3.000 nens amb problemes de desnutrició. Molts d’ells, paradoxalment, rebien beques menjador o les seves famílies eren usuàries de serveis socials.

L’altre element que cal considerar és que aquesta alarmant dada apareix després que hagin crescut, a quasi tots els barris de Barcelona, els menjadors socials i, sobretot, els bancs d’aliments. La necessitat del sistema públic torna a ser indispensable. Confiar només en la iniciativa social tranquil·litza les consciències a molts, però deixa masses budells buits i es demostra insuficient. He visitat diversos bancs d’aliments a Barcelona i sempre m’ha semblat que la caixa que m’hagués tocat, pels que som a casa, difícilment hagués allargat per tota una setmana. Felicito a tots els ciutadans que fan possible aquestes iniciatives, sense ells avui el problema seria molt més greu, però l’alimentació dels ciutadans en un context de crisi severa exigeix el lideratge públic. Avui cal fer dues coses: un estudi més acurat per detectar els nens que necessiten ajut per a la seva completa alimentació, i articular un pla, amb escoles, serveis socials i entitats dedicades a la infància, que garanteixi els tres àpats a tothom i durant tot l’any. Cal fer-ho però cal fer-ho ja!

En relació a l’habitatge, una altra política indispensable en una ciutat on continuen els desnonaments, també passa el mateix. L’Ajuntament anuncia fa pocs dies un pla de construcció de 1.000 habitatges destinats al lloguer social. La construcció de pisos de protecció, orientats a la venda o al lloguer, ha estat la manera clàssica de intervenir des del sector públic en el mercat per tal de garantir el dret a l’habitatge a tots els estrats socials. S’ha de continuar fent, però avui, esclatada la bombolla immobiliària, el problema és com garantir un habitatge a persones amb rendes per sota el llindar de la pobresa i, sobretot, com evitar que siguin expulsades del seu pis, en una ciutat, cal recordar-ho, on hi ha 20 desnonaments diaris. Amb un estoc de pisos buits a Barcelona, molts d’ells propietat de les grans entitats financeres, potser caldria repensar les polítiques d’habitatge en una situació d’urgència com l’actual. Sembla fàcil imaginar que es poden obtenir pisos socials adquirint-los directament als bancs, que enlloc de finançar l’habitatge social a qui no pot pagar un lloguer a preu de mercat, potser seria més convenient incrementar els ajuts al lloguer per tal d’evitar que les famílies siguin expulsades de casa seva. És positiu un parc públic d’habitatge social però la situació actual requereix estratègies diferents i més efectives que, una vegada més, acabant fiar-ho tot a la nova construcció.

Fa pocs dies, un veí de Ciutat Meridiana –rebatejada per molts, Villa Deshaucios– m’explicava, sorprès, que sovint passa que s’expulsa una família del pis per no pagar el lloguer o la hipoteca. Un cop l’habitatge queda buit, ja que és impossible de col·locar en el mercat, acaba sent ocupat al cap de poques setmanes per nous inquilins de manera irregular. Drama personal on ningú hi guanya; sembla fàcil imaginar que seria millor per a tots un ajut al lloguer o a la hipoteca que evités el primer desnonament, que no pas re-allotjar-los en un pis protegit. A noves necessitats calen noves polítiques que resolguin el present, tant per alleugerir el patiment d’una crisi que genera pobresa a gran velocitat, com per evitar mals i costos majors de futur.

I finalment, és del tot injustificable, especialment a Barcelona, que les actuacions per lluitar contra la desigualtat serveixin d’excusa per privatitzar serveis públics, o vendre’s actius importants de la ciutat. L’operació de posar sota control privat 15 aparcaments públics del centre de Barcelona, i 11 que avui estan concessionats a Saba però que en pocs anys tornarien a ser de titularitat pública, és un mal negoci per l’Ajuntament. Per vendre actius cal que es donin dos requisits: que no estigui en joc l’interès públic o que sigui indispensable per la mala salut financera de la institució. En aquest cas no es dóna cap de les dues raons: la gestió pública dels aparcaments és un instrument indispensable per a les polítiques de mobilitat a la ciutat. D’altra banda, les finances municipals estan prou sanejades com per que no calgui prescindir d’un serveis que, avui per avui, generen 13M€ anuals a l’Ajuntament.

Al govern Trias el mou una doble motivació: la primera, de caràcter ideològic: tot allò que pugui fer un privat que no ho faci l’estat; la segona, per mirar de compensar el deute del govern amic que amenaça per emportar-se per davant la bona salut econòmica del consistori. I el que és pitjor: enlloc d’atrevir-se a explicar-ho d’aquesta manera ho embolcalla amb una sèrie de promocions d’habitatge social que, per cert, la majoria ja estaven dibuixades pel govern anterior, i que és possible assumir-les amb els recursos municipals. Cada vegada és mes evident que al govern de CiU el mou molt més l’interès d’uns pocs, que el benestar dels barcelonins.

Trias regala a Mas els diners dels barcelonins

La crisi econòmica és indiscutible i les dificultats econòmiques de la Generalitat són una evidència. Només cal fer una mirada ràpida als pressupostos corresponents al 2012 del Govern i de l’Ajuntament de Barcelona per adonar-se’n; per cert, cal tenir en compte que ni Ajuntament ni Generalitat han aprovat, encara, el pressupost corresponent al 2013.

Anem als números. La Generalitat pressuposta uns ingressos corrents de 24.333 M€ i una despesa corrent de 27.219 M€, és a dir gasta 2.886 M€ més del que ingressa. Qualsevol pot adonar-se de la magnitud de la tragèdia. L’Ajuntament de Barcelona, en canvi, pressupostava uns ingressos corrents de 2.268 M€ i una despesa corrent de 1.922 M€. El resultat és un estalvi brut -la diferència entre ingressos i despeses corrents- de quasi 346 M€ en un any! Els motius de la mala situació econòmica de la Generalitat són múltiples i no són la raó d’aquest article; en canvi, la bona salut econòmica de l’Ajuntament en té una senzilla d’explicar: als anys noranta es va decidir que de cada 4 € ingressats 1 s’havia de dedicar a inversió; és a dir: el propi Ajuntament s’obligava a que les despeses corrents no superessin el 75% dels ingressos i, per tant, a un estalvi brut del 25% del seu pressupost. El motiu era que la ciutat havia de transformar-se de manera profunda i això exigia disposar de recursos per invertir i capacitat per endeutar-se. Així s’ha pagat la transformació espectacular de Barcelona: l’espai públic i els equipaments, els Jocs del 92, el front marí i la nova Diagonal fins a l’espai del Fòrum. En els períodes de crisi, fins i tot en aquest d’una durada com cap altra, aquest estalvi brut ha sigut el coixí que ha permès disminuir lleugerament la inversió però mantenir inalterable la prestació dels serveis públics municipals. Avui l’estalvi brut ronda el 15%, suficient per invertir durant aquest mandat, fins a 1.900 milions sense tocar ni un euro de la despesa corrent municipal. La diferència amb la Generalitat i amb la resta de grans institucions espanyoles, en termes de salut econòmica, és enorme.

Sobre Barcelona ha arribat un núvol negre que pot liquidar la salut econòmica de l’Ajuntament si no s’atura el drenatge continu de recursos municipals cap a la Generalitat. Si tornem a fer una mirada a les dades d’abans veurem que el dèficit anual de la Generalitat és més alt que tot el pressupost de l’Ajuntament. Dit d’una altra manera: la despesa del Govern és 14 vegades més alta que la municipal. El peix gran pot ajudar al petit, però el petit és incapaç, encara que vulgui, de resoldre els problemes del gran. No es tracta, per tant, de si toca o no toca ajudar al govern del país, sinó d’impedir que la mala situació catalana arrossegui a la segona institució de Catalunya que encara manté una notable salut econòmica i capacitat inversora. El perill s’articula de dues maneres, una pitjor que l’altra:

  1. Creix el deute reconegut de la Generalitat. El propi Ajuntament el xifrava en 236 M€: un 12% de la despesa municipal! Aquest deute s’ha doblat el darrer any i segueix incrementant-se dia a dia. L’Ajuntament, a més, ha fet una cosa molt perillosa: en el tancament econòmic del 2012 ha aprovisionat 136 M€, una manera d’assenyalar que comença a donar-los per perduts. El primer pas per tal que Trias perdoni una part del deute a Mas.
  2. Encara més greu, creix el deute no reconegut. Ja fa temps que el govern Trias busca maneres de pagar despeses corresponents a la Generalitat, sense incrementar el deute reconegut. Això vol dir que aquests recursos mai més no tornaran a l’Ajuntament. Una manera és incrementar la participació en consorcis o institucions compartides, de manera que l’Ajuntament va assumint més despesa sense disposar de nous ingressos. Això passa a cultura, educació, serveis socials… És imperceptible a curt termini, però és una bomba de rellotgeria pels anys a venir. L’altra forma és pagar coses que no toquen, buscant arguments forçats i sense sentit. L’aportació de 4 M€ al circuit de Montmeló és la més sagnant i inexplicable. Fins i tot és contradictòria amb les pròpies bases d’ajuts municipals, que estableixen que les activitats subvencionables s’han de realitzar dins el terme municipal.

La setmana passada vam contemplar i denunciar, astorats, com d’aquest núvol negre queia una tempesta: la Generalitat pretén justificar el retorn de 25 M€ a l’Ajuntament, corresponents a l’anomenat conveni d’Spanair amb obres pressupostades i executades en anys anteriors a la signatura del mateix conveni. Trias no pot acceptar-ho i si ho fa substitueix definitivament el paper d’alcalde pel de delegat del Govern a Barcelona. D’ençà que Trias va arribar a l’alcaldia, l’Ajuntament s’ha convertit en el banc bo de la Generalitat. El flux de recursos ha estat constant i el deute no ha parat de pujar. Ara, alertats per l’increment de les xifres, han començat a inventar sistemes per perdonar parts del deute, o per emmascarar les xifres i que l’increment no sigui tan escandalós. El banc bo esdevé boníssim, el primer a Europa que perdona deute. L’únic problema és que fer-ho, i fer-ho d’amagat encara més, és un frau als barcelonins; un frau comès pel seu propi alcalde. Que ningú no en tingui cap dubte: faré tot el que estigui a les meves mans per tal de salvaguardar els interessos de la ciutat i de tots els barcelonins. Aquesta hauria de ser, sempre, la missió de l’alcalde.

14N i la falta de respecte

Dues vagues generals en vuit mesos. Dues grans manifestacions a Barcelona en dos mesos. Hi ha malestar, més del que ens pensem. L’èxit del 14N supera fins hi tot les expectatives de les forces sindicals convocants, avui el malestar és al carrer més que a l’empresa. Hi ha qui criticava la coincidència de la vaga amb la campanya electoral; per mi ha estat al revés. La fotografia d’ahir era necessària, tant com la del 11S de setembre. A aquestes eleccions els hi faltava una manifestació. Entre 11S i 14N hi havia una gran diferència: a la primera el malestar es traduïa en una proposta ben simple, la independència. La jornada d’ahir era de resistència, perquè s’aturi el desmantellament. En totes dues actituds, certament, hi ha massa simplicitat. L’esquerra, en el sentit més ampli del terme, té molts deures a fer si vol canalitzar ambdós malestars. Com sempre el seu instrument és la paraula, el projecte i el relat.
D’ahir tres imatges. La primera, botigues tancades als barris. En molts d’ells sense piquets, els comerços amb persianes baixades. Qualsevol sindicalista sap que és el més difícil d’aconseguir, depèn de centenars de petites i significatives decisions. Un botiguer del meu barri que tancava em va donar el seu raonament: havia de tancar per respecte als aturats. La segona, el ball de xifres del vespre sobre els assistents a la manifestació: dels 100.000 comptats per l’Ajuntament  al milió segons les forces sindicals. Entre els que van participar a les dues, algú pot creure que el 11S hi havia… 15 vegades més de gent que el 14N? Simplement és impossible. A la Diada hi va haver més gent, molta més, però no 15 vegades més. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans –als que hi van anar i als que no van fer-ho- en el moment en que, uns i altres, decidim que les coses només passen segons la nostra conveniència. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan instrumentalitzem el malestar i desassossec dels nostres conciutadans. Quin poc respecte que mostrem als ciutadans quan una expressió sincera, complexa i descarnada queda reduïda a un adjectiu llancívol. I la tercera imatge, el noi ferit a Tarragona. Una vegada més la policia s’extralimita en l’ús de la violència. Les imatges són colpidores i exigeixen reaccions immediates dels més alts responsables polítics. La policia té el monopoli de la violència en un estat democràtic, els excessos en el seu ús han de tenir reaccions exemplars i immediates quan les proves són irrefutables.

En defensa de l’Educació. Bcn.cat. Juny 2012

L’educació és clau per garantir el futur d’una societat. Sense educació no hi ha ciutadania i sense ciutadania es dilueixen els drets democràtics. L’educació és i segueix sent la prioritat central dels socialistes. Cal ara que les retallades han tocat el moll de l’ós generar consensos amb tots els sectors implicats per construir un Pacte Social per a l’Educació.

Article

Desterrar la por, recuperar l’alè. El Periódico, 11/05/2012

Reflexió sobre  la por i la seva conseqüència més directa: la paràlisi. Cal recuperar l’alè i la confiança perquè Barcelona lideri la recuperació econòmica  perquè és de les poques administracions, per no dir l’única, que té solvència financera i capacitat d’inversió. Per aquesta raó i perquè Barcelona no perdi el rumb en ares de la teatralitat política, estic disposat a obrir un  diàleg sincer i franc amb l’Alcalde Trias.

Article a El Periódico de Catalunya