Josep Fèlix Ballesteros

President de la comissió gestora del PSC

Benvolgut Josep Fèlix,

El motiu de la present és sol·licitar la baixa com a militant del Partit dels Socialistes de Catalunya. Una decisió llargament meditada i fruit d’un procés progressiu de distanciament de la línia que s’ha anat imposant, d’ençà del darrer congrés. Al llarg dels mes de vint anys que he format part del partit hi han hagut molts altres moments en els que no coincidia amb determinades decisions, però la contribució dels socialistes de Catalunya a la transformació de la ciutat i del país, eren molt superiors a les meves desavinences. Ja fa temps que s’han invertit els termes, que els errors superen als encerts, amb l’augment sostingut del descrèdit del propi partit davant la societat catalana. L’esquerra ha de respondre amb convicció als tres reptes que exigeix la societat catalana contemporània: nacional, social i de radicalitat democràtica. Tots tres fronts exigeixen propostes de llarg termini però, sobretot, una actitud quotidiana valenta que ens faci creïbles cada dia. En cap de les tres línies el psc destaca per haver aixecat alguna bandera que el singularitzi, però sobretot no ha tingut cap gest que n’augmenti la credibilitat. Quan no proposes canvi et converteixes en una força conservadora, defensora del status quo,  per molts principis i valors que puguis anar esgrimint. La renúncia al dret a decidir (per moltes filigranes que proven d’emmascarar-ho), acords com el bcn world o el manteniment dels càrrecs públics a persones imputades, són suficients per anular la capacitat de situar-se al bell mig de les exigències del nou context català.      

Sóc conscient que la dimissió del primer secretari (resultat de tants desencerts polítics i de tantes derrotes electorals) podia convertir-se en una oportunitat per reconduir la deriva actual. Però enlloc d’això s’ha apostat per un congrés-exprés, sense debat polític ni cap propòsit d’esmena a la línia de fons. La única novetat és l’elecció, amb un únic candidat, del primer secretari per part dels militants. Preveient el resultat em ve al cap una dita catalana: si no vols caldo, dues tasses!

Per últim vull afegir que he mirat de fer tot el que estava a les meves mans per treballar des de dins: amb les intervencions constructives a  l’executiva, amb la definició d’un projecte per Barcelona des del grup municipal, amb el debat honest amb militants i dirigents, amb la pròpia candidatura a les primàries de Barcelona acostant a molts barcelonins desencantats amb el psc…. He fet el que he pogut, amb errors però amb voluntat constructiva,  i si en algun moment m’he excedit en les meves posicions públiques, vagin per endavant les meves sinceres disculpes. Però avui dic adéu al PSC, agraint-li tot l’aprenentatge i les oportunitats que m’ha ofert, amb la tristesa dels comiats, però amb  el ferm compromís de continuar treballant pels principis del socialisme catalanista.

En Joan Raventós deia “el socialisme, entre altres coses, és també un sentiment. Sense el sentiment que impulsa les persones, el socialisme no acaba de ser del tot. La seva transcendència descansa en el sentiment que desvetlla.” Me’n vaig amb la sensació que avui aquest sentiment és més present que mai a la societat catalana i en particular a la barcelonina, el que cal trobar és el canal més adequat per convertir-lo en força transformadora. Jo ho seguiré buscant i tan de bo els nostres camins es tornin a creuar.

Cordial,

Jordi Martí

Barcelona, 5 de Juliol de 2014