Aquest dissabte, 29 de març, els barcelonins progressistes i d’esquerres tenim una cita amb les urnes. No són unes eleccions més, sinó la primera vegada que una força política, en aquest cas el PSC, ofereix als ciutadans la possibilitat de triar al seu candidat a alcaldable a la ciutat de Barcelona. Les primeres vegades sempre són difícils i, a més, coincideixen amb una situació política de gran complexitat i en el pitjor moment del socialisme català. Tot plegat fa que creixi el neguit: per uns els que ens preocupa, sobretot, és una baixa participació; per altres, en canvi, els espanta que s’acostin ciutadans que, ara com ara, viuen allunyats del PSC.

Ho vaig dir ara fa un any a la presentació en societat del Moviment Barcelona: amb mi hi vull independentistes, confederalistes i federalistes. Molts, llavors, van arrufar el nas i deien: això, tranquils, des del PSC és impossible. Avui, quan comença a ser una realitat, arriben els nervis. La política sempre ha d’ampliar els marges, mai empetitir-los.

Aspirar a una ciutat que es rebel·la contra la desigualtat i la pobresa, que anhela convertir-se en capital d’Estat i que fa de la radicalitat democràtica la seva bandera, és un gest inequívocament barceloní. Barcelona ha de trobar la manera, la seva manera, de contribuir a respondre a les tres cares de la crisi: socioeconòmica, nacional i democràtica. Barcelona no és una ciutat per ser administrada, és un subjecte polític que ha de jugar un rol central en l’escena política catalana, espanyola i europea. Avui està desapareguda; la dreta vol tenir la ciutat domesticada, apagada i somorta. Igual a Madrid que a Barcelona.

L’Isidre Molas, en una trobada a Gràcia en la que jo mirava de descriure l’actual govern Trias, va deixar-la anar: “La dreta no s’estima la ciutat”.  No he trobat una definició millor per entendre la distància palpable entre els seus regidors i els moviments socials, en les diatribes cada vegada més esperpèntiques de l’alcalde, en la insensibilitat vers el patiment social, en l’obsessió per convertir en negoci qualsevol recó de la ciutat, en el menyspreu cap al mateix Ajuntament amb la dèria privatitzadora de serveis públics. Avui, la majoria alternativa a la dreta la formen totes les sensibilitats de l’esquerra que s’estimen la ciutat. Són els que saben que el país es construeix de baix a dalt: per fer-lo federal, confederal o independent. Són els mateixos que durant 32 anys han fet la Barcelona d’avui i, més enllà de la seva sensibilitat nacional, volen que Barcelona sigui un projecte en si mateix. Són la Marta Mata, la Maria Aurèlia Capmany, l’Oriol Bohigas, el Joan Fuster o la Marina Subirats, però també  el Jordi Borja, l’Eulàlia Vintró, la Imma Mayol, la Pilar Rahola o l’Esther Capella. Pasqual Maragall va saber aixecar la bandera de la ciutat per unir totes les sensibilitats del catalanisme d’esquerres, no hauria de ser tan difícil repetir-ho. Només cal fer tornar al PSC al seu lloc. Vine a votar-me el 29 de març, aprofita l’oportunitat de les primàries obertes, treu-te la mandra o els prejudicis. Barcelona ens espera!