Aquesta ha estat la sentència amb la que Rubalcaba tancava la conferència política del PSOE celebrada aquest cap de setmana a Madrid. Un discurs intens que amb una enorme habilitat va saber apel·lar i tocar la sensibilitat dels militants aplegats al Palau de Congressos. Un discurs amb que el secretari general dels socialistes ha fet reviure, per uns instants, els moments èpics gravats a la memòria del PSOE i ha donat senyals, inequívocs, de no voler tirar la tovallola. Després del comentari de González al voltant del cap i el lideratge, Rubalcaba ha volgut respondre fent de Felipe. I, cal reconèixer-ho, se’n ha sortit. D’això i, sobretot, d’aconseguir eclipsar, des del terreny de les idees, el discurs efectista però infinitament més buit, de Susana Diaz fet a l’inici del conclave. A més de les imatges i augments de temperatura propis d’aquesta mena de trobades, la Conferència es tanca amb una ponència rigorosa i potent pel que fa a una nova agenda política des de l’esquerra, adaptada als temps contemporanis. Ramón Jáuregui –l’home a qui algú hauria convèncer per tal que es presentés a les primàries– ha estat el protagonista tapat d’aquest cap de setmana. La ponència és llarga, fins i tot potser excessiva, però orienta bé la prioritat –el combat contra la desigualtat– i dibuixa una agenda alternativa on el nou model fiscal és, probablement, el vèrtex més significatiu. La política són idees, projecte i passió per comunicar-les i, d’això, n’hi va haver a Madrid.
La lectura en clau catalana ha de ser positiva, ens convé que creixi una alternativa progressista a Espanya. Des de qualsevol punt de vista nacional, l’immobilisme del PP, el progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar i el triomf dels valors més arcaics i de dretes que, avui per avui, campen per la Península, són un fre indiscutible alhora de generar un futur esperançador pel nostre país. L’aposta federal amb reforma de la Constitució del PSOE és escassa i poruga, ja ho he dit en altres ocasions, però les escletxes poden esdevenir obertures si es juga amb intel·ligència i amb convicció. També poden acabar per tancar-se si no es posen les falques adequades, o si es fan repicar campanes abans d’hora.
El moment àlgid de la clausura de la Conferència, l’aplaudiment unànime a Pere Navarro després que Rubalcaba estengués la mà al PSC, té cara i creu. La cara és la necessitat indispensable que té el PSOE de seguir comptant amb el PSC i enterrar l’agror patètica de Guerra demanant la implantació d’una federació del PSOE a Catalunya. La creu és el perill de l’abraçada de l’ós: et protegeixo i cuido mentre no surtis del guió i, el més aviat possible, t’oblidis d’aquest invent del dret a decidir. L’estratègia de Rubalcaba, pel que fa a Catalunya, és antiga: et professo gran admiració i afecte –recorda, una vegada més, les paraules de González dites en diferents visites al Sant Jordi– però el tauler de joc es continua definint des de Madrid. Aquesta estratègia, avui, ha de ser una altra: faré el que pugui per tal que seguim junts, però seràs tu, Catalunya, qui acabarà decidint el desenllaç. Si el PSOE ha tornat, ara fa falta que torni el PSC: és el millor favor que pot fer a l’esquerra espanyola. Un retorn que exigeix camí propi, amb complicitat i afecte, però mantenint el fons d’una frase que li engaltava Montilla a Zapatero: “Te queremos, pero queremos más a Catalunya”.
L’any 2014 s’inicia un cicle electoral que marcarà moltes coses en el futur del país. Serà any de primàries. Siguin a Barcelona, a Catalunya o a Espanya són l’oportunitat ineludible per posar en el tauler de joc propostes diferents amb les que sortir del laberint; amb les que fer front a les tres grans crisis que pateix el nostre país: socioeconòmica, nacional i democràtica. Els socialistes han de ser claus per respondre-les a Barcelona, a Catalunya o a Espanya. Les primàries, si són alguna cosa més que un càsting, han de servir per aprofundir en el debat i el contrast de projectes. I qui sap, potser són la darrera oportunitat per tal que algú pugui dir, ben alt i ben fort: “El PSC, el que va unir la defensa de Catalunya amb l’anhel de justícia social, ha tornat!”.
Extraordinàries tombarelles, Jordi, però no està clar que puguis caure d’empeus. El dret a decidir és un invent, com ho és, de moment, la trampa montada des de Convergència (amb l’ajut inestimable dels artífex de l’estrambótic Estatut) de l’nterlocució Catalunya – Espanya. De moment, és una disputa entre espanyols, d’allà i d’ací. Els d’ací tenim el dret a que se’ns escolti, a qué se’ns faci una pregunta clara y unívoca sobre el que volen dir les dues últimes diades. Els d’allà, l’obligació d’articular els mecanismes necessaris per fer-ho possible, Entre tots, l’obligació de respondre lleialment a la pregunta i assumir el desenllaç. No menys, ni més.
Benvolgut Jordi, valoro la teva visió positiva sobre la Conferencia politica que aquest cap de setmana ha posat al PSOE en el punt de mira de molts ciutadans. La valoro perque cal tenir un sac d’optimisme i recursos per remuntar el buit que deixa la constatació de que res ha canviat. No m’arriscaré a dir res que no hagin dit miler de twitts, titulars, articles, comentaris de TV, Face, radiofónics, humorístics i seriosos, molt mes documentats i enginyós. Però la columna de fum que sortia de la “Conferència” va ser de concurs.
En altre ordre de coses i les mateixes, et recomano aquest article.
http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fgabrieljaraba.wordpress.com%2F2013%2F11%2F11%2Fpitjor-que-el-pp-amb-canal-9-com-privatitzar-tv3-sense-que-es-noti%2F&h=8AQFoMS7jAQG-s3sMSGtNFPtxvXbRTJ4AgRGLDVGu2kfifA&s=1
Molt bé: ets el candidat que ens convé per encapçalar la llista del PSC a les eleccions municipals de Barcelona.
De acuerdo, querido Jordi, con todo lo que escribes. Pero permíteme precisar una cosa: creo que la crisis, antes de todo, es una crisis de ideas y de valores (no solo políticos).
Jordi, dir que el 2014 serà important per les primàries del PSC-PSOE ,com a mínim, pretenciós. El 2014 serà important sobretot per la consulta. Després del 2014 us haureu de plantejar quins partits tenen sentit i quins no. Segurament en clau postconsulta tindrà més sentit aglutinar totes les forces d’esquerra catalanes, i fer menys cas al PSOE.
Posats a fer valoracions, aquesta és la meva:
Rubalcaba és intel,ligent, potser el més intel.ligent del PSOE que es visualitza.
L’hi ha fet creure a Navarro que està amb ell quan, en realitat, l’ha fet renunciar a la iniciativa de sumarse al dret de consulta i l’hi ha substituït el federalisme per l’ambígua possibilitat de reformar la Constitución (sense precisar en què constaria la reforma per part del PSOE i si el PP hi donés el vist i plau). Per tant aquesta “reforma” és una bossa de neologismes.
I Alfredo, intel.ligent, bon orador i rendit a la conveniència del partit i d’Espanya- ho ha venut tan bé, que Navarró s’ha emocionat perquè tots els reunits han aplaudit la seva renúncia. Ell ni s’ha adonat de la situació perquè han tingut prioritat els sentiments – Finalment el PSOE m’estima! , pensa Navarro.
Ja que és l’any Verdi -el revolucionari social, fet músic, com ja sabeu els que aneu al Liceu-, em plau fer un símil amb La Traviata .- “Amami Allfredo!” Per tu he renunciat al dret a decidir del meu poble!. Per tu embolicaré, entorpiré, tant com pugui el procés cap a la independència de Catalunya. Amami Alfredo! Addio !drets dels catalans.
I és que s’entén que els que viuen de la unitat d’Espanya s’adonin del cataclisme que suposarà per aquest estat la sortida de Catalunya. Davant d’això, la pura supervivèmncia trenca el raonament lògic, social i demòcràtic de l’intel.ligent Alfredo. I, francament, Navarro és dèbil davant de tot això.