De la mateixa manera que fa un any, amb propòsits similars, va visitar algunes ciutats xineses, l’alcalde Trias ha dedicat una setmana a visitar els Estats Units per tal de promoure la imatge de Barcelona i obrir-la a noves inversions. El temps dirà si els objectius s’han complert o, si tot plegat, només haurà deixat algunes imatges al costat de prohoms estrangers més pensades pel consum intern. En qualsevol cas, en tots dos viatges, s’ha explicitat una aposta pels sectors associats al món digital. Tot just aterrat a Barcelona, l’alcalde manifestava que l’aposta per la tecnologia era un dels eixos del seu model de ciutat. Això si, sota el nou paraigua de moda, les smart citys. Avui, aquest terme ha substituït l’aposta per la economia del coneixement. El llenguatge no és mai neutre i molt em temo que pel camí hem invertit els termes; és a dir, en lloc de buscar una nova activitat econòmica al servei d’un model de ciutat –que necessàriament ha d’incorporar altres factors: socials, culturals, urbans– es posa la ciutat al servei de les empreses. La smart city té l’atractiu del nom –qui no vol viure en una ciutat intel•ligent?– però de fet és una estratègia comercial de les empreses del sector, que veuen com la ciutat esdevé un nou nínxol de mercat per col•locar-hi tota mena de gadgets tecnològics. És essencial que un alcalde distingeixi entre els que veuen la ciutat com a client, i els que miren Barcelona com un entorn per fer-hi noves inversions productives.
L’aposta per la economia del coneixement, basada en la innovació i no en la tecnologia, és una estratègia que arrenca a Barcelona de manera decidida amb el disseny del 22@. El barri industrial del Poble Nou anava expulsant l’activitat de les antigues fàbriques i calia definir una estratègia de futur. En aquells moments si s’hagués deixat que manés la dinàmica del mercat, probablement la tendència hauria afavorit una reconversió cap un ús exclusivament residencial. La ciutat no podia perdre la capacitat de generar valor, i va construir una estratègia urbana per tal de facilitar la substitució de les velles fàbriques per nova activitat econòmica associada al coneixement i a la creativitat. La crisi ha alentit el procés de transformació, però aquella aposta ha permès a Barcelona resistir una mica millor la crisi que bona part del seu entorn, i va permetre, anys després, aconseguir ser seu del congrés internacional dels mòbils, la prova del nou per confirmar que Barcelona era un entorn atractiu per a la nova economia del coneixement. Queda camí per córrer, però la estratègia continua sent millorar les condicions de Barcelona com a espai per a la innovació. Més recerca, més estratègia urbana per reciclar vells espais industrials obsolets, més capital llavor per noves empreses associades al coneixement, més aposta per l’educació i la universitat. Aquesta és la via per obrir-se al món, l’altra sembla que sigui regalar samarretes del barça signades per Messi.
Però ja que l’astre argentí va ser present a totes les visites de l’alcalde, probablement hagués estat més intel•ligent saltar l’Atlàntic per acostar-se a les experiències més innovadores de lluita contra l’exclusió, que estan duent a terme alguns països llatinoamericans. Una passejada pels projectes més innovadors de les perifèries de Sao Paulo, que han ajudat a treure de la pobresa a milions de brasilers, hagués pogut ser revelador i fins i tot útil per pensar noves polítiques adreçades als barris barcelonins més castigats per la crisi. Està be viatjar al Nord, però ara que cada vegada més patim la desigualtat pròpia del Sud, hem de començar a fixar-nos amb les experiències socials més exitoses en entorns amb gran desigualtat social, que porten anys millorant. Divendres al vespre, el concert Et toca a tu, a l’Auditori de Barcelona, era tota una lliçó de com utilitzar la música com a instrument d’integració social. Pablo González, un músic format al sistema d’orquestres de Veneçuela (el projecte fundat pel mestre Abreu molt abans que Chaves arribés al govern i que ha donat figures indiscutibles com el director Gustavo Dudamel), ha implantat aquest model a Ciutat Meridiana, Roquetes i el Turó de la Peira. Centenars de criatures de famílies humils tenen la oportunitat de tocar un instrument i participar en alguna de les formacions orquestrals que ha aixecat a Nou Barris, sota el projecte “Veus i música per a la integració”. Veure’ls tocar al costat dels músics de la OBC i dirigits per una altre Pablo González, el director titular de la nostra orquestra i de gran sensibilitat social, amb una platea plena a vessar de pares i mares que segurament per primera vegada visitaven l’Auditori, va convertir-se en una festa plena de sentit. Una altra manera de fer les amèriques sense moure’s de casa.
Ja fa anys que els experts assenyalen que l’aprenentatge del llenguatge musical afavoreix de manera indiscutible l’èxit escolar i ajuda a la formació integral de l’individu. El projecte “Veus” afegeix un element avui essencial, la contribució a la integració social dels col•lectius més castigats per la crisi. Un dels problemes del projecte: disposar dels recursos necessaris per coses tan bàsiques com facilitar instruments a tots els nens que volen començar a tocar. ¿Calen més arguments per apostar-hi decididament, i dedicar una petita part de les inversions municipals a comprar uns quants violins i trompetes pels nens i nenes de Nou Barris? En una ciutat intel•ligent, que em disculpin tots els gurus de la cosa, espero que hi càpiga el concert de divendres, sinó hi haurem d’afegir algun enginy electrònic que molesti el menys possible.