El meu contracte amb Barcelona

Presentar-me a les primàries socialistes per esdevenir candidat a alcalde de Barcelona m’obliga a definir la meva proposta. Ara he de buscar avals i després vots. No puc, però, demanar ni una cosa ni l’altra sense explicar-me, sense mullar-me. No són temps per l’excés de màrqueting, ni per escapolir-me amb tres frases elegants i ampul·loses o amb una piulada ocurrent. He decidit donar el pas per tres raons: per la rebel·lia davant la injustícia, per posar l’experiència acumulada de casi vint anys dedicats a Barcelona al servei d’un projecte col·lectiu, i pel desig que la meva ciutat doni les mateixes oportunitats a la generació dels meus fills que les que m’ha donat a mi. Ho he dit des del primer dia, no em mou altra cosa que contribuir al futur de Barcelona. No estic lligat a res més que al meu compromís, ferm i sincer, amb la ciutat i als valors d’esquerres que he defensat tota la vida. Segurament aquesta és la veritable raó per la que, alguns, m’han penjat l’etiqueta d’outsider.

Ara que les primàries engeguen m’ha semblat indispensable explicar la meva agenda per Barcelona, les prioritats en les que m’hi deixaré la pell i per les que buscaré totes les complicitats necessàries per fer-les realitat. Moltes venen dels anys dedicats a la ciutat, però el fons i la forma que prenen en aquest Contracte per Barcelona es deuen a la feina feta durant aquests darrers dos anys i a totes les persones amb qui he tingut el plaer de compartir-la. Vull agrair la feina de tot l’equip del Grup Municipal del PSC (regidors, tècnics i consellers de districte), dels membres del Moviment Barcelona i dels experts que han participat en el laboratoris de treball, i a tots els ciutadans i representants d’entitats i associacions amb els que he compartit conversa i neguit per la ciutat. A tots, gràcies.

Amb aquest primer post, inicio avui la presentació del meu projecte per Barcelona. Al llarg de les properes setmanes aniré concretant objectius i mesures que han de permetre completar una nova agenda per la Barcelona contemporània.

El dret a la ciutat a la Barcelona global

El segle XXI -auguren els optimistes i amants de la vida urbana- és el segle de les ciutats. I així serà si atenem a l’increment de població mundial que acabarà vivint en els entorns urbans. Alguns han vist el món com una xarxa on cada ciutat és un nòdul de comunicacions, com si fossin ordinadors gegants i habitables, connectats entre si per grans infraestructures de mobilitat. Aeroports gegantins, trens d’alta velocitat i ports internacionals són els connectors de les grans metròpolis d’aquest segle. Si internet és el núvol amb milions de dispositius que ens connecten a l’hiperespai, el reflex a la terra són les ciutats enllaçades per sistemes de comunicació cada vegada més ràpids i eficients. La ciutat és l’espai que condensa més informació, el gran laboratori del coneixement i el lloc on esclata la creativitat. La imatge que avui explica la ciutat per alguns, més que el plànol de l’urbanista o la imatge del flanneur, és la fotografia feta des del satèl·lit: ja no són carrers i places ni ciutadans passejant, treballant o badant, sinó feixos de llum i energia. El dinamisme i la força d’una ciutat es mesura per la intensitat de llum que projecta, talment com si mesuréssim la potència de grans ordinadors urbans. No és estrany que avui la estratègia de moltes ciutats sigui esdevenir smart citys, concepte que ens remet a la idea de màquines intel·ligents, grans microprocessadors capaços de generar cada vegada més flux d’informació i de capitals. Tot plegat té l‘aureola d’un futur que ja és aquí, amb la cel·lofana de la tecnologia. El problema és que pel camí ens hem descuidat dels ciutadans.

Si posem el zoom i analitzem el que passa a l’interior de les ciutats la fotografia s’enterboleix. La imatge de Bauman -les ciutats són com els cubells d’escombraries on aterren els problemes generats per la globalització- és, sens dubte, una bufetada a totes les visions optimistes i excessivament simplistes. La idea de ciutat intel·ligent, o creativa –amb el qualificatiu posat de moda per Richard Florida–, les pren com un tot, com a nòduls generadors de fluxos i interaccions econòmiques i de coneixement, com si fossin empreses competint en el mercat global de les ciutats. Menystenen la dimensió ciutadana, la ciutat com a lloc on viure en comunitat i com a acumulador de memòria i història urbana. Una ciutat no és una empresa ni una marca, amb pèrdues o beneficis; és, per sobre de tot, un conjunt de ciutadans amb dret a la ciutat. És una qüestió de canviar el punt de vista, de baixar del satèl·lit a la mirada a peu de carrer. Barcelona, des del cel, és una ciutat triomfant i lluminosa, però a cada barri hi ha milers de barcelonins que no troben la manera d’enfilar les seves vides. La crisi no ha fet més que accentuar un fenomen que ja fa anys que dura: la dificultat de trobar la manera de governar, de construir un projecte col·lectiu per a la ciutat global.

Barcelona està immersa en aquesta paradoxa: la marca funciona però la desigualtat creix. És cert, el turisme que creix; el luxe fondeja desvergonyit els seus megaiots al nou port i celebra casoris multimilionaris al MNAC; existeix un comerç puixant al voltant de l’eix del Passeig de Gràcia; el 22@ acull empreses punteres de les TIC i la ciutat esdevé la capital mundial del mòbil; l’aeroport bat records de vols i passatgers i deixa enrere Barajas; el port continua sent un centre logístic i exportador de primer ordre; la Fira segueix per davant de totes les fires espanyoles; l’alta velocitat ens acosta al cor d’Europa sense que trontolli la Sagrada Família i, encara que la crisi ha fet baixar llocs en els rànquings de ciutats, Barcelona continua sent atractiva als ulls del món econòmic i inversor. Tot això és cert, com ho és, també, que la desigualtat social creix; que l’atur segueix disparat; que el risc de pobresa s’enfila fins a percentatges inconcebibles fa uns anys; que tornen noves formes de barraquisme; que els desnonaments no s’aturen i afecten, ara especialment, als habitatges de lloguer; que les escoles denuncien cassos de malnutrició infantil i el sistema educatiu fa fallida; que les classes mitjanes segueixen empobrint-se, i molts barris de la ciutat veuen com baixa la qualitat de vida i es posa en perill la cohesió social. Avui els joves viuen condemnats a la precarietat o a buscar-se la vida lluny de la ciutat que els ha format. La darrera enquesta metropolitana encén tots els llums d’alarma i mostra, a més, l’escassa capacitat de la intervenció de l’Estat per pal·liar la situació.

En aquest context, contradictori i paradoxal, la ciutat com a subjecte polític s’apaga, com si fallés una pota vertebradora de la seva raó de ser. Barcelona és una ciutat feta a si mateixa, no ha tingut mai un estat-nació que la considerés la joia del seu territori i li dediqués tots els seus esforços. Allò que és només es pot atribuir a dues coses: les generacions de barcelonins, molts vinguts d’arreu, que l’han anat modelant fins arribar al present, i la consciència de ser capital d’una cultura. Totes dues coses han configurat el catalanisme urbà que, al seu torn, ha esdevingut el principal actiu que ha permès el manteniment i progrés de la cultura i la llengua catalanes. Sense Barcelona avui Catalunya seria més regió que país, o com diu Josep Ramoneda “sense Barcelona, Catalunya seria la Provença; i sense Catalunya, Barcelona seria Marsella”. Però el fet d’anar assolint la capitalitat a contra pel, sense cap poder superior que hi jugués a favor, ha afavorit una major implicació col·lectiva, un fer-se entre tots. La importància dels moviments socials i polítics que l’han fet rebel i contestatària, i que ara fa un segle la van batejar com la Rosa de Foc, ha estat una peça clau en la conformació singular de Barcelona.

La ciutat és la gent -deia el bard anglès i un alcalde de bigoti i gavardina- però avui, a la gent, la ciutat se’ls hi escapa de les mans. O, com escriu, Juan Marsé: “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real”. Avui ha de tornar a ser real, ha de tornar a estar en mans dels seus ciutadans, ha de tornar a ser el lloc on créixer i trobar resposta a les necessitats i anhels de cadascú. Cal recuperar un nou humanisme urbà, el que ha fet gran aquesta ciutat, el que mai oblida que la ciutat, abans que res, és un lloc on viure amb dignitat.

Per això cal projecte, línies que posin al Govern al servei de la ciutat entesa com a bé comú i no com a empresa cotitzable en el mercat global de les ciutats. Els darrers governs d’esquerres van adonar-se tard que les condicions de la ciutat havien canviat i el govern de CiU, amb un alcalde sense energies i que no comprèn Barcelona, ha decidit administrar i renunciar a aixecar un projecte a l’alçada dels reptes d’avui.  Barcelona ha de construir una resposta a la triple crisi que patim: socioeconòmica, territorial i democràtica. Enfrontar-se al predomini dels mercats exigeix solucions de dalt a baix –Europa continua sent, malgrat tot, l’esperança– però també és imprescindible engegar dinàmiques de baix a dalt on les ciutats hi tenen un paper cabdal.

Barcelona, el dia del Consell Nacional

La setmana passada, en una de les trobades amb militants del PSC que faig cara a les primàries, algú em va fer la reflexió següent: “A molts precandidats els pregunto el perquè del seu viatge de la política catalana a la local; a tu, en canvi, et preguntaria el contrari: els motius pels quals des de la política local no pares d’opinar sobre la qüestió nacional”. Recordo més la pregunta que la meva resposta que, improvisada, venia a dir que algú que vol ser alcalde de Barcelona necessàriament ha de tenir opinió sobre allò que està passant al país. Aquesta pregunta m’ha acompanyat al llarg d’aquest cap de setmana, competint amb una altra idea aparentment contradictòria: no em plantejo ni les primàries ni la possible candidatura a l’alcaldia com un esglaó d’una carrera política de més llarg abast.

Començo i acabaré a la meva ciutat, convençut que si alguna cosa puc oferir és mirar de contribuir a bastir un projecte, des de l’esquerra, per la Barcelona global. Els drets a la ciutat, avui, corren perill: la desigualtat que creix i la incapacitat dels poders públics a frenar els excessos d’un mercat que s’alimenta de la condició urbana dissolen la ciutat com a espai de convivència i on tothom pugui trobar les oportunitats per desenvolupar el seu projecte vital.  Com diria Lefebvre, el dret a la ciutat no pot concebre’s com un retorn a les ciutats tradicionals, sinó dret a la vida urbana, transformada, renovada. És aquesta transformació la que em mou a dedicar-me a Barcelona i a la vida municipal. Res més i res menys.

Tornem, però, a la qüestió de l’inici: ¿perquè parlar de Catalunya, del procés, de la relació amb Espanya, del sobiranisme federal o de qualsevol altre gir d’un tema que pot acabar sent aclaparador, si el meu àmbit d’actuació és la ciutat? Són tres les raons, que tenen una cosa en comú: la indissociable relació entre definir un projecte per Barcelona i una idea de país. No es pot pensar Barcelona sense Catalunya, i fora bo que tots els que proposen un futur o altre per Catalunya, no oblidessin pensar en la seva capital.

1. La Catalunya-ciutat noucentista responia, en certa manera, a una visió del país que mai s’ha acabat de trobar còmode amb la macrocefàlia barcelonina. Aquest debat tornava a la palestra amb l’esclat democràtic i, com diverses vegades he assenyalat, articulava el combat polític a Catalunya no en el clàssic dreta-esquerra sinó en Barcelona/Catalunya, cosmopolitisme/nacionalisme, mar/muntanya o Maragall/Pujol. Avui, immersos en una onada global i neoconservadora, aquest debat ha perdut sentit. Els propers anys o som capaços de posar la ciutat i el país al servei dels ciutadans o aquests quedaran a mercè dels interessos d’uns quants. Ni Barcelona ni Catalunya es podran definir per contraposició. L’esquerra ha de trobar la manera de teixir un relat comú i, per fer-ho, ha d’aprofitar la enorme energia popular que avui impregna el desig de més autogovern a Catalunya.

2. Fa un parell de setmanes afirmava que el problema català no existia. Avui afegeixo que, en les relacions entre Catalunya i Espanya, el problema principal és Barcelona. Precedida per una capitalitat cultural durant els darrers anys del franquisme que generava el boom llatinoamericà o la contracultura dels setanta, Barcelona encetava la democràcia amb voluntat de compartir capitalitat amb Madrid. Per una, la capital política; per l’altra, la cultural, i per ambdues, una capitalitat econòmica compartida. Front a la creença, potser ingènua, dels inicis democràtics, l’Estat ha construït un projecte política amb un únic centre, que fa de node de comunicacions globals, condensa les grans empreses i els pols econòmics i, progressivament, s’ha anat fent amb la capitalitat cultural concentrant la majoria dels recursos públics estatals. Barcelona ha de tornar a rebel·lar-se i exigir deixar d’ocupar una posició subsidiària. La mida de la Regió Metropolitana i el seu potencial econòmic i cultural la poden convertir en una capital del sud d’Europa i de la Mediterrània. Però per fer-ho necessita un Estat que hi jugui a favor. L’Europa de les ciutats és una idea suggerent però, avui per avui, són els estats els que atorguen capitalitat a les ciutats. Sense un canvi del status quo actual, Barcelona no podrà desplegar tot el seu potencial.

3. La ciutat és el terreny de joc de l’intercanvi cultural entre individus amb diversitat d’orígens i sensibilitats. La identitat de la ciutat, diu Josep Ramoneda, és la no-identitat, el lloc de la diversitat per excel·lència. Per contra, la nació té una identitat forjada per una cultura, una tradició i una llengua. En la relació entre una i l’altra hi ha qui creu que ha d’imposar-se la identitat-nació; per altres, la ciutat cosmopolita i oberta hauria de dissoldre la identitat nacional. Per mi és un diàleg complex en el que la tradició associada a la identitat catalana s’alimenta de manera permanent de les dinàmiques urbanes. Si aquest viatge d’anada i tornada funciona no hi ha fractura cultural a la societat sinó un procés permanent d’acomodació. Al nostre país aquest diàleg ha funcionat raonablement bé, i això explica que el catalanisme abraci un percentatge elevadíssim de la nostra societat. No ho hem de perdre de vista: els socialistes, al capdavant de les ciutats, n’hem estat un dels principals impulsors.

No he estat al Consell Nacional del PSC d’aquest diumenge, però mentre el seguia des de Bilbao a través de les xarxes socials, escrivia aquest post. Em sap greu veure el meu partit desorientat, per això prometo no fer altre soroll que posar una idea darrera l’altra al voltant de Barcelona i animar a tants com pugui que vinguin a votar a les primàries. Ens hi juguem Barcelona i, en certa manera, un socialisme que té aire de ciutat.

Fer les amèriques

De la mateixa manera que fa un any, amb propòsits similars, va visitar algunes ciutats xineses, l’alcalde Trias ha dedicat una setmana a visitar els Estats Units per tal de promoure la imatge de Barcelona i obrir-la a noves inversions. El temps dirà si els objectius s’han complert o, si tot plegat, només haurà deixat algunes imatges al costat de prohoms estrangers més pensades pel consum intern. En qualsevol cas, en tots dos viatges, s’ha explicitat una aposta pels sectors associats al món digital. Tot just aterrat a Barcelona, l’alcalde manifestava que l’aposta per la tecnologia era un dels eixos del seu model de ciutat. Això si, sota el nou paraigua de moda, les smart citys. Avui, aquest terme ha substituït l’aposta per la economia del coneixement. El llenguatge no és mai neutre i molt em temo que pel camí hem invertit els termes; és a dir, en lloc de buscar una nova activitat econòmica al servei d’un model de ciutat –que necessàriament ha d’incorporar altres factors: socials, culturals, urbans– es posa la ciutat al servei de les empreses. La smart city té l’atractiu del nom –qui no vol viure en una ciutat intel•ligent?– però de fet és una estratègia comercial de les empreses del sector, que veuen com la ciutat esdevé un nou nínxol de mercat per col•locar-hi tota mena de gadgets tecnològics. És essencial que un alcalde distingeixi entre els que veuen la ciutat com a client, i els que miren Barcelona com un entorn per fer-hi noves inversions productives.
L’aposta per la economia del coneixement, basada en la innovació i no en la tecnologia, és una estratègia que arrenca a Barcelona de manera decidida amb el disseny del 22@. El barri industrial del Poble Nou anava expulsant l’activitat de les antigues fàbriques i calia definir una estratègia de futur. En aquells moments si s’hagués deixat que manés la dinàmica del mercat, probablement la tendència hauria afavorit una reconversió cap un ús exclusivament residencial. La ciutat no podia perdre la capacitat de generar valor, i va construir una estratègia urbana per tal de facilitar la substitució de les velles fàbriques per nova activitat econòmica associada al coneixement i a la creativitat. La crisi ha alentit el procés de transformació, però aquella aposta ha permès a Barcelona resistir una mica millor la crisi que bona part del seu entorn, i va permetre, anys després, aconseguir ser seu del congrés internacional dels mòbils, la prova del nou per confirmar que Barcelona era un entorn atractiu per a la nova economia del coneixement. Queda camí per córrer, però la estratègia continua sent millorar les condicions de Barcelona com a espai per a la innovació. Més recerca, més estratègia urbana per reciclar vells espais industrials obsolets, més capital llavor per noves empreses associades al coneixement, més aposta per l’educació i la universitat. Aquesta és la via per obrir-se al món, l’altra sembla que sigui regalar samarretes del barça signades per Messi.
Però ja que l’astre argentí va ser present a totes les visites de l’alcalde, probablement hagués estat més intel•ligent saltar l’Atlàntic per acostar-se a les experiències més innovadores de lluita contra l’exclusió, que estan duent a terme alguns països llatinoamericans. Una passejada pels projectes més innovadors de les perifèries de Sao Paulo, que han ajudat a treure de la pobresa a milions de brasilers, hagués pogut ser revelador i fins i tot útil per pensar noves polítiques adreçades als barris barcelonins més castigats per la crisi. Està be viatjar al Nord, però ara que cada vegada més patim la desigualtat pròpia del Sud, hem de començar a fixar-nos amb les experiències socials més exitoses en entorns amb gran desigualtat social, que porten anys millorant. Divendres al vespre, el concert Et toca a tu, a l’Auditori de Barcelona, era tota una lliçó de com utilitzar la música com a instrument d’integració social. Pablo González, un músic format al sistema d’orquestres de Veneçuela (el projecte fundat pel mestre Abreu molt abans que Chaves arribés al govern i que ha donat figures indiscutibles com el director Gustavo Dudamel), ha implantat aquest model a Ciutat Meridiana, Roquetes i el Turó de la Peira. Centenars de criatures de famílies humils tenen la oportunitat de tocar un instrument i participar en alguna de les formacions orquestrals que ha aixecat a Nou Barris, sota el projecte “Veus i música per a la integració”. Veure’ls tocar al costat dels músics de la OBC i dirigits per una altre Pablo González, el director titular de la nostra orquestra i de gran sensibilitat social, amb una platea plena a vessar de pares i mares que segurament per primera vegada visitaven l’Auditori, va convertir-se en una festa plena de sentit. Una altra manera de fer les amèriques sense moure’s de casa.
Ja fa anys que els experts assenyalen que l’aprenentatge del llenguatge musical afavoreix de manera indiscutible l’èxit escolar i ajuda a la formació integral de l’individu. El projecte “Veus” afegeix un element avui essencial, la contribució a la integració social dels col•lectius més castigats per la crisi. Un dels problemes del projecte: disposar dels recursos necessaris per coses tan bàsiques com facilitar instruments a tots els nens que volen començar a tocar. ¿Calen més arguments per apostar-hi decididament, i dedicar una petita part de les inversions municipals a comprar uns quants violins i trompetes pels nens i nenes de Nou Barris? En una ciutat intel•ligent, que em disculpin tots els gurus de la cosa, espero que hi càpiga el concert de divendres, sinó hi haurem d’afegir algun enginy electrònic que molesti el menys possible.

La Tèrmica. Ara, 27 de novembre de 2012

Si res no ho evita, les obres que ja estan en marxa buidaran de nervi i musculatura les tres xemeneies de Sant Adrià del Besòs: deixaran un cos imponent sense part de la seva ànima. En memòria de antigues, presents i futures generacions, apel·lo a les autoritats i a Fecsa Endesa perquè, amb la complicitat de la Plataforma per la Conservació de les Tres Xemeneies, trobin la manera més intel·ligent d’aprofitar aquesta peça de la façana marítima per dibuixar noves estratègies de desenvolupament econòmic, social i cultural. Els hi devem.

 

Article diara Ara

Esperança i Intel•ligència. Bcn.cat. Maig 2012

L’activitat centrada en l’R+D+I és vital perquè Barcelona sigui un referent mundial en creativitat, coneixement i valor afegit. Per això proposo destinar el 10% de la inversió del pressupost municipal, els 4 propers anys

Article