Entrevista d’Anton Rosa al Tot Barcelona
El terreny de joc de les eleccions és el model dels Comuns. Ningú parla d’un altre model, és aquest o l’aturem. Un model i un antimodel. Si Colau no és alcaldessa, totes aquestes polítiques estan en perill i hi haurà un retrocés indiscutible.
El delta del Llobregat és un espai únic en el context de les metròpolis europees per la seva ubicació, per la conjugació d’indrets de gran valor socioeconòmic i ambiental i perquè la majoria del seu sòl és de titularitat pública. Hi trobem l’anomenada plataforma econòmica del delta del Llobregat, amb una extensió de 4.000 hectàrees. Les grans infraestructures de transport (port, aeroport, xarxa viària i accessos a terminals ferroviàries) n’ocupen 2.400 i la resta són polígons d’activitat econòmica. L’espai configura un pol d’activitats estratègiques per la seva significació en termes de valor i d’ocupació de qualitat en un entorn de gran valor ecològic que necessita considerar-se en qualsevol estratègia que es plantegi. Alhora, està situat en una part indestriable del continu urbà al centre de la metròpoli barcelonina.
Hem patit un estiu amb temperatures molt superiors a la mitjana i extremadament sec, amb onada de calor rere onada de calor, grans incendis i fenòmens extraordinaris com la pedregada de dimarts. Totes les dades demostren que el canvi climàtic no és un escenari de futur, sinó que és una realitat present. Malgrat que en aparença hi ha un ampli consens al voltant de la crisi climàtica, l’agenda per adaptar la ciutat al canvi climàtic i, alhora, mitigar els seus efectes més contraproduents ha conviscut amb propostes que anaven justament contra aquests objectius. L’exemple més alarmant és la voluntat d’alguns d’ampliar l’aeroport del Prat, que demostra que hi ha sectors a la ciutat i al país que es limiten a adjectivar de sostenible qualsevol projecte, a lluir el pin dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i a desacreditar, i fins i tot judicialitzar, el canvi de model de ciutat i el desplegament de mesures imprescindibles en l’actual context.
Un dels debats que va fer aflorar Barcelona en Comú ara fa set anys va ser la necessitat d’establir un model turístic per a la ciutat.
Una de les qüestions que influeix en un model turístic sostenible és l’arribada de creuers al Port de Barcelona, que és el primer port de creuers del Mediterrani. D’una banda, comporta una massificació turística amb un retorn econòmic baix, sobretot en els creuers que fan parada de poques hores. De l’altra, aquestes grans embarcacions generen contaminació i contribueixen al canvi climàtic, amb conseqüències per a la salut pública i el benestar de la ciutadania.
Necessitem i volem reduir la contaminació que genera el trànsit i que a Barcelona és responsable del 27% de les emissions de CO2. En aquest debat públic, elits i lobbies monopolitzen moltes tribunes i sobrerepresenten opinions socialment minoritàries. Es va intentar el mateix amb la proposta d’ampliació de l’aeroport, lloant-ne unes teòriques virtuts, amagant o menystenint l’impacte ambiental del projecte i donant veu a una suposada societat civil que a la manifestació del 19 de setembre es va demostrar poc representativa del sentir de la ciutadania.
Durant la primera quinzena de febrer, des del govern municipal de Barcelona vam anunciar l’inici d’algunes de les obres emblemàtiques que faran realitat un model de ciutat adaptat al segle XXI. Una ciutat necessàriament més verda i sostenible, amb un espai públic més amable per als vianants i més resilient als reptes climàtics i sanitaris que ja estem patint. Després de sis anys de govern de l’alcaldessa Colau, es comença a materialitzar allò que es podia intuir després de la victòria electoral del maig de 2015. L’agenda del canvi tenia una transcendència molt important, i ara es concreta amb un projecte de transformació de la ciutat inèdit des de la transformació olímpica dels anys 80. Aquest impuls parteix d’un municipalisme convençut que no es governa per administrar sinó per donar respostes als nous reptes plantejats.
Davant la constatació que la meitat de la població mundial viu en entorns urbans, especialment regions metropolitanes, i que s’estima que la xifra arribarà al 68% el 2050, és evident que el paper de les ciutats és cabdal per apaivagar el canvi climàtic i afrontar-ne les conseqüències.
El procés Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030, organitzat pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, ha centrat el Cicle Resilient en l’emergència climàtica i ambiental i en els territoris saludables. Aquest és, clarament, un repte que té una dimensió on les fronteres administratives són totalment invisibles, ja que cap territori pot afrontar l’emergència tot sol i és imprescindible una resposta concebuda regionalment.
Escric a el Periódico que la proposta d’AENA d’ampliació de l’aeroport és un farol perquè no es pot acceptar condicionar la inversió a la tercera pista, aquesta no garanteix esdevenir un hub, i amb compensacions pendents no son creïbles les futures
No se trata de estar a favor o en contra, pero sí de abrir un debate sobre qué tipo de aeropuerto necesita nuestra ciudad, teniendo en cuenta las emisiones que genera.
Hoy quizás no colocaríamos el aeropuerto en La Volatería al lado de un delta del Llobregat, pero lo que sería imperdonable es cargarse un ecosistema natural mientras lucimos en la solapa el pin de los ODS. Permitamos que sigan volando aves y aviones, no veo mejor metáfora para eso que llaman desarrollo sostenible.