Arxiu d'etiquetes: competivitat

Reorientar l’economia per reengegar-la

Publicat el per

Les conseqüències socioeconòmiques derivades de la pandèmia de la COVID 19 han evidenciat, com en altres àmbits, les debilitats que alguns ja denunciàvem i treballàvem per revertir.

A Barcelona, per exemple, estem patint els efectes de la dependència excessiva del turisme. Uns efectes que, probablement, s’allargaran en el temps. El sector turístic pot tenir una recuperació més lenta que d’altres si les reserves a fer desplaçaments llargs persisteixen mentre no hi hagi una vacuna. Caldrà adaptar l’oferta als visitants de proximitat i confiar en el paper que pot jugar Fira de Barcelona, ja que el 35% del turisme de la ciutat és professional. L’organització de congressos i trobades segures ajudarà a una recuperació més ràpida d’aquest tipus de turisme. En qualsevol cas, en un context d’emergència climàtica, però també com a estratègia de ciutat, hem de ser menys dependents del turisme (menys dependents d’una única activitat). Barcelona continuarà acollint turistes perquè la ciutat és atractiva arreu del món, però és el moment de dimensionar el seu pes econòmic.

L’alternativa a aquest monocultiu és la diversificació de l’economia. Un canvi de model que només es pot fer a escala de regió metropolitana. Necessitem un contrapès al sector serveis per part de l’economia productiva, verda i digital, prioritzant sectors on ja s’està treballant: salut i biomedicina, mobilitat sostenible, rehabilitació energètica, economia digital i sectors creatius. El potent ecosistema universitari i de centres de recerca ha de refermar l’aposta per projectes de transferència de coneixement.

Les administracions públiques, també el municipalisme, han de facilitar la reorientació econòmica amb un conjunt de projectes i inversions. El 2020 haurà estat l’any de l’emergència. A diferència del 2008, hi ha hagut un ampli consens en abordar aquesta crisi de manera totalment oposada a l’austeritat de la darrera. En són un bon exemple les mesures de l’escut social, els ERTE, o els fons a les Comunitats Autònomes. A Barcelona hem estat capaços de reorientar el pressupost i crear un fons COVID de 90 milions d’euros i hem aprovat ajudes a la restauració, el comerç i els autònoms, els sectors més afectats a la ciutat.

A partir de 2021 s’obrirà una oportunitat per enfortir l’economia, diversificar-la i re engegar-la a través d’aquestes noves activitats. Europa ja ha decidit les partides dels fons estructurals i el Ministeri d’Hisenda ha anunciat aquesta setmana el que era inevitable: la suspensió de les regles fiscals i els objectius de dèficit per als exercicis de 2020 i 2021. D’aquesta manera el conjunt d’administracions podran destinar tots els recursos per augmentar les polítiques socials i garantir mesures anticícliques i d’estímul econòmic. Gràcies a això, els ajuntaments podrem utilitzar, també, els romanents de tresoreria.

Així i tot, els recursos econòmics són sempre finits i, més en la situació actual, caldrà ser molt curosos en les decisions que es prenguin. Els nous projectes han de ser sostenibles des de tots els punts de vista. És imprescindible que, després de la injecció inicial de diners, ho siguin financerament. Però també han de ser iniciatives que engeguin processos econòmics sostenibles ambientalment i socialment.A Barcelona hem començat a recórrer aquest camí. Alguns exemples d’aquesta reorientació econòmica són la Ciutadella del Coneixement, un centre de recerca de la UPF dedicat al Benestar Planetari; les inversions en la millora del transport públic –el tramvia a la Diagonal i el ramal del Besòs, o el gran salt que ha de fer Rodalies-; la recent presentació del pla de rehabilitació integral dels edificis de la ciutat; o l’eco-barri amb el centre de recerca sobre emergència climàtica a la desembocadura del Besòs.L’ampli acord en la nova manera d’afrontar les crisis econòmiques i el creixent consens per revertir l’emergència climàtica i les desigualtats socials haurien de fer possible aquesta transició en els pròxims anys.

El combat a la desigualtat. La necessitat d’un nou contracte social a Barcelona

Publicat el per

La renda mitjana anual d’un barceloní de classe alta (el 10% de la població més ben situada, en termes econòmics) és, avui, 16 vegades superior a un que pertanyi al 10% de la població més pobre. L’any 2006 –tot just fa set anys!– la distància només era de vuit vegades. Una proporció similar a la de les rendes dels barris més pobres i més rics de Barcelona. Les dades de l’Enquesta Metropolitana de Condicions de Vida corresponent al 2011 són esfereïdores, com ho són les cares més visibles de la pobresa a la ciutat: desnonaments, pobresa energètica, malnutrició infantil, atur juvenil i de llarga duració… La fractura social està servida i cal una acció combinada de polítiques diferents -a curt, a mig i a llarg termini- per fer-hi front.

El creixement de la desigualtat és un dels reptes més importants que cal afrontar a les ciutats contemporànies, fonamentalment per motius de justícia social. Una societat en què augmenta la distància entre rics i pobres i que afebleix les classes mitjanes és una societat que acaba abandonant a la seva sort a una bona part dels seus ciutadans. Avui, a Barcelona, un 28% de la població, prop de 400.000 ciutadans, viu en risc de pobresa. Cal apuntar dues conseqüències molt perilloses pel futur d’una societat que tendeix a engrandir la desigualtat.

En primer lloc, es carrega el capital social, el conjunt d’intangibles que són l’argamassa que permeten la cohesió i la convivència d’una comunitat. La confiança en les relacions ciutadanes, la cooperació i l’associacionisme, o la consciència cívica i els valors, són els elements que articulen el capital social d’una ciutat. Si creix la desigualtat, si els joves creixen convençuts que tindran menys oportunitats que els seus pares, si tots notem en el nostre entorn familiar i d’amistats el risc de la vulnerabilitat social, la ciutat se’ns fa hostil i desapareix la idea de comunitat. Per una ciutat, tan important és generar riquesa material com capital social.

En segon lloc, una desigualtat disparada frena el creixement econòmic. Quan a amplíssimes capes de la població els minva la seva renda i perden expectatives de futur, cau en picat el consum i obliga a dependre en exclusiva de les exportacions i el turisme. La frase clàssica de la socialdemocràcia i la base de l’Estat del Benestar, créixer per redistribuir, avui hauria d’invertir els termes: reduir la desigualtat com a base pel creixement.

Aquest context social genera, en termes urbans, la ciutat dual: uns segueixen gaudint dels avantatges de viure en un entorn urbà, mentre els altres malviuen a la ciutat i aquesta es converteix en un entorn cada vegada més hostil. Aquestes dues barcelones tenen una geografia específica en què uns barris esdevenen els aparadors de l’èxit urbà i altres malviuen en condicions cada vegada més precàries. Les retallades de l’Estat del Benestar contribueixen i augmenten les distàncies entre barris a Barcelona. L’àmbit educatiu és revelador. Avui en els barris amb rendes més altes, les aportacions econòmiques de les famílies (fins i tot a les escoles públiques) garanteix el manteniment de la qualitat i eviten les retallades; en els barris empobrits la qualitat educativa s’endú l’impacte de les disminucions de pressupostos, i pares i alumnes carreguen la crisi dues vegades: en la baixada de renda i en la caiguda de la qualitat dels serveis públics. Per aquest motiu són tan injustos els augments de les tarifes del transport públic: carreguen sobre les espatlles dels mateixos.

Barcelona pot fer front a la desigualtat, però són indispensables tres elements: una aposta per l’educació amb la mateixa ambició que en els anys de la República, unes polítiques socials adaptades a un creixement exponencial de la població vulnerable (quasi un terç de la població en risc de pobresa, mentre els serveis socials van atendre l’any 2012 68.635 ciutadans), i un model de creixement que sigui generador de més equitat que un basat en els serveis. 5 propostes:

1. L’educació és la clau de volta d’una ciutat que aposta per la igualtat d’oportunitats. L’Ajuntament de Barcelona ha d’impulsar un procés de renovació pedagògica d’alta volada. Avui cal repensar en clau local l’ecosistema educatiu de la ciutat per tal d’aconseguir la mateixa qualitat educativa en totes les escoles públiques i concertades de Barcelona sense quotes per a les famílies (sisena hora inclosa); acostar la gestió del sistema educatiu als districtes per vincular l’escola amb totes les dinàmiques del seu entorn; emfatitzar el prestigi del mestre i de l’escola en la societat, i afavorir la innovació educativa a cada escola facilitant recursos i apostant per l’autonomia de centre. Un dels àmbits que pot contribuir a la innovació, i és un factor significatiu en l’èxit escolar, són els ensenyaments artístics. Barcelona ha d’apostar per incorporar de manera estesa els llenguatges de les arts en l’ecosistema educatiu.

2. Un pla de Barris per Barcelona que faciliti el canvi i la innovació en les polítiques socials. El barri en el context d’una ciutat metropolitana i de límits difosos pren una renovada importància. Esdevé l’espai d’intersecció entre l’àmbit domèstic i privat i la gran ciutat anònima; en la ciutat global, el barri ocupa, encara, la dimensió local. Per això, en la gestió urbana de les grans metròpolis contemporànies, el barri prendrà molta importància. La intervenció social, tan pel que fa a la prevenció, l’acció comunitària o l’atenció social individualitzada, exigeix una xarxa coordinada de serveis i entitats a escala de cada barri. Escola, centre cívic, centres de formació ocupacional, biblioteca, escola d’adults, serveis socials, casal de joves, banc d’aliments, ateneus, associacions de lleure, configuren l’ecosistema que ha de permetre potenciar tot el capital social de cada barri i adaptar les polítiques a cada context. És indispensable, per exemple, un Pla d’Habitatge que posi a disposició de les necessitats socials el parc de pisos buits de la ciutat, però la seva gestió concreta exigeix la geografia de proximitat.

Cal una segona descentralització en què, d’una banda, els districtes prenguin més pes polític amb l’elecció directa del seu regidor i els consellers de districte, i de l’altra, que articulin la seva intervenció en educació, atenció social, foment de l’ocupació, cultura i centres cívics a partir dels barris que la configuren.

3. Amb una estratègia econòmica que aposti per la indústria fent més competitiu el teixit productiu de la ciutat. L’aposta per l’entrada de l’Ajuntament en la inversió en recerca, desenvolupament i innovació ha de facilitar la progressiva transformació dels antics polígons industrials en àrees urbanes capaces de jugar un paper econòmic en les noves formes de manufactura. L’aposta per Barcelona com a campus universitari d’excel·lència i l’aliança amb el món empresarial de la ciutat és una de les claus de volta de la reindustrialització barcelonina. Compensar la tendència d’una economia massa orientada als serveis i al turisme haurà de ser prioritari els anys vinents per tal de recuperar els índex d’equitat social d’altre temps. Amb la transformació del port i l’aeroport, avui l’aposta pel Corredor Mediterrani és el principal repte, en termes d’infraestructura, a favor de la indústria.

4. Convertint Barcelona en un referent de l’economia social i col·laborativa. Des dels espais de coworking fins a l’activitat del tercer sector, passant per l’economia verda. El creixement d’iniciatives empresarials sota formes cooperatives o de fundacions, obre la possibilitat de convertir la ciutat en un referent dels projectes empresarials que busquen generar riquesa econòmica i impacte social simultàniament. Cal acollir i generar un context positiu per emprenedors, afavorint la creació de vivers, microcrèdits i recursos formatius i de gestió.

5. Amb una aposta per municipalitzar l’energia. La transició cap a una economia verda exigeix augmentar l’eficiència energètica i l’aposta per les renovables. El Govern municipal pot entrar en la producció i distribució d’energia convertint-se en un agent clau d’una transició indispensable per millorar la sostenibilitat ambiental. Els exemples de les ciutats alemanyes són tota una referència. Aquesta aposta implica potenciar tot un sector econòmic nou en què Barcelona hauria de ser capdavantera. Ho va ser en el tractament de residus, ara toca l’assignatura de la transició energètica.

El meu contracte amb Barcelona

Publicat el per

Presentar-me a les primàries socialistes per esdevenir candidat a alcalde de Barcelona m’obliga a definir la meva proposta. Ara he de buscar avals i després vots. No puc, però, demanar ni una cosa ni l’altra sense explicar-me, sense mullar-me. No són temps per l’excés de màrqueting, ni per escapolir-me amb tres frases elegants i ampul·loses o amb una piulada ocurrent. He decidit donar el pas per tres raons: per la rebel·lia davant la injustícia, per posar l’experiència acumulada de casi vint anys dedicats a Barcelona al servei d’un projecte col·lectiu, i pel desig que la meva ciutat doni les mateixes oportunitats a la generació dels meus fills que les que m’ha donat a mi. Ho he dit des del primer dia, no em mou altra cosa que contribuir al futur de Barcelona. No estic lligat a res més que al meu compromís, ferm i sincer, amb la ciutat i als valors d’esquerres que he defensat tota la vida. Segurament aquesta és la veritable raó per la que, alguns, m’han penjat l’etiqueta d’outsider.

Ara que les primàries engeguen m’ha semblat indispensable explicar la meva agenda per Barcelona, les prioritats en les que m’hi deixaré la pell i per les que buscaré totes les complicitats necessàries per fer-les realitat. Moltes venen dels anys dedicats a la ciutat, però el fons i la forma que prenen en aquest Contracte per Barcelona es deuen a la feina feta durant aquests darrers dos anys i a totes les persones amb qui he tingut el plaer de compartir-la. Vull agrair la feina de tot l’equip del Grup Municipal del PSC (regidors, tècnics i consellers de districte), dels membres del Moviment Barcelona i dels experts que han participat en el laboratoris de treball, i a tots els ciutadans i representants d’entitats i associacions amb els que he compartit conversa i neguit per la ciutat. A tots, gràcies.

Amb aquest primer post, inicio avui la presentació del meu projecte per Barcelona. Al llarg de les properes setmanes aniré concretant objectius i mesures que han de permetre completar una nova agenda per la Barcelona contemporània.

El dret a la ciutat a la Barcelona global

El segle XXI -auguren els optimistes i amants de la vida urbana- és el segle de les ciutats. I així serà si atenem a l’increment de població mundial que acabarà vivint en els entorns urbans. Alguns han vist el món com una xarxa on cada ciutat és un nòdul de comunicacions, com si fossin ordinadors gegants i habitables, connectats entre si per grans infraestructures de mobilitat. Aeroports gegantins, trens d’alta velocitat i ports internacionals són els connectors de les grans metròpolis d’aquest segle. Si internet és el núvol amb milions de dispositius que ens connecten a l’hiperespai, el reflex a la terra són les ciutats enllaçades per sistemes de comunicació cada vegada més ràpids i eficients. La ciutat és l’espai que condensa més informació, el gran laboratori del coneixement i el lloc on esclata la creativitat. La imatge que avui explica la ciutat per alguns, més que el plànol de l’urbanista o la imatge del flanneur, és la fotografia feta des del satèl·lit: ja no són carrers i places ni ciutadans passejant, treballant o badant, sinó feixos de llum i energia. El dinamisme i la força d’una ciutat es mesura per la intensitat de llum que projecta, talment com si mesuréssim la potència de grans ordinadors urbans. No és estrany que avui la estratègia de moltes ciutats sigui esdevenir smart citys, concepte que ens remet a la idea de màquines intel·ligents, grans microprocessadors capaços de generar cada vegada més flux d’informació i de capitals. Tot plegat té l‘aureola d’un futur que ja és aquí, amb la cel·lofana de la tecnologia. El problema és que pel camí ens hem descuidat dels ciutadans.

Si posem el zoom i analitzem el que passa a l’interior de les ciutats la fotografia s’enterboleix. La imatge de Bauman -les ciutats són com els cubells d’escombraries on aterren els problemes generats per la globalització- és, sens dubte, una bufetada a totes les visions optimistes i excessivament simplistes. La idea de ciutat intel·ligent, o creativa –amb el qualificatiu posat de moda per Richard Florida–, les pren com un tot, com a nòduls generadors de fluxos i interaccions econòmiques i de coneixement, com si fossin empreses competint en el mercat global de les ciutats. Menystenen la dimensió ciutadana, la ciutat com a lloc on viure en comunitat i com a acumulador de memòria i història urbana. Una ciutat no és una empresa ni una marca, amb pèrdues o beneficis; és, per sobre de tot, un conjunt de ciutadans amb dret a la ciutat. És una qüestió de canviar el punt de vista, de baixar del satèl·lit a la mirada a peu de carrer. Barcelona, des del cel, és una ciutat triomfant i lluminosa, però a cada barri hi ha milers de barcelonins que no troben la manera d’enfilar les seves vides. La crisi no ha fet més que accentuar un fenomen que ja fa anys que dura: la dificultat de trobar la manera de governar, de construir un projecte col·lectiu per a la ciutat global.

Barcelona està immersa en aquesta paradoxa: la marca funciona però la desigualtat creix. És cert, el turisme que creix; el luxe fondeja desvergonyit els seus megaiots al nou port i celebra casoris multimilionaris al MNAC; existeix un comerç puixant al voltant de l’eix del Passeig de Gràcia; el 22@ acull empreses punteres de les TIC i la ciutat esdevé la capital mundial del mòbil; l’aeroport bat records de vols i passatgers i deixa enrere Barajas; el port continua sent un centre logístic i exportador de primer ordre; la Fira segueix per davant de totes les fires espanyoles; l’alta velocitat ens acosta al cor d’Europa sense que trontolli la Sagrada Família i, encara que la crisi ha fet baixar llocs en els rànquings de ciutats, Barcelona continua sent atractiva als ulls del món econòmic i inversor. Tot això és cert, com ho és, també, que la desigualtat social creix; que l’atur segueix disparat; que el risc de pobresa s’enfila fins a percentatges inconcebibles fa uns anys; que tornen noves formes de barraquisme; que els desnonaments no s’aturen i afecten, ara especialment, als habitatges de lloguer; que les escoles denuncien cassos de malnutrició infantil i el sistema educatiu fa fallida; que les classes mitjanes segueixen empobrint-se, i molts barris de la ciutat veuen com baixa la qualitat de vida i es posa en perill la cohesió social. Avui els joves viuen condemnats a la precarietat o a buscar-se la vida lluny de la ciutat que els ha format. La darrera enquesta metropolitana encén tots els llums d’alarma i mostra, a més, l’escassa capacitat de la intervenció de l’Estat per pal·liar la situació.

En aquest context, contradictori i paradoxal, la ciutat com a subjecte polític s’apaga, com si fallés una pota vertebradora de la seva raó de ser. Barcelona és una ciutat feta a si mateixa, no ha tingut mai un estat-nació que la considerés la joia del seu territori i li dediqués tots els seus esforços. Allò que és només es pot atribuir a dues coses: les generacions de barcelonins, molts vinguts d’arreu, que l’han anat modelant fins arribar al present, i la consciència de ser capital d’una cultura. Totes dues coses han configurat el catalanisme urbà que, al seu torn, ha esdevingut el principal actiu que ha permès el manteniment i progrés de la cultura i la llengua catalanes. Sense Barcelona avui Catalunya seria més regió que país, o com diu Josep Ramoneda “sense Barcelona, Catalunya seria la Provença; i sense Catalunya, Barcelona seria Marsella”. Però el fet d’anar assolint la capitalitat a contra pel, sense cap poder superior que hi jugués a favor, ha afavorit una major implicació col·lectiva, un fer-se entre tots. La importància dels moviments socials i polítics que l’han fet rebel i contestatària, i que ara fa un segle la van batejar com la Rosa de Foc, ha estat una peça clau en la conformació singular de Barcelona.

La ciutat és la gent -deia el bard anglès i un alcalde de bigoti i gavardina- però avui, a la gent, la ciutat se’ls hi escapa de les mans. O, com escriu, Juan Marsé: “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real”. Avui ha de tornar a ser real, ha de tornar a estar en mans dels seus ciutadans, ha de tornar a ser el lloc on créixer i trobar resposta a les necessitats i anhels de cadascú. Cal recuperar un nou humanisme urbà, el que ha fet gran aquesta ciutat, el que mai oblida que la ciutat, abans que res, és un lloc on viure amb dignitat.

Per això cal projecte, línies que posin al Govern al servei de la ciutat entesa com a bé comú i no com a empresa cotitzable en el mercat global de les ciutats. Els darrers governs d’esquerres van adonar-se tard que les condicions de la ciutat havien canviat i el govern de CiU, amb un alcalde sense energies i que no comprèn Barcelona, ha decidit administrar i renunciar a aixecar un projecte a l’alçada dels reptes d’avui.  Barcelona ha de construir una resposta a la triple crisi que patim: socioeconòmica, territorial i democràtica. Enfrontar-se al predomini dels mercats exigeix solucions de dalt a baix –Europa continua sent, malgrat tot, l’esperança– però també és imprescindible engegar dinàmiques de baix a dalt on les ciutats hi tenen un paper cabdal.

SOS Barrios. El País, 4 de novembre de 2013

Publicat el per

Existe una Barcelona potente y elegante, cosmopolita y atractiva. Existe, también, una Barcelona que lo está pasando mal y ve como su futuro se desvanece, algo que nunca hemos permitido. El Eixample de Cerdà es, en este sentido, un canto a la ciudad igualitaria. No se trata de contentar a nuestras conciencias con un poco más de políticas sociales, se trata de inventar un proyecto político que apueste por una ciudad cohesionada que no deja a nadie por el camino. El PSC de Barcelona, de la mano de vecinos y entidades, lanzó este miércoles desde la Nau Ivanov un elocuente SOS Barrios hacia una ciudad que, como diría Paco Candel, puede volver a cambiar de nombre.

Article El País

“Estem davant de la pitjor proposta pressupostària que ha fet mai

Publicat el per
  • El regidor socialista anuncia el vot negatiu del GMS al Pressupost General de l’Ajuntament a la Comissió d’Economia d’aquesta tarda
  • “Es tracta d’una proposta fictícia, privatitzadora i covarda”, ha assegurat Martí

El Grup Municipal Socialista (GMS) votarà aquesta tarda, en el marc de la Comissió d’Economia, en contra de la proposta de Pressupost General de l’Ajuntament. Així ho ha anunciat el seu president, Jordi Martí. “Estem davant de la pitjor proposta pressupostària que ha fet mai l’Ajuntament de Barcelona”, ha assegurat. El responsable no és un altre que l’alcalde Xavier Trias. “Comanda un Govern que ha perdut la confiança de la majoria del consistori. Amb 14 regidors pretén governar la ciutat contra la majoria. Ha decidit quedar-se els dos últims anys de mandat sol, aïllat. Des d’ara, Trias és un alcalde en funcions”.

Sobre l’estratègia per aconseguir aprovar el pressupost, Martí ha estat rotund: “Optar per la moció de confiança, que Barcelona s’hagi de veure abocada a la moció de confiança, és un fracàs polític estrepitós. Un fracàs que, en un altre realitat institucional, abocaria a unes eleccions anticipades. L’Ajuntament, cal recordar-li a Trias, és la segona institució del país”. Pel president del GMS, aquest és un pressupost “fictici, privatitzador i covard”. “Hi ha 130M€ que, ja els hi dic avui, no hi seran: els 101M€ provinents de la privatització dels aparcaments, una decisió sense acord polític, i prop de 28M€ procedents del 15% de la privatització de Serveis Funeraris, que tampoc no hi seran”. Una obsessió privatitzadora que respon, segons Martí, “a la necessitat de pagar els deutes de la Generalitat”.

Sobre les inversions, el regidor socialista ha denunciat que “començar-les amb la reforma del Passeig de Gràcia, l’única artèria que continua creixent, és tot un senyal. Convertir aquesta reforma en l’estendard de les inversions municipals és un cop de puny al fetge”.

 

 

 

Smart City, un model de ciutat?

Publicat el per

Fa pocs dies s’ha celebrat a Barcelona un encontre i una fira dedicada a les Smart City, etiqueta de moda d’aquelles ciutats que volen vendre al món una imatge avançada, oberta al futur. Es tracta d’incorporar a la gestió de l’urbs els indiscutibles avenços que ofereixen les tecnologies digitals. Aquestes, primer es materialitzaven en immensos ordinadors que els feien funcionar exèrcits d’enginyers abillats amb les bates blanques reservades als científics. Després, ja fa dècades, l’ordinador es va fer personal i fins i tot portàtil. Avui els mateixos xips digitals s’adhereixen a tota mena de suports millorant la seva funcionalitat al convertir-los en veritables ordinadors: marquesines d’autobús que informen, en temps real, del funcionament del transport; sensors que avisen quan el contenidor està ple; semàfors intel•ligents que prioritzen el pas d’ambulàncies o bombers, i fins i tot nous canals de participació ciutadana a través de les xarxes socials… Molt probablement a aquesta llista s’hi afegiran tants i tants altres enginys que, avui, encara no som capaços d’imaginar. Benvinguda sigui, doncs, la tecnologia si ens ajuda a fer la vida més fàcil i còmoda.
En la majoria d’intervencions, en els títols de les ponències i del propi congrés, Smart City Expo World Congress, se’n desprèn, però, una idea molt perillosa: la Smart City com a model de ciutat. La pròpia categorització com a ciutat intel•ligent, aquella que aposta i utilitza de manera extensiva les TIC, em sembla un greu error. Un model de ciutat es aquell que sap trobar les estratègies que equilibren el desenvolupament econòmic amb equitat social, vitalitat cultural i sostenibilitat ambiental. Per fer-ho, les tecnologies hi poden ajudar però no deixen de tenir un caràcter instrumental. A Barcelona, d’ençà que va començar a actuar el govern Trias, l’àrea d’Hàbitat Urbà, i Antoni Vives de manera especial, ha fet bandera de la ciutat “smart” com si al darrera s’hi amagués un model de ciutat adaptat als requeriments d’aquest segle. La devoció per la tecnologia no és un fenomen nou. En la història de la humanitat les grans revolucions tecnològiques han provocat fascinació per la novetat que comportaven. Situar els instruments –les tecnologies no deixen de ser-ho mai– en el lloc dels objectius, però, sempre acaba malament ja que distorsiona la realitat i equivoca les actuacions. La darrera invenció d’aquesta àrea municipal és el “city protocol” una mena de sistema per avaluar el grau “d’intel•ligència” d’una ciutat. Podem mesurar el grau de penetració de les TIC, les estratègies en relació en aquestes de la pròpia ciutat, però de què serveixen si creix la desigualtat social i l’atur i perilla la convivència a la ciutat? Avaluar la ciutat no és cosa de xips: sempre s’ha de centrar en el grau de cobertura de les necessitats dels ciutadans.
És lògic l’interès empresarial per aquesta manera de mirar la ciutat: darrera de la carrera per incorporar TIC a la vida urbana hi ha un negoci suculent on caldran inversions importants en el futur. La política pública, però, ha de situar-se en un altre escenari perquè si s’afegeix de manera acrítica a la fascinació tecnològica acabarà, malauradament, servint als interessos empresarials però no a les necessitats ciutadanes. En canvi, si és capaç de dibuixar un projecte complert per la ciutat -de moment a Barcelona això no s’entreveu- sabrà col•locar les TIC en la seva justa mesura. El desenvolupament tecnològic és una màquina desbocada que la política ha de saber convertir en progrés per a tothom.