La crisi econòmica és indiscutible i les dificultats econòmiques de la Generalitat són una evidència. Només cal fer una mirada ràpida als pressupostos corresponents al 2012 del Govern i de l’Ajuntament de Barcelona per adonar-se’n; per cert, cal tenir en compte que ni Ajuntament ni Generalitat han aprovat, encara, el pressupost corresponent al 2013.

Anem als números. La Generalitat pressuposta uns ingressos corrents de 24.333 M€ i una despesa corrent de 27.219 M€, és a dir gasta 2.886 M€ més del que ingressa. Qualsevol pot adonar-se de la magnitud de la tragèdia. L’Ajuntament de Barcelona, en canvi, pressupostava uns ingressos corrents de 2.268 M€ i una despesa corrent de 1.922 M€. El resultat és un estalvi brut -la diferència entre ingressos i despeses corrents- de quasi 346 M€ en un any! Els motius de la mala situació econòmica de la Generalitat són múltiples i no són la raó d’aquest article; en canvi, la bona salut econòmica de l’Ajuntament en té una senzilla d’explicar: als anys noranta es va decidir que de cada 4 € ingressats 1 s’havia de dedicar a inversió; és a dir: el propi Ajuntament s’obligava a que les despeses corrents no superessin el 75% dels ingressos i, per tant, a un estalvi brut del 25% del seu pressupost. El motiu era que la ciutat havia de transformar-se de manera profunda i això exigia disposar de recursos per invertir i capacitat per endeutar-se. Així s’ha pagat la transformació espectacular de Barcelona: l’espai públic i els equipaments, els Jocs del 92, el front marí i la nova Diagonal fins a l’espai del Fòrum. En els períodes de crisi, fins i tot en aquest d’una durada com cap altra, aquest estalvi brut ha sigut el coixí que ha permès disminuir lleugerament la inversió però mantenir inalterable la prestació dels serveis públics municipals. Avui l’estalvi brut ronda el 15%, suficient per invertir durant aquest mandat, fins a 1.900 milions sense tocar ni un euro de la despesa corrent municipal. La diferència amb la Generalitat i amb la resta de grans institucions espanyoles, en termes de salut econòmica, és enorme.

Sobre Barcelona ha arribat un núvol negre que pot liquidar la salut econòmica de l’Ajuntament si no s’atura el drenatge continu de recursos municipals cap a la Generalitat. Si tornem a fer una mirada a les dades d’abans veurem que el dèficit anual de la Generalitat és més alt que tot el pressupost de l’Ajuntament. Dit d’una altra manera: la despesa del Govern és 14 vegades més alta que la municipal. El peix gran pot ajudar al petit, però el petit és incapaç, encara que vulgui, de resoldre els problemes del gran. No es tracta, per tant, de si toca o no toca ajudar al govern del país, sinó d’impedir que la mala situació catalana arrossegui a la segona institució de Catalunya que encara manté una notable salut econòmica i capacitat inversora. El perill s’articula de dues maneres, una pitjor que l’altra:

1. Creix el deute reconegut de la Generalitat. El propi Ajuntament el xifrava en 236 M€: un 12% de la despesa municipal! Aquest deute s’ha doblat el darrer any i segueix incrementant-se dia a dia. L’Ajuntament, a més, ha fet una cosa molt perillosa: en el tancament econòmic del 2012 ha aprovisionat 136 M€, una manera d’assenyalar que comença a donar-los per perduts. El primer pas per tal que Trias perdoni una part del deute a Mas.
2. Encara més greu, creix el deute no reconegut. Ja fa temps que el govern Trias busca maneres de pagar despeses corresponents a la Generalitat, sense incrementar el deute reconegut. Això vol dir que aquests recursos mai més no tornaran a l’Ajuntament. Una manera és incrementar la participació en consorcis o institucions compartides, de manera que l’Ajuntament va assumint més despesa sense disposar de nous ingressos. Això passa a cultura, educació, serveis socials… És imperceptible a curt termini, però és una bomba de rellotgeria pels anys a venir. L’altra forma és pagar coses que no toquen, buscant arguments forçats i sense sentit. L’aportació de 4 M€ al circuit de Montmeló és la més sagnant i inexplicable. Fins i tot és contradictòria amb les pròpies bases d’ajuts municipals, que estableixen que les activitats subvencionables s’han de realitzar dins el terme municipal.

La setmana passada vam contemplar i denunciar, astorats, com d’aquest núvol negre queia una tempesta: la Generalitat pretén justificar el retorn de 25 M€ a l’Ajuntament, corresponents a l’anomenat conveni d’Spanair amb obres pressupostades i executades en anys anteriors a la signatura del mateix conveni. Trias no pot acceptar-ho i si ho fa substitueix definitivament el paper d’alcalde pel de delegat del Govern a Barcelona. D’ençà que Trias va arribar a l’alcaldia, l’Ajuntament s’ha convertit en el banc bo de la Generalitat. El flux de recursos ha estat constant i el deute no ha parat de pujar. Ara, alertats per l’increment de les xifres, han començat a inventar sistemes per perdonar parts del deute, o per emmascarar les xifres i que l’increment no sigui tan escandalós. El banc bo esdevé boníssim, el primer a Europa que perdona deute. L’únic problema és que fer-ho, i fer-ho d’amagat encara més, és un frau als barcelonins; un frau comès pel seu propi alcalde. Que ningú no en tingui cap dubte: faré tot el que estigui a les meves mans per tal de salvaguardar els interessos de la ciutat i de tots els barcelonins. Aquesta hauria de ser, sempre, la missió de l’alcalde.