“QUAN GOVERNES T’HAS D’ATREVIR A DIR NO”

Entrevista de Guillem Carol al The New Barcelona Post

El número 2 de BComú sosté que el principal objectiu que té un ajuntament és “aconseguir que la ciutat continuï sent un lloc per viure”. Defensa que l’habitatge s’ha de considerar un dret, com la salut o l’educació, i que Barcelona no pot basar tota la seva activitat econòmica en el turisme, ja que “tindrem salaris baixos i una ciutat per ser usada i no per ser viscuda”.

Enllaç a l’entrevista

Fotografia de Marc Llibre

Noves centralitats metropolitanes. Línia, 8 de novembre de 2021

La configuració de l’RMB ha permès l’aparició de diferents centralitats en els àmbits de la recerca i la innovació. Els sis nuclis de recerca més antics són a la ciutat de Barcelona, però els sis més recents són a l’àrea metropolitana. L’efecte de taca d’oli haurà de continuar creixent a partir de nuclis ja existents com el Tecnocampus de Mataró, la UPC de Vilanova o el Parc Taulí de Sabadell. Sembla evident, també, que els grans equipaments culturals del futur es faran fora del municipi de Barcelona, però seran tan barcelonins com el MNAC o el MACBA. 

Enllaç a l’aticle

“S’ha de trencar la dicotomia Barcelona-país”

Entrevista de Maria Palau a el Punt Avui

“Allò global és allò local sense murs. Ens cal fer cosmopolita el que som, que és molt cosmopolita”
“No hem tingut ni un govern nacional ni un govern estatal que apostés per la nostra cultura”

Llegeix l’entrevista

Fotografia: Josep Losada

“M’agradaria un corredor cultural mediterrani”

Entrevista d’Ignasi Aragay al diari Ara.

“Barcelona ha de relacionar-se culturalment amb el territori de manera antagònica a com ho ha fet Madrid”
“L’infrafinançament de la cultura a Catalunya no l’entén ningú”

Llegeix l’entrevista

Fotografia: Cèlia Atset

«Barcelona no és una ciutat per a franquícies culturals com la de l’Hermitage»

Entrevista de Ramón Vendrell a El Periódico

“A Catalunya el percentatge d’inversió en cultura és dels últims de les comunitats d’Espanya”
“Hem de tenir grans equipaments, sens dubte. Ara, hem de demanar a aquests grans equipaments que es vinculin amb el barri on són”
“Les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besos és el futur lloc que tenim per definir”

Llegeix l’entrevista

Fotografia: Maite Cruz

“Debe entenderse más que Barcelona es la capital de la cultura catalana”

Entrevista de Maricel Chavarría a La Vanguardia

“Desengañémonos: Barcelona tiene este plus de presencia internacional porque es capital de una cultura”
“Que el Govern de la Generalitat destine un 0,8 % a cultura es una anomalía europea. En unos años el de Barcelona le atrapará en gasto en cultura”

Llegeix l’entrevista

“Fent pagar entrada, el Castell de Montjuïc ha passat de ser un espai en mans dels militars a ser un espai en mans dels turistes”

El president del GMS recorda a l’alcalde que “un cop recuperat per la ciutat, l’objectiu era que no estigués al servei de cap col·lectiu específic i si al servei de la ciutadania”

Martí ha llençat aquesta proposta al Govern municipal: “Obrir gratuïtament els diumenges a la tarda el Park Güell, el recinte de Sant Pau i el Castell”

L’onada privatitzadora de Xavier Trias ha remullat l’última decisió presa en matèria cultural: fer pagar per entrar al Castell de Montjuic. Una decisió que Jordi Martí, president del Grup Municipal Socialista (GMS), ha criticat durament. Primer, un recordatori: “Va costar molt que l’Estat cedís a la ciutat la gestió del castell de Montjuic. Van ser unes negociacions molt dures, llargues, on CiU, llavors a la oposició, va encapçalar totes les pressions possibles perquè això és fes”. Un cop al Govern, ha criticat Martí, “un equipament que havia tornat a estar en mans de la ciutat, que perdia qualsevol pàtina d’edifici militar per passar a ser un edifici civil, el deixen en mans d’una empresa privada”. “No hi ha cap motiu que ho justifiqui”, ha denunciat el regidor socialista: “No hi ha pressió turística ni ciutadana, no es tracta d’un espai petit, és una àrea de la ciutat molt generosa, amb espais immensos”. Malauradament, ha dit, “aquesta operació, fer pagar entrada, torna a posar monuments i espais civils i ciutadans al servei del mercat. Fent pagar entrada, el Castell de Montjuic ha passat de ser un espai en mans dels militars a ser un espai en mans dels turistes. L’objectiu era que no estigués al servei de cap col·lectiu específic i si al servei de la ciutadania”.

Finalment, Martí ha llençat aquesta proposta al Govern municipal: “Obrir gratuïtament els diumenges a la tarda el Park Güell, el recinte de Sant Pau i el Castell. Una decisió que permetria que els barcelonins es puguin retrobar amb aquests espais”.

Barcelona, capital d’Estat

Catalunya es troba en una cruïlla molt important en relació a Espanya. Les relacions entre ambdues nacions, en termes econòmics i culturals, són indiscutibles i cal preservar-les, però el desig del ple reconeixement nacional de Catalunya i la capacitat de governar el seu futur dins el marc europeu són cada vegada més majoritàries. Barcelona està al bell mig d’un conflicte en el que hi té molt a dir. Disposar d’una gran capital amb capacitat de projecció internacional ha permès a Catalunya preservar els seus trets diferencials i la seva condició de nació. Barcelona ha estat el principal pont cultural entre la cultura catalana i castellana, fruit dels innombrables intercanvis que es produeixen en una ciutat com la nostra, feta de gent amb orígens molt diversos. El cosmopolitisme de la nostra ciutat ve d’aquesta condició de terra de pas, d’acomodar una diversitat cada vegada més àmplia de ciutadans, que ha afavorit una cultura oberta i plural, hibrida i mestissa, sense deixar de ser (encara que els guardians de les essències ho posin en dubte) capital de Catalunya i de la cultura catalana.

Per contra, Barcelona no ha tingut mai un Estat ni un govern que la protegís i afavorís el desplegament de tot el seu potencial: ni Espanya, entestada en una visió radial del l’Estat amb predomini exclusiu de Madrid, ni, paradoxalment, una determinada Catalunya, que ha vist amb por les dimensions, la diversitat i les fortaleses que adquiria la seva pròpia capital. Barcelona, en l’apassionant context actual, ha d’esdevenir una capital d’Estat que miri de fit a fit les grans capitals europees: avui encapçala la lliga de les segones ciutats del continent, demà ha de poder entrar per mèrits propis a la primera divisió de les ciutats internacionals. Un país petit com Catalunya també es juga el seu futur en la mesura que sigui capaç de permetre desplegar tot el seu potencial a la seva capital. En aquest sentit, apunto tres grans apostes irrenunciables.

Un projecte per a la ciutat gran, la regió metropolitana de Barcelona. Les ciutats contemporànies han superat el municipi esdevenint àrees urbanes de límits difosos i sovint amb greus mancances de govern. El projecte per a la Barcelona d’aquest segle només es pot dibuixar a escala metropolitana i exigeix uns instruments de govern forts, que puguin actuar i disposin de la mateixa legitimitat democràtica, la mateixa dels governs municipals. Per reforçar el nou govern de l’Àrea Metropolitana és necessari que el seu president/alcalde sigui triat per sufragi universal. Difícilment, sense la legitimitat directa de les urnes, pot endegar la integració urbana que requereix l’Àrea Metropolitana de Barcelona per afrontar els reptes contemporanis. L’urbanisme ha estat l’eina democràtica de fer ciutat: per equilibrar les funcions del territori, per articular planejaments que contenen i endrecen el creixement, per establir els eixos que articulen la mobilitat i, sobretot, per limitar els excessos del mercat sobre el sòl i l’espai públic urbà. Aquestes funcions, avui s’han de fer, sobretot, des de la dimensió metropolitana. Quatre exemples, quatre propostes: cal establir les noves àrees de centralitat urbana que articulin la ciutat sencera –el Pla Besòs, amb la Sagrera i l’antiga tèrmica, és possiblement el més significatiu–; cal una estratègia pel reciclatge del conjunt de polígons industrials escampats en el territori; cal un Pla de Turisme metropolità que permeti una gestió activa i la distribució d’aquesta activitat per tot el territori de la ciutat; un Pla de Comerç que pretegeixi el comerç singular amb valor històric i impedeixi que les grans superfícies comercials fagocitin el comerç de proximitat.

L’aposta per la capitalitat cultural de Barcelona. Si en alguna cosa Barcelona pot excel·lir i projectar-se és en la dimensió cultural. Aquesta ha de ser, però, una aposta que contempli la cultura com a motor de transformació social i de conformació d’un pensament crític. Quan s’apel·la a la capacitat creativa de la cultura té sentit si s’identifica com la dimensió que ens ha de permetre entendre i inventar maneres de llegir la realitat i transformar-la. En aquesta lògica, que defuig la banalitat i l’entreteniment vacu, han de jugar un paper clau els grans equipaments de la ciutat –molts d’ells amb la funció de proposar-nos noves maneres de visitar i llegir la nostra tradició artística i el nostre passat històric–, però també les múltiples iniciatives que habiten al sotabosc cultural de la ciutat, on es troben avui els vertaders pols creatius i d’innovació barcelonins. Entendre la ciutat com a laboratori més que com a museu i apostar per una participació activa del conjunt de la ciutadania és el que pot permetre recuperar la vitalitat cultural característica de Barcelona. El món espera que Barcelona esdevingui punta de llança del que ha d’arribar de nou: en el teatre, en les arts visuals, en la música o en l’audiovisual. La dimensió social de la cultura fa que aquest objectiu no només estigui en mans dels creadors i del sector de la cultura: avui ha de ser una onada que sacsegi la societat sencera.

Una aposta metropolitana pel transport públic. En les darreres dècades s’han fet passes molt importants per millorar les connexions de l’àrea de Barcelona. El nou aeroport, la transformació del port, l’arribada de l’alta velocitat i la connexió amb Europa, han permès fer un gran salt en la connectivitat de la ciutat. Aquesta realitat malauradament té un anvers: les mancances estructurals del transport públic en clau metropolitana, que obliguen a un ús excessiu del transport privat. Completar la Línia 9 del metro i una xarxa de rodalies a l’alçada de les necessitats són, sens dubte, les prioritats fonamentals de la mobilitat barcelonina. S’ha de millorar la xarxa d’autobusos amb l’aposta octogonal i fer un salt qualitatiu en adaptar la ciutat a l’ús de la bicicleta, però la realitat és que sense una malla integrada de transport públic que abasti tota la regió metropolitana serà molt difícil limitar sensiblement l’ús del cotxe privat a la ciutat i impedir, per exemple, els episodis de contaminació atmosfèrica que es repeteixen periòdicament. El servei de transport públic és un dels pilars del dret a la ciutat. I aquest servei s’ha de poder prestar garantint que cap col·lectiu en queda exclòs. Per això cal un finançament suficient que garanteixi la qualitat del servei i reverteixi en unes tarifes assequibles al conjunt de la ciutadania. El deute acumulat i el dèficit anual de Transports Metropolitans de Barcelona no poden recaure, com ara està passant, en les butxaques dels usuaris: impedim el compliment al dret al transport públic i, alhora, fem un flac favor a la salut ambiental de la ciutat.