Moviment Barcelona. ABC, 26 de febrer de 2013

Es a la idea de activación ciudadana a lo que responde el Moviment Barcelona que he impulsado de la mano de una decena de valientes y donde lo único que no está permitido es limitar el debate y el contraste de ideas. Un movimiento en la que encontrarnos progresistas -independentistas, federalistas, confederalistas, autonomistas…- comprometidos con Barcelona y con el diseño de un nuevo proyecto de ciudad que ha de estar por encima de los carnets de cada uno. Un movimiento con el que propongo trabajar en cinco ámbitos: la educación y la cultura, el proyecto social, la ciudad metropolitana, las políticas de juventud y la radicalidad democrática. Un movimiento, en definitiva, con el que recuperar el alma de nuestra ciudad, la transparencia, la valentía y la política en mayúsculas.

Article ABC

 

 

On és l’alcalde?

[Apunts del Plenari Municipal del mes d’Octubre]

Quan allò del que no es parla acaba convertint-se en allò rellevant, tenim un problema. Quan qui té la potestat per generar espais de debat polític i d’intercanvi d’idees es nega a promoure’ls, tenim un problema. Quan qui no té una majoria política sòlida però es comporta com si la tingués, tenim un problema. Quan qui governant amb minoria primer construeix un relat –PAM, ordenances fiscals, pressupostos…- i després busca les adhesions cegues, tenim un problema. Quan la realitat et fa veure que no pots fer el que vols perquè no has estat capaç de construir una majoria per dur-la a terme i, a la desesperada, dibuixes escenaris sucrosos de fictícia mà estesa i apel•les a responsabilitats de tercers que mai t’apliques, tenim un problema.
L’Ajuntament de Barcelona, malauradament, té un problema. Costa de creure, és cert, perquè no és sobrevingut a conseqüència d’aquesta crisi que s’entesta en convertir-se en ombra de la nostra quotidianitat. El problema existeix i és de formes; i en política, com en tantes altres esferes de la vida, les formes són essencials.
En el Plenari d’octubre, els regidors vàrem viure una situació de la que no existeixen precedents en etapa democràtica. El Govern, conscient de la seva minoria i de la nul•la capacitat que ha tingut per teixir ponts entre la seva posició i la dels grups de la oposició, va retirar de l’ordre del dia, només uns minuts abans que comencés la sessió, el punt més rellevant dels que es duien a debat: les ordenances fiscals. Un gest que és trista metàfora de com entén CiU l’acció política.
Negar en primera instància el debat i, vist l’abisme que s’obre sota els peus, aferrar-se després a ell com a taula de salvació és d’una miopia política preocupant. Ha passat amb les ordenances però vull recordar que ja hem viscut altres moments estràbics preocupants. O no és preocupant irrompre en escena fent miques consensos socials i polítics a tomb, per exemple, de Glòries o la cobertura de les vies de Sants?
Trias va voler vendre’s com l’alcalde de les persones i de la mà estesa. Poques vegades un polític ha aconseguit generar unanimitat, en sentit contrari, al voltant d’aquesta retòrica buida després que els fets, i no les paraules, l’hagin descobert. En política, mai es pot predicar la política de la mà estesa i practicar el mossegar la mà. Qui ho ha fet no ha acabat reeixint. És per això que emplaço a l’alcalde a sortir ja a escena: en temes tant rellevants com les ordenances i el pressupost no es pot estar desaparegut. Ni Barcelona ni els seus ciutadans s’ho mereixen.

Aquell estiu de 1992

Aquell estiu de 1992

Aquell estiu de 1992 Barcelona va seduir al món però, sobretot, va seduir als barcelonins i barcelonines que vam descobrir que, en aquesta ciutat, existeix una manera de ser, de fer, d’entendre i de sentir, genuïnament barcelonina. Els Jocs ens van permetre fer història i el que és més important, ens van permetre formar part i ser còmplices de la Història, en majúscula.

Els Jocs van transformar Barcelona de cap a peus, ens vam retrobar amb el mar; la van circumval·lar unes  Rondes  que la van fer més metropolitana i ens van regalar un nou barri, el de la Vila Olímpica. Totes les infraestructures esportives funcionen a ple rendiment i avui Barcelona manté el seu encant, ‘hechicera’ la va definir aleshores Peret.

Per a mi el secret de ser els amfitrions, dels que encara avui es qualifiquen com als millors Jocs de la història de l’Olimpisme, es deu a múltiples factors; a moltíssimes complicitats; a moltes hores de feina i de dedicació absolutes; però també a una manera d’entendre i de construir Barcelona i a la il·lusió d’una ciutat que s’hi va abocar en cor i ànima i amb voluntat de servei. Va ser com si de sobte l’aneguet lleig es mirés a l’estany per veure-hi un cigne esplendorós.

Aquest somni es va fer realitat gràcies a la capacitat, a l’entusiasme, a l’optimisme, a l’afany, a la capacitat per engrescar i a la Política en majúscula, que representa la personalitat i el lideratge de l’alcalde Pasqual Maragall. Aquells anys, semblava que Maragall hagués transformat la vara d’alcalde en una vareta màgica que no entenia d’impossibles i que transformava els imprevistos en noves oportunitats, per fer de Barcelona una autèntica ciutat dels prodigis. Gràcies Pasqual, un cop més.

Ser de Barcelona és gairebé un estat civil: la societat i la xarxa associativa i d’entitats d’aquesta ciutat són el motor d’aquesta ciutat que s’estima i amb la que s’identifica. Cal renovar l’esperit d’aquells dies, amb nous reptes i nous horitzons, adequats a les circumstàncies,  perquè la meva Barcelona és aquella que vol seguir mirant-se al mirall i reconèixer-se  perquè tot i haver-se marcat nous reptes, noves transformacions, nous objectius manté, en aquest món cada dia més global i més uniforme, la seva autenticitat, la seva personalitat i els seu sistema de valors i principis, és a dir, conserva i potencia el seu valor afegit.

Aquests dies en que commemorem el 20è aniversari de Barcelona’92 amb orgull, nostàlgia i amb un somriure als llavis i moltes anècdotes lligades a aquell màgic estiu del 92. Cal, ara més que mai, renovar la confiança, el compromís i l’autoestima amb el reconeixement de la feina ben feta. Barcelona ’92 va ser el principi, que no el final, de molts principis de futur.

 

Un any i tot igual…

Aquest matí he fet balanç del primer any del govern Trias. Al web que avui estreno trobareu el resum de la roda de premsa. Al meu bloc us deixo escrites algunes reflexions. La primera, de calaix: administrar les competències municipals i definir i gestionar un projecte de ciutat que afronti els reptes contemporanis són les dues exigències a les que ha de fer front tot alcalde. L’administració quotidiana es recolza, sobretot, en la cultura de la organització municipal i en la capacitat del cos de funcionaris i treballadors públics. El projecte de ciutat, en canvi, és on pren sentit la política en majúscules.
La segona: el primer any de govern Trias va començar amb un traspàs exquisit i amb una gran dosis de continuisme en la gestió de les competències municipals. El nou alcalde heretava un Ajuntament amb una sòlida salut financera i uns treballadors altament qualificats. En allò que el govern actual ha estat més incapaç és alhora de definir i posar en marxa un projecte global per la ciutat, un horitzó a mig i llarg termini que aprofiti al màxim les potencialitats de Barcelona per afavorir el creixement econòmic i estableixi un vertader pla de xoc per contrarestar els efectes socials negatius de l’actual crisi econòmica.
La tercera: el gran problema del govern actual és la feblesa. Mai l’Ajuntament havia tingut un govern recolzat de manera tant minoritària. La incapacitat per articular una majoria estable es deu a l’escàs lideratge de l’alcalde Trias vers els seus propis regidors, molts d’ells més preocupats a que passi la seva que a contribuir en un projecte col•lectiu. Al menys s’hi troben tres lògiques, poc complementàries, en l’equip de govern: el futurisme tecnològic de l’àrea d’Hàbitat Urbà de llenguatge confús i projectes grandiloqüents; la deriva identitària a l’àrea de cultura, que poc a poc anirà apagant el nervi cosmopolita del nostre sistema cultural, i el neoliberalisme conservador de l’àrea de Promoció Econòmica impertèrrit al drama de l’atur a Barcelona.
I la quarta: manca de projecte, subordinació a la Generalitat i feblesa política són els tres atributs del govern Trias. La bona salut organitzativa i econòmica de l’Ajuntament, la inèrcia de projectes endegats en el passat i la continuïtat en l’administració de les competències municipals, actuen com a camuflatge de les debilitats del govern actual però progressivament s’aniran afeblint si no es capgiren. Barcelona no és només un territori per administrar: és la oportunitat del país per trobar solucions genuïnes a la difícil situació que estem travessant. Els socialistes no pararem de proposar i dibuixar un projecte, d’oferir acord generós per enfortir l’acció de govern. La qüestió és si el govern compta amb un lideratge capaç d’aprofitar la oportunitat. Amb mig govern no n’hi ha prou per recuperar-lo, cal projecte amb majúscules i capacitat de pacte.