Avui el Línia Eixample em publica una crònica del confinament. Ànims a tothom, la resposta dels barcelonins a la crisi és molt positiva, trigarem uns dies a notar resultats però hi seran, i acabarem amb aquest malson.
Diuen que Cerdà volia una ciutat saludable, i en el disseny de la malla va preveure que l’aire hi circulés amb facilitat. A veure si aïllats el ciutadans, el vent bufa i el virus marxa d’una vegada. Cuideu-vos molt i ànims que ens en sortirem!!
Tenir pressupostos municipals és molt important per la ciutat. Si a més s’aproven amb una amplíssima majoria, significa que tothom ha estat capaç de negociar, cedir i pactar. Tres verbs que han d’anar associats sempre a la política. Gràcies!
Para disponer de un buen presupuesto para el 2020 hacían falta dos cosas: favorecer la aprobación de presupuestos en Catalunya y España, y proponer una fiscalidad local más progresiva y centrada en preparar la ciudad ante la emergencia climática. ¡El año 2019 Barcelona perdió entre 80 y 85 millones de euros de aportaciones públicas al no aprobarse los presupuestos del Estado ni los de la Generalitat, una deuda ciudadana inaceptable! La propuesta hecha hace meses por la alcaldesa de aprobar los presupuestos en las tres administraciones pareció, en aquel momento, una quimera, pero hoy estamos a un paso de conseguirlo, y nadie puede discutir el papel central de los comunes para favorecer el pacto en Barcelona, en Catalunya y en España.
Aquest dissabte, 29 de març, els barcelonins progressistes i d’esquerres tenim una cita amb les urnes. No són unes eleccions més, sinó la primera vegada que una força política, en aquest cas el PSC, ofereix als ciutadans la possibilitat de triar al seu candidat a alcaldable a la ciutat de Barcelona. Les primeres vegades sempre són difícils i, a més, coincideixen amb una situació política de gran complexitat i en el pitjor moment del socialisme català. Tot plegat fa que creixi el neguit: per uns els que ens preocupa, sobretot, és una baixa participació; per altres, en canvi, els espanta que s’acostin ciutadans que, ara com ara, viuen allunyats del PSC.
Ho vaig dir ara fa un any a la presentació en societat del Moviment Barcelona: amb mi hi vull independentistes, confederalistes i federalistes. Molts, llavors, van arrufar el nas i deien: això, tranquils, des del PSC és impossible. Avui, quan comença a ser una realitat, arriben els nervis. La política sempre ha d’ampliar els marges, mai empetitir-los.
Aspirar a una ciutat que es rebel·la contra la desigualtat i la pobresa, que anhela convertir-se en capital d’Estat i que fa de la radicalitat democràtica la seva bandera, és un gest inequívocament barceloní. Barcelona ha de trobar la manera, la seva manera, de contribuir a respondre a les tres cares de la crisi: socioeconòmica, nacional i democràtica. Barcelona no és una ciutat per ser administrada, és un subjecte polític que ha de jugar un rol central en l’escena política catalana, espanyola i europea. Avui està desapareguda; la dreta vol tenir la ciutat domesticada, apagada i somorta. Igual a Madrid que a Barcelona.
L’Isidre Molas, en una trobada a Gràcia en la que jo mirava de descriure l’actual govern Trias, va deixar-la anar: “La dreta no s’estima la ciutat”. No he trobat una definició millor per entendre la distància palpable entre els seus regidors i els moviments socials, en les diatribes cada vegada més esperpèntiques de l’alcalde, en la insensibilitat vers el patiment social, en l’obsessió per convertir en negoci qualsevol recó de la ciutat, en el menyspreu cap al mateix Ajuntament amb la dèria privatitzadora de serveis públics. Avui, la majoria alternativa a la dreta la formen totes les sensibilitats de l’esquerra que s’estimen la ciutat. Són els que saben que el país es construeix de baix a dalt: per fer-lo federal, confederal o independent. Són els mateixos que durant 32 anys han fet la Barcelona d’avui i, més enllà de la seva sensibilitat nacional, volen que Barcelona sigui un projecte en si mateix. Són la Marta Mata, la Maria Aurèlia Capmany, l’Oriol Bohigas, el Joan Fuster o la Marina Subirats, però també el Jordi Borja, l’Eulàlia Vintró, la Imma Mayol, la Pilar Rahola o l’Esther Capella. Pasqual Maragall va saber aixecar la bandera de la ciutat per unir totes les sensibilitats del catalanisme d’esquerres, no hauria de ser tan difícil repetir-ho. Només cal fer tornar al PSC al seu lloc. Vine a votar-me el 29 de març, aprofita l’oportunitat de les primàries obertes, treu-te la mandra o els prejudicis. Barcelona ens espera!
Qualsevol alcalde, o candidat a ser-ho, ha de tenir una dèria, una mena d’esperó que el permeti sobreviure a les inclemències de la política i, alhora, concreti i faci tangible una visió sobre la ciutat. La política municipal -aquesta és la seva grandesa, la que a mi m’ha atrapat i que mai no he sabut trobar a les llargues i feixugues sessions parlamentàries- ha de tenir sempre els peus a terra, a la realitat concreta de la ciutat. En una de les primeres converses que vaig tenir amb l’alcalde Trias vaig demanar-li quina era la seva dèria, per quin projecte o iniciativa estava disposat a jugar-se-la de veritat. Em va mirar atònit, pensant que era boig. Aquell dia vaig saber que estava davant un alcalde de transició. Un dia d’aquests els hi preguntaré als meus adversaris a les primàries, veurem…
Des de fa anys, la meva dèria és el Besòs: un riu que va ser claveguera a cel obert, el límit de la ciutat imposat per Cerdà, l’àrea on, desendreçada, creixia una perifèria urbana que Barcelona mai se l’ha mirat. La ciutat oberta al mar ha seguit, malauradament, d’esquena al riu i encara pitjor: s’ha acabat de separar fent passar les Rondes vora seu. El Besòs és important per moltes coses des del punt de vista urbà, però el més important és que conté una memòria acumulada que encara no han descobert molts barcelonins. Si amb l’obertura al mar la ciutat va redescobrir la Mediterrània, abraçant el Besòs, Barcelona s’hauria de reconciliar amb ella mateixa, amb un espai físic i mental que encara desconeix. Posar la mirada en un lloc també és una manera de fer ciutat.
El Besòs és important per tres coses. El darrer estudi de l’IGOP sobre desigualtat en el territori, l’assenyala com el corredor de la pobresa del país que travessa la ciutat i segueix amunt per la llera del Ripoll. En l’àrea urbana que ressegueix el riu s’hi concentra una gran densitat de ciutadans en risc d’exclusió social. Santa Coloma és l’únic govern municipal d’aquesta àrea que, amb els recursos escassos, ha engegat plans seriosos per frenar la pobresa energètica, combatre els desnonaments i generar polítiques actives d’ocupació. S’imaginen convertir el Besòs en l’àrea per posar a prova les polítiques més valentes de combat contra la desigualtat social? Aquest és el repte de les ciutats i Barcelona ha de tornar a ser-hi.
També és important en clau metropolitana. El Besòs, si en comptes d’entendre’l com un límit el veiem com un eix (amb la mateixa orientació i potència de centralitat que el passeig de Gràcia), esdevé l’espina dorsal de la Barcelona metropolitana. Poca broma! La Sagrera ajudarà a atorgar centralitat, però calen actuacions potents per integrar les infraestructures de mobilitat i fer més amable l’accés. Els diners que Trias gastarà a Glòries (més de 250M€!) o al passeig de Gràcia haurien fet més servei invertits en el Besòs. Alhora, cal començar a pensar en una visió a llarg termini, cal dissenyar un pla d’equipaments del riu, cal pensar en els nous usos lúdics, comercials i veïnals que el Besòs pot oferir. En les ciutats metropolitanes, els espais a repensar són les frontisses; allò que va ser perifèria, límit, i que avui ha esdevingut centre. Si resolem el Besòs, resoldrem el repte urbà de la Barcelona metropolitana i haurem tornat a marcar el camí de com les ciutats afronten els reptes contemporanis. Això també vol dir ser capital d’Estat!
I encara una tercera: el Besòs és també un paisatge mental, un imaginari amagat. Hi ha una memòria acumulada, tan important com el passat industrial del Poble Nou, però que no acaba de florir. Ho tornava a pensar visitant l’excel·lent i modestíssima exposició al voltant de la tèrmica que es va inaugurar la setmana passada al Museu de la Immigració de Sant Adrià (per cert: no us la perdeu, algun director de museu o centre cultural barceloní hauria de reaccionar d’una vegada!). Ho he pensat sempre llegint a Javier Pérez Andújar: hi ha un enorme potencial de memòria, de lluites obreres, de patiment i de vida popular, i d’immigració arribada després de la guerra. El dia de la inauguració, Jaume V. Aroca, un dels comissaris de la mostra, m’explicava que encara hi ha ciutadans que s’asseuen dins el Sevillano, el tren que venia carregat d’immigrants del qual el museu en conserva un vagó plantat al mig del jardí, i ploren en silenci. La tèrmica, les tres xemeneies, és el símbol del Besòs, la fàbrica de la llum, com la denomina l’exposició, que feia ploure cendra sobre Barcelona. Aquest edifici dels setanta té la potència per esdevenir el far de la Barcelona metropolitana, el reclam perquè els Barcelonins s’hi fixin, l’ham per integrar el Besòs en el relat barceloní. No ho desaprofitem.
Sobre tot plegat, alerto, s’hi ha posat un núvol preocupant: l’interès de grans grups d’inversió. El més temptat és xinès i vol quedar-se les 20 hectàrees que inclouen les tres xemeneies per desenvolupar-hi un projecte global. Si buidar la tèrmica de tots els elements del seu passat ja ha estat un error, avui irreparable, entregar-la als interessos del mercat financer és el pitjor camí per resoldre aquesta franja de front marí. Fer ciutat és una activitat delicada, com la de l’alquimista que busca la síntesi justa entre passat, present i futur. El mercat és necessari, però entregada la ciutat a les seves mans, la fa mal bé i li extreu l’essència urbana. Esborrar la memòria o condemnar-la només a perviure en llibres i exposicions, és carregar-se la ciutat.
Avui diumenge he tornat a passejar pel Besòs i em retrunyen els versos del poema Murió por gritar, dedicat a Manuel Fernandez Márquez, un obrer mort l’abril del 1973 per un tret de la policia:
Martes 3 de abril de 1973.
Ese día murió
Manuel Fernández Márquez,
Obrero.
Pero no de cansancio,
Como morimos muchos.
Pero no de accidente de trabajo,
Como seguimos muriendo.
Pero no de hambre y de miedo,
Como quisieran que muriésemos.
Murió por gritar
que no quería morir por nada de eso.
És el nostre lema de campanya, sense embuts: Comença a decidir. Aquest dissabte, Carlos Márquez feia en una piulada una associació entre el nostre eslògan i el mític de les municipals del 1979, Entra amb nosaltres a l’Ajuntament. Certament, molt ben vist! Despertar dels 40 anys de dictadura feia imaginar una democràcia que no s’acabava amb el vot cada quatre anys: l’esquerra havia d’incorporar en el seu projecte transformador l’energia social de tots els moviments de l’antifranquisme. Avui passa el mateix, societat i organitzacions socials van per davant de la política institucional i això, afortunadament, no hi ha aparell que ho aturi. I quan això passa, com als anys vuitanta, és quan la política institucional té la possibilitat d’abordar transformacions que sense l’energia social serien impossibles. Maragall va poder transformar Barcelona perquè, més enllà dels vots, notava l’alè ciutadà al seu costat.
El nostre repte és aconseguir un nou estatus polític pel país que capgiri els maltractes rebuts per l’Estat espanyol en termes econòmics, polítics i culturals. Barcelona també hi té molt a veure: la concepció d’un Estat amb una sola capital que centrifuga poder polític, econòmic i cultural afebleix la potència de la capital del país. No serà fàcil, l’adversari és molt potent, però és incomprensible que Pere Navarro no s’adoni que avui el problema polític del PSC no és ERC ni ICV ni tampoc CiU: el problema polític del PSC és la seva absoluta incapacitat de connectar amb l’onada ciutadana que hi ha al darrere del dret a decidir. L’eix que va de l’autonomisme a la independència, passant per les diverses modalitats del federalisme, no genera compartiments estancs de hooligans de cada cosa. Aquest és, més aviat, un camí que va molt transitat en una sola direcció fruit de l’actitud tancada dels populars i de la negativa reiterada del PSOE a acceptar que es pugui votar. Navarro i la direcció del PSC van, simplement, en direcció contrària, convençuts, això si, que cada vegada que un socialista canvia de direcció ajuda a enfortir el seu projecte. Els socialistes no ens ho mereixem! Això no és el PSC del 1979 i, si seguim així, no hi haurà cap opció per tal que les esquerres recuperin l’alcaldia de Barcelona. Ras i curt: amb la direcció actual i Pere Navarro és impossible que el PSC guanyi les eleccions municipals del 2015.
Tot plegat genera un objectiu sobrevingut en aquestes primàries: han de decidir, sí, el millor candidat per Barcelona, el que més hagi suat ciutat i sigui capaç d’afrontar l’enorme repte de la desigualtat. Però també han de provocar un tsunami al PSC. Fa 20 anys que treballo per Barcelona, a dins i fora de l’Ajuntament, sempre amb la mirada al carrer, mai al partit. El meu Contracte per Barcelona defineix les tres prioritats centrals del meu programa pel futur de la ciutat: combat contra la desigualtat, cap a una capital d’estat i radicalitat democràtica en el funcionament municipal. Totes tres hi són en el Comença a decidir, però a més sé que adquireixo un compromís afegit: plantar cara a una direcció que no només afebleix al partit –això per a molts és poc rellevant–, sinó al país i a la seva capital.
Decidir votar Jordi Martí és apostar per una alternativa d’esquerres, capaç de sumar a tots aquells que durant anys, a Barcelona i a Catalunya, han estat els nostres companys de viatge.
La notícia més rellevant que ens ha deixat el Plenari celebrat aquest divendres ha estat la privatització de la gestió dels aparcaments del centre de Barcelona. Una operació en què es fa molt difícil trobar-hi l’interès general, algun motiu que permeti millorar la vida dels barcelonins. El Govern municipal ha esgrimit, amb sospitosa vehemència, un objectiu, aparentment convincent: aconseguir 100M€ amb què poder construir 1.000 pisos de protecció oficial a la ciutat. En una ciutat que té una mitjana de 20 desnonaments diaris, l’objectiu, certament, és prou rellevant per aturar-s’hi. Si perdre el control i la gestió directa de 15 pàrquings públics i la d’altres 11 que avui estan en mans privades però als que els hi venç la concessió els anys vinents ha de significar una alternativa a la manca d’habitatges, en una situació d’emergència com l’actual potser Trias l’estigui encertant.
La sorpresa, però, s’amaga en el tancament econòmic municipal corresponent al 2013. Un tancament que l’alcalde ja ha signat però que no vol, encara, explicar. Segons els càlculs del Grup Municipal Socialista (GMS) el resultat és positiu i hauria estat de més de 120M€. Ens equivocàvem, després de demanar-ho amb insistència, a l’exigir que donessin la xifra exacta en el Plenari de divendres, el mateix on s’aprovava la privatització dels aparcaments. Finalment el Govern l’ha acabat confirmat a un mitjà de comunicació: el resultat és de 140M€! Sí, no és cap error: mentre Barcelona pateix una fractura social que amenaça la cohesió a molts barris de la ciutat, el seu Ajuntament, durant el 2013, va ingressar 140M€ més dels que va gastar.
Aquesta xifra inaudita (la de 2012 ja era excessiva i només pujava a 60M€) coincideix amb l’informe anual signat per la Síndica de Greuges, qui continua advertint –millor, alertant- de la incapacitat municipal per atendre el creixement de les necessitats socials dels barcelonins. Gastar més del que s’ingressa és propi de mals gestors, però gastar menys, i en aquestes proporcions, és mostrar una absoluta insensibilitat cap al patiment de molts ciutadans. El Govern conservador, mentre anava fent caixa va rebutjar el nostre Pla de Barris, retalla la despesa dedicada als necessaris plans d’ocupació, incrementa les tarifes del transport públic, retalla serveis a les escoles bressol i en el conjunt del sistema educatiu i concentra les inversions a les àrees de la ciutat que menys pateixen la crisi. Certament, polítiques i decisions pròpies d’un veritable alcalde de les persones!
En qualsevol cas, i denunciada la gasiveria del Govern, aquests 140M€ avui estan ben planxats a la caixa municipal, ja que no s’han gastat quan tocava i en allò que tocava. Es poden dedicar a l’habitatge i a totes aquelles àrees socials que ho requereixen. Cal afegir, tanmateix, que no són producte de cap ingrés extraordinari o d’un exercici excepcional, sinó simplement d’una mala previsió del Govern que, amb certesa, es tornarà a repetir l’any 2014. Quan discutíem el pressupost del 2013 recordo que el principal desacord era que els socialistes proposàvem incrementar la despesa en 130M€, atenent una previsió d’ingressos superior a la que feia el Govern. Cada vegada més propera al PP, Sònia Recasens –que mai no acceptarà que es va trobar l’Ajuntament més sanejat de l’Estat- ens va dir llavors que estàvem instal·lats en la cultura del dèficit. El temps ens ha donat la raó.
Recasens ha escrit que l’operació dels pàrquings “representa el tancament d’un cercle virtuós”. Té tota la raó la tinent d’alcalde d’economia, aquest és un procés que es repeteix circularment: retallades i increment de taxes en pro de l’equilibri pressupostari. Això obliga, entre altres coses, a privatitzar serveis públics amb l’excusa de pal·liar necessitats socials. I en silenci van drenant recursos cap a la Generalitat i empetitint la potència municipal. Fa quasi tres anys que el cercle es repeteix. La llàstima és que en comptes de virtuós comença a ser vergonyós.
El president del GMS recorda a l’alcalde que “un cop recuperat per la ciutat, l’objectiu era que no estigués al servei de cap col·lectiu específic i si al servei de la ciutadania”
Martí ha llençat aquesta proposta al Govern municipal: “Obrir gratuïtament els diumenges a la tarda el Park Güell, el recinte de Sant Pau i el Castell”
L’onada privatitzadora de Xavier Trias ha remullat l’última decisió presa en matèria cultural: fer pagar per entrar al Castell de Montjuic. Una decisió que Jordi Martí, president del Grup Municipal Socialista (GMS), ha criticat durament. Primer, un recordatori: “Va costar molt que l’Estat cedís a la ciutat la gestió del castell de Montjuic. Van ser unes negociacions molt dures, llargues, on CiU, llavors a la oposició, va encapçalar totes les pressions possibles perquè això és fes”. Un cop al Govern, ha criticat Martí, “un equipament que havia tornat a estar en mans de la ciutat, que perdia qualsevol pàtina d’edifici militar per passar a ser un edifici civil, el deixen en mans d’una empresa privada”. “No hi ha cap motiu que ho justifiqui”, ha denunciat el regidor socialista: “No hi ha pressió turística ni ciutadana, no es tracta d’un espai petit, és una àrea de la ciutat molt generosa, amb espais immensos”. Malauradament, ha dit, “aquesta operació, fer pagar entrada, torna a posar monuments i espais civils i ciutadans al servei del mercat. Fent pagar entrada, el Castell de Montjuic ha passat de ser un espai en mans dels militars a ser un espai en mans dels turistes. L’objectiu era que no estigués al servei de cap col·lectiu específic i si al servei de la ciutadania”.
Finalment, Martí ha llençat aquesta proposta al Govern municipal: “Obrir gratuïtament els diumenges a la tarda el Park Güell, el recinte de Sant Pau i el Castell. Una decisió que permetria que els barcelonins es puguin retrobar amb aquests espais”.
“Pretenen fer passar per revolució de l’urbanisme contemporani pràctiques que fa temps que es donen a Barcelona”, critica el president del GMS
El Govern municipal ha presentat avui Barris a velocitat humana, un programa d’impuls de 5 superilles pilot a Barcelona. “Se’ns presenta una mesura on el Govern pretén fer passar per revolució de l’urbanisme contemporani pràctiques que fa temps que es donen a Barcelona, estratègies”, ha recordat el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, “que busquen donar prioritat al vianant per sobre dels cotxes. Entre moltes d’altres, les peatonalitzacions, les superilles que s’han fet a alguns centres històrics o la mateixa Vila Olímpica”. Martí, fins i tot, ha volgut recordar-li al Govern un dels antecedents de la mesura presentada avui: “El Pla Macià, proposat als anys 30 per LeCorbusier i Sert que malauradament va quedar estroncat per la Guerra Civil”. “El Govern”, ha criticat el regidor socialista, “ens proposa barris a velocitat humana, quan el que avui està en joc als barris és la dignitat humana, que és el que estem perdent en moltes zones molt castigades per la crisi”.
Catalanista, socialdemòcrata, dialogant, plural i federal
Ahir dissabte vaig anunciar públicament que tenia els avals necessaris per presentar-me a les primàries del PSC per triar candidat a l’alcaldia de Barcelona. Abans que res, un sincer agraïment a tots aquells que m’heu avalat -si algú vol fer-ho, encara hi és a temps!- i, molt especialment, a tots els que m’heu ajudat a aconseguir-ho. No serà fàcil però ara cal transformar els centenars d’avals en milers de vots el pròxim 29 de març.
En les múltiples converses que estic tenint aquestes setmanes he explicat el meu Contracte amb Barcelona, he relatat com l’Ajuntament pot combatre la creixent desigualtat a la ciutat, la importància dels barris i la gran metròpoli, la necessitat que Barcelona funcioni com una capital d’Estat mirant de fit a fit les grans ciutats europees, la importància dels governs locals en el camí cap a la radicalitat democràtica. He parlat del Besòs i del Parc Agrari del Llobregat, de les Glòries i el comerç històric, de l’educació de dues velocitats, de la malnutrició infantil i la xacra dels desnonaments, de la indústria i els riscs del turisme, de l’economia col·laborativa i de l’aposta per municipalitzar l’energia. I ho he fet amb empresaris i treballadors, amb mestres i jutges, amb economistes i arquitectes, amb joves i gent gran, amb militants i simpatitzants i amb ex de les dues categories. Fins i tot amb militants que han deixat de simpatitzar, i amb barcelonins progressistes i d’esquerres de sensibilitats i tendències molt diferents. És majoritari el sentiment que Trias no se’n surt; la subordinació de la ciutat a les dinàmiques del mercat i al Govern de la Generalitat, enerva als barcelonins. El clàssic “això és un desastre” de l’alcalde, després de prop de 3 anys al govern, fa sospitar de la seva incapacitat per fer-se amb el timó de la ciutat.
Amb aquest panorama, hauria de ser fàcil imaginar el retorn de l’esquerra al Govern municipal, el maig del 2015. Però quasi totes les converses acaben de la mateixa manera: “Vols dir que tot això és possible amb el PSC actual?” Ja hi som! Hi ha qui diu que amb aquesta marca ja no hi ha res a fer, que o s’ha de trencar o buscar aixopluc en alguna altra formació política de l’esquerra catalana. Deixeu-me dir-vos quins són els tres arguments que he utilitzat per respondre a tothom, fins i tot a mi mateix, i continuar pensant que el PSC ha de tenir, encara, una darrera oportunitat.
Una tradició potent, la més capaç d’entendre i representar la complexitat urbana, afeblida, però que encara manté molts dels actius que abans la van fer gran, no s’ha d’abandonar. El que cal és redreçar-la i actualitzar-la. Barcelona i Catalunya necessiten un PSC potent, amb relacions fraternals amb el socialisme espanyol i europeu però sense cap mena de subordinació, alineada indiscutiblement amb el dret a decidir i al costat de les forces polítiques catalanes que el defensen i, alhora, al costat dels que denuncien el desmantellament de l’Estat del Benestar i la fractura social a casa nostra. Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons.
Les primàries són una oportunitat indiscutible, un camp obert, per a respondre amb contundència a la direcció actual. Hi vaig amb dos propòsits: validar un projecte per Barcelona de combat a la desigualtat, i un clam popular per tal que el PSC torni a col·locar-se en el centre del catalanisme contemporani. El PSC no ha de tenir por a cap graó de sobirania, de la mateixa manera que mai ha posat límits a la justícia social. Barcelona i Catalunya, en la cruïlla actual, necessiten un socialisme que no dubti ni davant la necessitat d’una renda mínima garantida ni del dret a decidir. Una va amb l’altra. Aquesta és la nostra raó de ser.
Pèssima notícia per Barcelona. El portaveu de facto del Govern municipal, Alberto Fernández Díaz, ha anunciat aquest matí l’acord del PP per tirar endavant la privatització dels aparcaments del centre de la ciutat. Un acord, com ja és habitual, que ha fugit de la foto entre els dos partits conservadors. Pel president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, aquesta operació és del tot desafortunada. “Trias traspassa avui una línia vermella imperdonable: posa en venda Barcelona i ho fa amb opacitat”. “Em sembla indigne instrumentalitzar una emergència social com és la falta d’habitatge, un dels problemes més greus que pateixen tants barcelonins, per encobrir la privatització més inexplicable que farà l’Ajuntament”, ha assegurat.
Martí ha recordat que l’alcalde segueix sense respectar els acords de la majoria. “Al Ple de juliol es va aprovar una proposició del GMS on, entre d’altres coses, es deia que mentre no s’hagin elaborat i discutit amb els grups les diferents opcions de gestió que té l’Ajuntament a l’hora de gestionar els 26 aparcaments del centre de la ciutat no es sotmeti a aprovació definitiva cap dels acords relatius al canvi de gestió”. Tanmateix, el regidor socialista ha denunciat que encara avui el Comitè d’Empresa de BSM segueix sense poder veure l’informe de valoració. Una valoració, ha destacat per últim Martí, que fruit d’una negociació política ha puja’t 15M€. “Això és el més al·lucinant de tot: les coses valen el que valen per molt que es negociï políticament”, ha conclòs