Sostiene el filósofo Michel J. Sandel que una economía de mercado es una herramienta, valiosa y eficaz, para organizar la sociedad productiva. Y que una sociedad de mercado es una manera de vivir en la que los valores mercantiles penetran en todos los aspectos de las actividades humanas. Nuestro sistema económico, desgraciadamente, ha situado el poder del dinero por encima de cualquier otra consideración. ¿Hasta qué punto es justo poner precio a los derechos ciudadanos, especialmente cuando se atienden desde un sistema público? Hay vida más allá del mercado, o al menos eso deberíamos de procurar.
Arxiu d'etiquetes: cultura
Barcelona, el dia del Consell Nacional
La setmana passada, en una de les trobades amb militants del PSC que faig cara a les primàries, algú em va fer la reflexió següent: “A molts precandidats els pregunto el perquè del seu viatge de la política catalana a la local; a tu, en canvi, et preguntaria el contrari: els motius pels quals des de la política local no pares d’opinar sobre la qüestió nacional”. Recordo més la pregunta que la meva resposta que, improvisada, venia a dir que algú que vol ser alcalde de Barcelona necessàriament ha de tenir opinió sobre allò que està passant al país. Aquesta pregunta m’ha acompanyat al llarg d’aquest cap de setmana, competint amb una altra idea aparentment contradictòria: no em plantejo ni les primàries ni la possible candidatura a l’alcaldia com un esglaó d’una carrera política de més llarg abast.
Començo i acabaré a la meva ciutat, convençut que si alguna cosa puc oferir és mirar de contribuir a bastir un projecte, des de l’esquerra, per la Barcelona global. Els drets a la ciutat, avui, corren perill: la desigualtat que creix i la incapacitat dels poders públics a frenar els excessos d’un mercat que s’alimenta de la condició urbana dissolen la ciutat com a espai de convivència i on tothom pugui trobar les oportunitats per desenvolupar el seu projecte vital. Com diria Lefebvre, el dret a la ciutat no pot concebre’s com un retorn a les ciutats tradicionals, sinó dret a la vida urbana, transformada, renovada. És aquesta transformació la que em mou a dedicar-me a Barcelona i a la vida municipal. Res més i res menys.
Tornem, però, a la qüestió de l’inici: ¿perquè parlar de Catalunya, del procés, de la relació amb Espanya, del sobiranisme federal o de qualsevol altre gir d’un tema que pot acabar sent aclaparador, si el meu àmbit d’actuació és la ciutat? Són tres les raons, que tenen una cosa en comú: la indissociable relació entre definir un projecte per Barcelona i una idea de país. No es pot pensar Barcelona sense Catalunya, i fora bo que tots els que proposen un futur o altre per Catalunya, no oblidessin pensar en la seva capital.
1. La Catalunya-ciutat noucentista responia, en certa manera, a una visió del país que mai s’ha acabat de trobar còmode amb la macrocefàlia barcelonina. Aquest debat tornava a la palestra amb l’esclat democràtic i, com diverses vegades he assenyalat, articulava el combat polític a Catalunya no en el clàssic dreta-esquerra sinó en Barcelona/Catalunya, cosmopolitisme/nacionalisme, mar/muntanya o Maragall/Pujol. Avui, immersos en una onada global i neoconservadora, aquest debat ha perdut sentit. Els propers anys o som capaços de posar la ciutat i el país al servei dels ciutadans o aquests quedaran a mercè dels interessos d’uns quants. Ni Barcelona ni Catalunya es podran definir per contraposició. L’esquerra ha de trobar la manera de teixir un relat comú i, per fer-ho, ha d’aprofitar la enorme energia popular que avui impregna el desig de més autogovern a Catalunya.
2. Fa un parell de setmanes afirmava que el problema català no existia. Avui afegeixo que, en les relacions entre Catalunya i Espanya, el problema principal és Barcelona. Precedida per una capitalitat cultural durant els darrers anys del franquisme que generava el boom llatinoamericà o la contracultura dels setanta, Barcelona encetava la democràcia amb voluntat de compartir capitalitat amb Madrid. Per una, la capital política; per l’altra, la cultural, i per ambdues, una capitalitat econòmica compartida. Front a la creença, potser ingènua, dels inicis democràtics, l’Estat ha construït un projecte política amb un únic centre, que fa de node de comunicacions globals, condensa les grans empreses i els pols econòmics i, progressivament, s’ha anat fent amb la capitalitat cultural concentrant la majoria dels recursos públics estatals. Barcelona ha de tornar a rebel·lar-se i exigir deixar d’ocupar una posició subsidiària. La mida de la Regió Metropolitana i el seu potencial econòmic i cultural la poden convertir en una capital del sud d’Europa i de la Mediterrània. Però per fer-ho necessita un Estat que hi jugui a favor. L’Europa de les ciutats és una idea suggerent però, avui per avui, són els estats els que atorguen capitalitat a les ciutats. Sense un canvi del status quo actual, Barcelona no podrà desplegar tot el seu potencial.
3. La ciutat és el terreny de joc de l’intercanvi cultural entre individus amb diversitat d’orígens i sensibilitats. La identitat de la ciutat, diu Josep Ramoneda, és la no-identitat, el lloc de la diversitat per excel·lència. Per contra, la nació té una identitat forjada per una cultura, una tradició i una llengua. En la relació entre una i l’altra hi ha qui creu que ha d’imposar-se la identitat-nació; per altres, la ciutat cosmopolita i oberta hauria de dissoldre la identitat nacional. Per mi és un diàleg complex en el que la tradició associada a la identitat catalana s’alimenta de manera permanent de les dinàmiques urbanes. Si aquest viatge d’anada i tornada funciona no hi ha fractura cultural a la societat sinó un procés permanent d’acomodació. Al nostre país aquest diàleg ha funcionat raonablement bé, i això explica que el catalanisme abraci un percentatge elevadíssim de la nostra societat. No ho hem de perdre de vista: els socialistes, al capdavant de les ciutats, n’hem estat un dels principals impulsors.
No he estat al Consell Nacional del PSC d’aquest diumenge, però mentre el seguia des de Bilbao a través de les xarxes socials, escrivia aquest post. Em sap greu veure el meu partit desorientat, per això prometo no fer altre soroll que posar una idea darrera l’altra al voltant de Barcelona i animar a tants com pugui que vinguin a votar a les primàries. Ens hi juguem Barcelona i, en certa manera, un socialisme que té aire de ciutat.
No aniré a missa
Quan a finals del Segle XIX la puixant burgesia barcelonina va desplaçar Santa Eulàlia com a patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Mercè va esdevenir la protectora de la nova ciutat moderna dissenyada per Cerdà. A cada època els seus símbols i rituals, i la Barcelona que s’estenia fora muralles exigia modernitzar les tradicions. L’Ajuntament hi va tenir un paper destacat i, sobretot a partir dels inicis del Segle XX, sempre va mirar de convertir la festa en un corol·lari de les tradicions festives d’arreu de Catalunya. La potència de la Barcelona industrial exercint el seu rol de capital del país.
Després del parèntesi negre del franquisme, la Mercè agafa una nova volada. L’ocupació cívica i festiva de l’espai públic, la presència d’artistes de carrer barrejats amb les associacions i colles de cultura popular i la sensibilitat del nou consistori democràtic, converteixen la Festa Major en un dels símbols distintius de l’arribada de la democràcia, en el ple sentit de la paraula. Un dels llegats més singulars d’aquelles primeres Mercès és el correfoc, síntesi de la tradició mediterrània al voltant del foc i l’enginy creatiu dels Comediants de Joan Font. Els centenars de colles de diables escampades pel país provenen, en bona mesura, d’aquella fusió entre tradició i creativitat.
Els darrers anys, amb la inconfusible mà de la Marta Almirall i la seva malla de complicitats amb entitats de cultura popular i creadors i tecnòlegs punters, la Mercè ha pres una nova volada. Les festes tenen el sabor del que s’ha fet sempre, però amb l’acompanyament cada vegada més present de creacions contemporànies i un ús intel·ligent de tecnologies aplicades a la creació a l’espai públic. Com diu Manel Delgado, alimenten la il·lusió de comunitat.
A la Mercè, aquests darrers anys, han tingut també importància les ciutats convidades. L’objectiu que ens va portar a incorporar-les era obrir la festa major a altres ciutats de les que són originaris molts dels barcelonins d’avui. Una manera amable de convidar-los a fer-se presents a l’espai públic i una bona estratègia per enfortir llaços i aliances amb altres ciutats del planeta. En això és curiosa la comparació entre les ciutats convidades durant els anys del govern socialista –Medellín, Istanbul i Dakar– i les de l’actual consistori conservador –Sant Petersburg, Montreal, Viena i sembla que pel 2014 es prepara Estocolm–. Deixem l’Àfrica, la Mediterrània i Llatinoamèrica i anem al nord d‘Europa i Canadà. Són aquests petits gestos els que millor il·lustren les diferències entre uns i altres.
Al llarg dels anys, però, una cosa ha quedat inalterable: la missa concelebrada el matí del 24 de setembre. Els membres del consistori, presidit per l’alcalde i els regidors abillats amb la banda vermella, baixant a la Plaça Sant Jaume, on recullen al president de la Generalitat i junts, acompanyats per la Guàrdia Urbana vestida de gala, baixen pel carrer de la Ciutat fins a la basílica de la Mercè, que és on se celebra l’eucaristia oficiada per l’arquebisbe de Barcelona. En acabat, els castellers fan pilars d’honor a la plaça i el seguici d’autoritats retorna a l’Ajuntament.
Seria absurd posar en dubte la tradició catòlica de la festa major que es celebra a l’entorn del dia de la patrona de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè. És per això que sempre m’ha semblat bé que la missa aparegui en el programa oficial. Avui, la nostra festa és una celebració laica però seria infantil i ridícul mirar d’amagar-ne el seu origen i tradició. Però el que fa temps que resulta anacrònic és la litúrgia institucional organitzada al voltant de la missa que, en certa manera, segueix mostrant una actitud servil de les autoritats civils vers el poder eclesiàstic, i remarca excessivament el caràcter religiós d’una festa que, definitivament, ha deixat de ser-ho. La separació entre Església i Estat, exigeix a escala municipal actualitzar gestos i rituals que no deixen de ser significatius.
Aquest any no aniré a la missa de la Mercè, i és hora ja de revisar uns protocols que, a l’inrevés del que ha passat amb la festa, no han evolucionat. La missa, avui, ha de perdre la centralitat institucional: ha de rebre el mateix tractament, pel que fa a la presència d’autoritats, que tenen les jornades castelleres o la cavalcada. Qualsevol altra cosa minimitza el caràcter laic del consistori. Avui és exigible que l’església s’adapti al caràcter secular de la festa i a la laïcitat dels poders públics. Com és exigible, també, que la cultura democràtica sigui laica i no accepti l’hegemonia de cap confessió religiosa per molt nombrosa i secular que aquesta sigui. Un estat laic, respectuós amb totes les creences, ha de separar l’esfera pública de la religió. I això també val per la Mercè.
Barcelona no lo merece. El País, 20 de setembre de 2013
Primera escena, un flashback. En esta película no cuento nada que no pase en todas las ciudades del mundo, pero sí lo cuento en la única por la que me puedo pasear por todas partes con una cámara sin que no me pase nada. Es una de aquellas afirmaciones que han resistido al paso del tiempo, por lo qué expresa y por quién lo hace. A finales de 2008, Barcelona acogió durante varias semanas uno de aquellos rodajes que por su complejidad, técnica y argumental, hicieron que quienes teníamos responsabilidades en el Ayuntamiento nos empleáramos a fondo. La ciudad fue el escenario escogido por Alejandro González Iñárritu para filmar Biutiful, una historia áspera, habitada por amores imposibles, corrupción y pobreza. Un filme que fijaba su objetivo en la Barcelona menos amable, aquella que muchos querríamos que no existiera pero que no podemos borrar. Tras haberla rodado, y sin yo preguntarle nada, fue Iñárritu quien me hizo esta confesión. Pese al argumento, pese a la visión que se proyectaba de nuestra ciudad, como responsable público no tuve duda alguna sobre cuál debía ser el papel del Ayuntamiento: facilitar al máximo el trabajo al equipo de rodaje. ¿Se imaginan que tras haber pedido y leído el guión de Biutiful, Barcelona hubiese denegado el permiso de filmación al tratarse de una historia molesta? Es lo que acaba de hacer Xavier Trias con la serie Isabel, de TVE. El motivo aducido, discrepancias sobre la fidelidad histórica del guión. Un intento de censura lamentable.
“Que ningú tingui temptacions d’utilitzar el prestigi de Wagensberg com a contrapès al secretisme que envolta el projecte de l’Ermitage”
- “Insisteixo: les franquícies culturals no tenen cap sentit a Barcelona. Aquest museu és una burda operació d’especulació cultural”, ha denunciat el president del GMS
Segons publiquen avui alguns mitjans de comunicació, Jorge Wagensberg es farà càrrec de la definició museística del projecte de l’Ermitage. Un terme, el de projecte, que resulta molt generós perquè fins al dia d’avui allò que coneixem d’aquesta iniciativa és el que han publicat diaris de la ciutat. El paper de l’Ajuntament de Barcelona en aquest tema segueix sent, com en tants d’altres, de mer espectador. “La subordinació de l’alcalde a la Generalitat arriba a extrems surrealistes; el de l’Ermitage n’és un exemple. Qui decideix què aterra o no a Barcelona, qui explica quan ho farà i com serà no és el seu alcalde ni un regidor del PP sinó el conseller de torn. La ciutat ja fa temps que ha deixat de ser subjecte polític i es mira el que passa des de la barrera, com qui mira les obres”, ha lamentat el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí.
“El paper de Wagensberg en la divulgació de la ciència queda fora de tot dubte. Espero que ningú tingui temptacions d’utilitzar el seu bon nom i el seu prestigi com a contrapès del sospitós secretisme que envolta el projecte de l’Ermitage”, ha alertat el regidor socialista. “I Trias? Què ha de dir l’alcalde d’aquesta operació? O no parla perquè desconeix els detalls o perquè li prohibeix la Generalitat”, ha conclòs Martí.
“Qui és l’Ajuntament de Barcelona per fer crítica històrica?”
- “Denegar o autoritzar permisos de rodatge a Barcelona en funció de posicionaments històrics és censura”, denuncia el president del GMS
Si avui s’hagués de fer la tradicional foto de família dels guardonats amb el premi Ondas 2012 de ben segur que els responsables de la sèrie de TVE Isabel posarien amb la cara desencaixada. El mateix alcalde que fa pocs mesos els rebia i els felicitava a les escales del Palauet Albéniz i presidia l’entrega del seu premi, l’Ondas a la millor sèrie espanyola de ficció, acaba de prohibir rodar algunes escenes de la nova temporada a la plaça del Rei. La raó? Discrepàncies sobre la fidelitat històrica de la sèrie, que a més d’un Ondas ha rebut prou premis com per omplir varies prestatgeries per mostrar-los; entre d’altres, Iris, Fotogramas, Zapping, ACE, World Media Festival, Festival Internacional de TV i Cinema de Nova York, Unión de Actores…
Aquesta decisió, descaradament arbitrària, ha indignat al president del Grup Municipal Socialista, Jordi Martí. “Qui és l’Ajuntament de Barcelona per fer crítica històrica?”, s’ha preguntat. “La funció del consistori és promocionar els rodatges a la nostra ciutat, convertir-la en un espai amable per productores i empreses audiovisuals, i no tenir un paper avaluador d’allò que es filma”. “Decidir denegar o autoritzar permisos de rodatge en funció de posicionaments històrics”, ha denunciat Martí, “és censura”. El regidor socialista ha tornat a insistir en la pell fina dels responsables municipals, que posen traves a tot allò que conté una crítica, implícita o explícita, de la ciutat. “Què hagués fet Trias davant la petició d’Alejandro González Iñárritu per filmar a Barcelona Biutiful?”, s’ha interrogat.
La “grandeur” barcelonina
Acaba la setmana amb l’anunci de l’alcalde Trias de dedicar 11 milions d’euros al futur Museu de les Cultures del Món, dels 30 que la Diputació de Barcelona destina, enguany, a la ciutat. Xifra a la que cal sumar-hi els 12 milions per a la remodelació del Castell de Montjuïc. Mentrestant, el sector cultural de la ciutat s’esllangueix i, per exemple, la Sala Beckett, bressol de les darreres fornades de dramaturgs catalans, està a punt de ser desnonada. Ja sé que pot sonar simplista, però només cal deixar-se caure per algun acte cultural o llegir l’informe anual del CONCA sobre la situació del sector, per adonar-se que és exigible la màxima cautela abans d’abordar nous projectes quan estan amenaçats molts dels que configuren l’eix vertebrador de la cultura del país. La política no pot viure d’esquena a la realitat de la ciutat. I el seu alcalde, encara menys.
Més enllà de la conjuntura, però, impulsar un Museu de les Cultures del Món mereix un debat que, avui per avui, no s’ha fet. Els responsables actuals de La Virreina, seu de la cultura municipal, han fet sovint un paral·lelisme amb el museu del Quai Branly, a París. Aquest equipament, impulsat pel president Chirac i inaugurat en un flamant edifici de Jean Nouvel l’any 2006 a tocar del Sena, neix a partir de les col·leccions etnològiques de l’antic Musee de l’Homme, conserva més de 250.000 objectes i, de fet, intenta buscar noves formes de presentació d’una col·lecció lligada al passat colonial francès. La seva inauguració va tenir molta polèmica per dos motius: la definició com a arts primeres –una mena de sinònim d’art primitiu– de tot allò generat fora del context occidental, i la primacia de l’estètica de l’objecte per damunt d’una visió més global de la cultura.
El Museu Etnològic de Barcelona, fins ara, havia triat un camí ben diferent. Amb la modèstia d’unes col·leccions de molta menys envergadura que les franceses i un edifici digníssim a Montjuïc ignorat masses vegades, la lògica barcelonina estava més propera a la filosofia del Museu de la Civilització del Quebec: entendre i explicar la cultura del país amb els múltiples préstecs d’altres realitats culturals amb les que ha interactuat al llarg de la història. En lloc de situar-se des de l’atalaia del poder i composar el mosaic de les cultures que ens envolten, es col·loca des d’una mirada arran de terra amb els ulls del treball de camp de l’antropòleg. L’objectiu: cercar en la quotidianitat de la vida urbana, els conflictes, préstecs i intercanvis culturals que es donen en una societat. Com explica, encara, la web del museu etnològic de Barcelona: “El Museu centra la seva atenció principal en l’àmbit català i en les cultures de les comunitats que són presents a la ciutat de Barcelona com a capital d’un país, Catalunya, que ha sigut i és terra d’acollida de gent arribada d’arreu del món al llarg de la història.”
Aquests dies m’acompanya en Martí Zubiría, el protagonista i el gran encert de Victus, la darrera novel·la de l’antropòleg Albert Sànchez Pinyol. No he arribat encara al final del llibre, però l’atreviment d’explicar un dels mites fundacionals de la nació catalana a través d’una mena d’antiheroi carregat d’ironia i escepticisme i, alhora, enginyer militar, em sembla que és la clau que permet a l’autor construir un relat molt ben documentat i amb un gran nervi literari. L’obra mira la realitat amb rigor històric, però amb la frescor del busca-vides que se’n riu de pàtries, banderes i constitucions. Permet a l’autor escapar-se de qualsevol mena de solemnitat impostada, tan abundant, per altra banda, en la retòrica del Tricentenari de 1714. Llegint la novel·la em tornen les paraules del president Mas a l’acte de presentació d’aquesta commemoració: “La història l’escriuen els vencedors, fem de vencedors per una vegada”. El protagonista de Victus no hagués fet altra cosa que escapar-se corrents del Saló Sant Jordi de la Generalitat per beure’s un got d’absenta assegut al proper bar Marsella. La distància entre Victus i la commemoració de 1714 és semblant a la que hi ha entre el modest Museu Etnològic de Barcelona i la pompositat d’un nou Museu de les Cultures del Món. La retòrica ampul·losa de la victòria, una vegada més, ens allunya de la realitat. Les col·leccions de Panyella, Sabater Pi, Violant, Amades, Eudald Serra i la incorporada col·lecció Folch l’any 2011, sostenen un dels museus més peculiars de Barcelona que fins ara perseguia un explícit objectiu cultural: “Apropar allò que ens és estrany per estranyar allò que ens és proper”. Potser no té la potència d’una estructura d’estat però en canvi està ple de sentit en una societat cada vegada més diversa. Dedicar avui 11 milions a un projecte nou és més que discutible i si a més significa carregar-se un museu ple de sentit, la cosa es converteix en inexplicable.
No llegeixo Victus en la traducció catalana que em va regalar l’alcalde Trias, ho faig en la seva versió original en castellà. ¿Té algun sentit llegir una traducció quan entens la llengua en la que ha estat escrita? Que l’Ajuntament pagués 10.000 euros per a la traducció de Victus només pot explicar-se com una prolongació, a la vida real, de la picaresca del seu protagonista. Sembla que en Zubiría li hagi pres la cartera a l’Ajuntament i, mentrestant, l’alcalde, cofoi, segueixi convençut que ha fet un gran servei cultural al país.
Marsella
Aquesta setmana presentarem una proposició per tal que l’Ajuntament de Barcelona garanteixi la preservació del bar Marsella, al barri del Raval. L’evolució de les ciutats sempre és un estira i arronsa entre preservar i renovar, entre la memòria del lloc i la novetat intrínseca de la realitat urbana, sempre en transformació. L’equilibri és complicat i la resposta a la pregunta de què cal conservar i què es pot suprimir sempre té, en una ciutat, un component arbitrari. Sovint es preserven monuments i edificis històrics doncs la seva capacitat de simbolitzar èpoques senceres els fa especialment importants per la societat. Però hi ha altres elements la importància dels quals rau en la capacitat de conformar un paisatge urbà. La idea de paisatge, associada a la ciutat, implica entendre l’espai urbà com ecosistema complex, que canvia i es transforma, com passa en els paisatges naturals, però sempre mantenint les traces que el fan singular. Aquesta és la qüestió: canviar per adaptar-se a noves necessitats, sense malmetre el que és distintiu.
El Marsella acumula una història vinculada a la ciutat prou gruixuda com per determinar que és massa significatiu com per fer-lo desaparèixer del barri del Raval. A París protegeixen els cafès, les llibreries, els cinemes de barri, conscients que configuren la textura de la identitat parisenca. Barcelona, durant dècades, i per les moltes ganes de superar un passat massa gris, ha fet de la renovació la seva bandera. El balanç global és positiu, però l’èxit no pot eclipsar que pel camí s’han perdut uns quants replecs de memòria urbana. Preservar, avui, és necessari, i més quan la ciutat ha esdevingut global i es veu sotmesa a dinàmiques econòmiques que afecten l’equilibri urbà. L’activitat de preservar ha d’anar vinculada a l’esforç de recompondre els llaços afectius entre els ciutadans i la memòria urbana. Sense aquesta implicació emocional dels veïns, conservar pot convertir la ciutat en un simple parc temàtic.
Escric casualment aquestes ratlles des de la ciutat de Marsella, que aquest 2013 és capital europea de la cultura. El programa d’activitats és extens i s’inauguren una colla de nous equipaments. Molts dels operadors culturals són conscients que viuen en una mena de bombolla que acabarà el 2014. Però Marsella captiva al veure els pescadors reparant les barques al port, els cafès plens a l’hora del Pastís, els carrerons estrets del centre amb roba estesa als balcons, les llibreries de vell i els restaurants clàssics a punt de servir la bullabessa tradicional. Intervenir sobre el paisatge urbà és saber incorporar novetat sense malmetre’l. Hi ha un exemple excel·lent a la mateixa ciutat, la Friche de Belle de Mai: un enorme recinte industrial de cinc hectàrees que va remodelant-se progressivament de la ma d’una cooperativa que aplega mes de setanta agents culturals, amb una estreta imbricació amb el barri popular que l’acull. La remodelació fa més d’una dècada que dura i des de l’inici combina producció i difusió cultural, espai públic i activitats adreçades a la comunitat. Entrar a la Friche és submergir-se en un bocí de Marsella en transformació, però que respecta la memòria de la ciutat, la d’aquella antiga fàbrica de tabac i llumins que va fer créixer un barri al seu voltant.
Un dels seus fundadors m’explica emocionat que la seva idea era reproduir l’ambient que havia notat a Barcelona als anys 80; em parlava de la biennal d’art jove a la Casa de la Caritat abans de convertir-se en el CCCB, i de l’antic Zeleste.
Sense deixar-se anar per la nostàlgia, la qüestió de la memòria urbana ha d’esdevenir un tema central a l’agenda pública dels propers anys. Una ciutat que esborra les traces del seu passat, o que les tematitza i n’extreu el seu sentit social, va perdent condició urbana. Assegut al cafè de l’Hotel de la Unité d‘Habitation, el icona de l’arquitectura moderna de Le Corbusier, sóc en un lloc que busca adaptar-se a l’escala humana, a les necessitats individuals i col·lectives. La utopia moderna ho resolia dins un edifici, el repte contemporani és fer-ho a la ciutat. Fugint de l’eslògan simplista “la ciutat de les persones”, el que cal és retrobar el camí d’un humanisme urbà, en el que la memòria hi juga un paper central.
La Tèrmica. Ara, 27 de novembre de 2012
Si res no ho evita, les obres que ja estan en marxa buidaran de nervi i musculatura les tres xemeneies de Sant Adrià del Besòs: deixaran un cos imponent sense part de la seva ànima. En memòria de antigues, presents i futures generacions, apel·lo a les autoritats i a Fecsa Endesa perquè, amb la complicitat de la Plataforma per la Conservació de les Tres Xemeneies, trobin la manera més intel·ligent d’aprofitar aquesta peça de la façana marítima per dibuixar noves estratègies de desenvolupament econòmic, social i cultural. Els hi devem.
CiU abandona la cultura
Aquest matí ha passat un fet rellevant en relació a la campanya electoral. Fa setmanes que el Cercle de Cultura, una institució vinculada al Cercle d’Economia, va fer arribar a tots els partits polítics i a totes les entitats i associacions del sector, la Declaració de Catalunya per la Cultura. Es tractava de buscar el compromís de tothom, en una sèrie d’objectius mínims, que permetessin pal•liar els efectes brutals de la crisi i les retallades en un sector estratègic pel país: una mena de contracte entre partits i societat civil per salvaguardar els drets culturals dels catalans. La gran majoria d’associacions i entitats culturals hi han donat suport i semblava que els cinc partits majoritaris també s’afegien a la proposta i, fins hi tot, estaven disposats a signar-ho públicament. Fa uns dies que el PP ja anunciava que no ho subscriuria, suposo per les referències explícites al greu increment de l’IVA en bona part dels productes culturals, aplicat pel Govern central. Però la sorpresa ha arribat aquest matí; una sala a punt amb les carteles a sobre la taula, anunciava que CiU, PSC, ICV-EUiA i ERC, acompanyarien al president i vicepresident del Cercle de Cultura en un acte simbòlic però molt significatiu. Si ho volen, ressonava als fonaments d’un nou pacte cultural a Catalunya, no només entre polítics sinó entre aquests i el conjunt de productors, artistes, creadors i professionals de la cultura en general. A la sala, càrrecs de tots els partits i destacats membres del sector cultural conversaven sense saber que, a darrera hora, CiU es despenjava de l’acord anunciant que no signaria el pacte. Les corredisses i trucades en el darrer minut no han tombat una decisió, sembla, del seu comitè de campanya.
Una decisió incomprensible, que tira per terra l’esforç de persones que havien posat tota la energia per tal que la cultura, desapareguda en aquesta campanya electoral, tingués el seu minut de glòria. I no era un minut absurd, ja que amb la tempesta que està caient, i enmig d’una campanya electoral on els partits s’han de dedicar a marcar perfil propi més que a construir acords, disposar d’una fotografia de pacte feta el darrer dia de campanya tenia una alta significació. Podria ser comprensible que els partits més castigats per les enquestes haguéssim volgut desmarcar-nos precisament per no posar les coses fàcils als que tenen el camí més pla, però ha estat a l’inrevés. CiU torna a optar primer per la petitesa de l’estratègia de campanya que per estar al costat de la cultura, en un moment veritablement difícil per aquest sector. Què en faran de l’estat propi, si abans es carreguen el nervi del país?
Tot plegat ha acabat amb una fotografia inèdita en aquesta campanya però ben reconfortant: les forces d’esquerra fent front comú per la cultura al costat de la seva gent. Benvinguda sigui si significa que a partir de dilluns que ve, plegats tornaran a buscar la manera de construir un objectiu comú: la necessitat d’una alternativa d’esquerres i progressista per a Catalunya i per la cultura catalana.