No aniré a missa

Quan a finals del Segle XIX la puixant burgesia barcelonina va desplaçar Santa Eulàlia com a patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Mercè  va esdevenir la protectora  de la nova ciutat moderna dissenyada per Cerdà. A cada època els seus símbols i rituals, i la Barcelona que s’estenia fora muralles exigia modernitzar les tradicions. L’Ajuntament hi va tenir un paper destacat i, sobretot a partir dels inicis del Segle XX, sempre va mirar de convertir la festa en un corol·lari de les tradicions festives d’arreu de Catalunya. La potència de la Barcelona industrial exercint el seu rol de capital del país.

Després del parèntesi negre del franquisme, la Mercè agafa una nova volada. L’ocupació cívica i festiva de l’espai públic, la presència d’artistes de carrer barrejats amb les associacions i colles de cultura popular i la sensibilitat del nou consistori democràtic, converteixen la Festa Major en un dels símbols distintius de l’arribada de la democràcia, en el ple sentit de la paraula. Un dels llegats més singulars d’aquelles primeres Mercès és el correfoc, síntesi de la tradició mediterrània al voltant del foc i l’enginy creatiu dels Comediants de Joan Font. Els centenars de colles de diables escampades pel país provenen, en bona mesura, d’aquella fusió entre tradició i creativitat.

Els darrers anys, amb la inconfusible mà de la Marta Almirall i la seva malla de complicitats amb entitats de cultura popular i creadors i tecnòlegs punters, la Mercè ha pres una nova volada. Les festes tenen el sabor del que s’ha fet sempre, però amb l’acompanyament cada vegada més present de creacions contemporànies i un ús intel·ligent de tecnologies aplicades a la creació a l’espai públic. Com diu Manel Delgado, alimenten la il·lusió de comunitat.

A la Mercè, aquests darrers anys, han tingut també importància les ciutats convidades. L’objectiu que ens va portar a incorporar-les era obrir la festa major a altres ciutats de les que són originaris molts dels barcelonins d’avui. Una manera amable de convidar-los a fer-se presents a l’espai públic i una bona estratègia per enfortir llaços i aliances amb altres ciutats del planeta. En això és curiosa la comparació entre les ciutats convidades durant els anys del govern socialista  –Medellín, Istanbul i Dakar–  i les de l’actual consistori conservador –Sant Petersburg, Montreal, Viena i sembla que pel 2014 es prepara Estocolm–. Deixem l’Àfrica, la Mediterrània i Llatinoamèrica i anem al nord d‘Europa i Canadà. Són aquests petits gestos els que millor il·lustren les diferències entre uns i altres.

Al llarg dels anys, però, una cosa ha quedat inalterable: la missa concelebrada el matí del 24 de setembre. Els membres del consistori, presidit per l’alcalde i els regidors abillats amb la banda vermella, baixant a la Plaça Sant Jaume, on recullen al president de la Generalitat i junts, acompanyats per la Guàrdia Urbana vestida de gala, baixen pel carrer de la Ciutat fins a la basílica de la Mercè, que és on se celebra l’eucaristia oficiada per l’arquebisbe de Barcelona. En acabat, els castellers fan pilars d’honor a la plaça i el seguici d’autoritats retorna a l’Ajuntament.

Seria absurd posar en dubte la tradició catòlica de la festa major que es celebra a l’entorn del dia de la patrona de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè. És per això que sempre m’ha semblat bé que la missa aparegui en el programa oficial. Avui, la nostra festa és una celebració laica però seria infantil i ridícul mirar d’amagar-ne el seu origen i tradició. Però el que fa temps que resulta anacrònic és la litúrgia institucional organitzada al voltant de la missa que, en certa manera, segueix mostrant una actitud servil de les autoritats civils vers el poder eclesiàstic, i remarca excessivament el caràcter religiós d’una festa que, definitivament, ha deixat de ser-ho. La separació entre Església i Estat, exigeix a escala municipal actualitzar gestos i rituals que no deixen de ser significatius.

Aquest any no aniré a la missa de la Mercè, i és hora ja de revisar uns protocols que, a l’inrevés del que ha passat amb la festa, no han evolucionat. La missa, avui, ha de perdre la centralitat institucional: ha de rebre el mateix tractament, pel que fa a la presència d’autoritats, que tenen les jornades castelleres o la cavalcada. Qualsevol altra cosa minimitza el caràcter laic del consistori. Avui és exigible que l’església s’adapti al caràcter secular de la festa i a la laïcitat dels poders públics. Com és exigible, també, que la cultura democràtica sigui laica i no accepti l’hegemonia de cap confessió religiosa per molt nombrosa i secular que aquesta sigui. Un estat laic, respectuós amb totes les creences, ha de separar l’esfera pública de la religió. I això també val per la Mercè.