Un dels llocs comuns per on transiten, fins a l’esgotament, polítics de tots colors i condició és el de la necessitat de “regenerar la democràcia”. La desconfiança cap a la classe política, la taral·lejada desafecció, segueix creixent i per a molts ciutadans la política institucional, ens ho confirmen enquestes i baròmetres, esdevé un dels problemes principals de la nostra societat. Són molts els motius que han provocat que s’hagi trencat el fil invisible que vincula els representants amb els seus representats. Malauradament, la llista de greuges d’una democràcia que avui està sota sospita és llarga. En deixo anotats només alguns, tots ells, això sí, letals: casos de corrupció; portes giratòries en mans de personatges que passen de la vida pública als consells d’administració de grans corporacions sense arrugar-se corbata o mocador; clientelisme, com a substitut del mèrit i la vàlua professional; funcionament tancat i anacrònic dels partits, i sensació que el poder polític és subsidiari d’un poder econòmic superior i que escapa a qualsevol control democràtic…

Molts d’aquests greuges exigeixen canvis legislatius i, en molts casos, reclamen voluntat d’arribar a acords entre totes les forces polítiques. Per fer-ho han de renunciar, sens dubte, a la mirada curta dels interessos -particulars i partidistes- de cadascú. Però la millora de la qualitat democràtica té també una lògica de baix a dalt, on les noves dinàmiques socials han de trobar uns ajuntaments capaços de dialogar, acordar i fer camí plegats. A la ciutat es va inventar la democràcia; avui és des d’on cal millorar la seva salut. Per fer-ho, cal treballar en tres fronts:

• En un context cultural de llibertat on es protegeixen totes les expressions i es facilita la seva presència pública, amb una cura especial vers tot allò que és minoritari. Tinc la sensació –i sóc conscient, creieu-me!, de la dificultat de ser objectiu– que no estem passant per un bon moment. El debat Catalunya-Espanya és tan omnipresent –incloses totes les sensibilitats– que es fa molt difícil que altres conflictes -socials, culturals, polítics…- aconsegueixin tenir una mínima ressonància pública. En paral·lel, van apareixent pràctiques repetides de formes, més o menys explícites, de censura municipal. Només alguns exemples del model Barcelona de CiU: cartells de festa major d’algun barri, revistes institucionals que aborden realitats al marge de l’oficialitat, rodatges de pel·lícules o fotografies de toreros. Pràctiques que conviuen, d’una banda, amb la sistemàtica eliminació de tota programació crítica a bona part dels projectes públics culturals i, de l’altre, amb el nomenament de càrrecs i responsables culturals basat en afinitats ideològiques més que no pas en mèrits professionals. Que ningú no tingui cap dubte: la vivacitat de l’ecosistema cultural barceloní s’apaga. Tendim a culpar-ne a les retallades econòmiques però la realitat és que, a poc a poc, s’estreny la diversitat de veus en l’espai públic i es redueixen les expressions crítiques indispensables per una bona salut democràtica.

• Un segon front per afavorir la qualitat democràtica: els instruments de participació i diàleg entre institucions i ciutadans. Itziar Gonzalez té raó quan afirma que la salut política, avui, està en l’activisme ciutadà. La politització de la societat, arran de l’esclat de la crisi, és una gran oportunitat per afavorir el funcionament institucional. Els ajuntaments i la resta d’institucions funcionen molt millor quan els veïns fan sentir la seva veu de manera crítica i actuen com a contrapès de les influències sempre presents dels poders econòmics. La temptació de deixar els afers públics exclusivament en mans del poder institucional sempre acaba per afeblir-lo. Fa temps, massa temps, que els instruments de participació ciutadana de l’Ajuntament han anat perdent sentit i que la desconnexió entre Govern municipal i moviments ciutadans ha crescut de manera imparable fins a l’actual unplugged. Limitar l’accés de ciutadans als plenaris de Nou Barris, i fer-ho a través de controls policials; i celebrar consells de barri i audiències públiques que es limiten a respondre d’ofici les preguntes dels assistents, no són la millor manera de refer la confiança perduda. Aquest divendres, l’alcalde Trias va sintetitzar a la perfecció la realitat actual en una afirmació que parla per si sola: “Si no m’haguessin demanat celebrar una consulta potser seríem candidats als Jocs d’Hivern del 2022”. La por a la democràcia en estat pur. La por d’un polític, cal recordar-ho, que va presentar-se a les eleccions amb un programa –avui, paper mullat- on es comprometia a realitzar consultes ciutadanes en allò que fos rellevant per Barcelona. Imagino a Mariano Rajoy dient que reformaria la Constitució si no fos per la insistència dels catalans a demanar una consulta…

• Tercer front: la necessitat d’adaptar els instruments de govern a les dinàmiques urbanes contemporànies. El municipi ha quedat superat per les lògiques metropolitanes i, alhora, l’extensió sense límit de la taca urbana torna a posar de relleu la importància dels barris com a espai on generar comunitat i projecte compartit.  Cal millorar la governança del més petit –afavorint més poder polític als Districtes, fins i tot apostant per l’elecció directa dels seus regidors i consellers– i reforçar la legitimitat democràtica dels governs metropolitans promovent el sufragi universal per triar-los. Qualsevol articulació territorial del país ha d’agafar les dinàmiques urbanes com a eix central. Vivim al segle de les ciutats i encara mantenim diputacions provincials i consells comarcals, pur anacronisme. Una llàstima, sens dubte, que no dediquéssim un petit percentatge del temps emprat en el debat Catalunya-Espanya a repensar el país portes endins.

Al costat de les ciutats els partits haurien també d’anar actualitzant la seva manera de funcionar. Aquesta és una altra història però la irrupció de les primàries obertes a tota la ciutadania que impulsa el PSC de Barcelona són una llum d’esperança. Perdre la por a la democràcia acabarà sent la manera genuïna de ser d’esquerres.