Arxiu d'etiquetes: recentralització

Vull votar!

Publicat el per

Aquesta és la resposta a la pregunta que més he escoltat aquestes darreres setmanes: no, no participaré a la Via Catalana per la independència d’aquest 11 de setembre. Potser aquest post s’hauria d’acabar aquí, però com em resisteixo a pensar el món en termes binaris, m’ha semblat que havia d’explicar les raons de la meva decisió. M’estalvio, per obvi, el respecte absolut que sento per qualsevol manifestació popular que s’expressi des dels principis  democràtics. Afegeixo, tanmateix, que enguany sobren raons i arguments per sortir al carrer i denunciar, entre d’altres coses, l’onada recentralitzadora d’un govern espanyol que, malgrat la majoria absoluta, fa aigües cada dia que passa.

Fa uns dies, Josep Ramoneda assenyalava que la independència és l’únic projecte polític definit en l’escenari català. Hi estic d’acord, però em sembla preocupant. La independència ha tingut la capacitat de galvanitzar a una part molt significativa de la societat però no resol, per ella mateixa, els greus riscos de la societat contemporània. En termes de desigualtat, d’articulació territorial del país, del paper de les ciutats, de projecte de progrés i sortida de la crisi, de millora de la qualitat democràtica i dels sistemes de representació… Té l’atractiu, això sí, de la ruptura, del punt i a part, de resoldre d’una tacada les incomprensions d’un Estat espanyol incapaç de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. En aquest sentit, és exigible que aquells que defensen la independència no només expliquin el procés per arribar-hi, sinó també el model de país que en resultarà. Un projecte polític d’aquesta transcendència no es pot recolzar, només, en la seva dimensió emocional.

Encara que pugui semblar contradictori amb l’expressat fins ara, el moviment independentista, que s’ha escampat per tot el país desbordant partits i institucions, té molts components positius. Així com el nacionalisme pujolista repartia carnets de bons i mals catalans -i encara els seus hereus fan el cartell més menyspreable de tot aquest procés- hi ha un independentisme popular i d’ateneu, festiu i reivindicatiu alhora, amable i sense complexos, que ha estat capaç de canalitzar molts dels malestars que avui hi ha a Catalunya. Un independentisme que ja forma part dels nous canals de participació política allunyats de partits i institucions, un bon senyal de la recuperació de l’interès per la cosa pública i, en aquest cas, amb una més que notable capacitat d’organització. La pitjor manera de enfrontar-s’hi és titllant-lo de populista i, encara pitjor, voler-lo comparar, amb equivalències, als anys trenta del segle passat. Es pot discrepar del seu objectiu final, però sense l’amplíssima mobilització iniciada amb la manifestació contra la sentència del Constitucional, fora molt difícil imaginar avui un status quo diferent per Catalunya, inclosa la proposta federal.

La reacció majoritària dels partits polítics catalans va ser l’anomenat dret a decidir, la possibilitat d’una consulta o referèndum d’autodeterminació que resolgui democràticament l’onada sobiranista que s’ha aixecat a Catalunya. No trobo cap altra sortida raonable. Més enllà de les importantíssimes raons democràtiques, una consulta ofereix l’escenari ideal per ordenar el debat i afavorir que les alternatives es presentin amb tota la seva complexitat. Uns i altres s’hauran d’esforçar per convèncer de la seva proposta. L’Estat necessàriament haurà de moure fitxa de manera clara i diàfana per tal que els partidaris del ‘no’ puguin disposar d’arguments convincents, i els partidaris de la independència puguin explicar com imaginen el dia després.

La negativa de l’Estat a contemplar aquesta possibilitat provoca l’emergència de vies alternatives però, sobretot, ha acabat accelerat la pressa. Per alguns, la negativa del govern espanyol i dels partits estatals esdevé l’oportunitat per accelerar el procés i garantir l’èxit. Fa pocs dies un destacat dirigent independentista em deia: “Si a Espanya apareix un Cameron, perdem la consulta”. En base aquesta teoria més val aprofitar la miopia de l’Estat i que es precipitin els esdeveniments el més ràpidament possible. La Via Catalana cap a la independència segueix aquesta lògica i busca, amb la seva excepcionalitat, aconseguir un gran impacte mediàtic arreu, que afavoreixi un clima internacional més favorable. Fet que jo no comparteixo, doncs un procés com aquest no pot prémer l’accelerador. Són molts, és cert, però no prou com per estalviar-se el debat assossegat i enraonat que permeti sortir-ne sense que les pèrdues siguin superiors als guanys. Per això no aniré a la Via Catalana.

A Espanya, mentre, se li acaba el temps. Algú s’hauria d’adonar que la proposta d’una consulta a Catalunya pot ajudar a revifar el propi Estat espanyol, que no sura des de l’esclat de la crisi i de la bombolla de la corrupció. Toca a Mas i Rajoy acordar-ho, però és indispensable que el PSOE es desmarqui de l’estratègia del PP i assumeixi la necessitat de la consulta. Algunes enquestes assenyalen que un 44% de l’electorat a Espanya hi està d’acord! He de creure que no hi haurà ningú a l’esquerra que els vulgui representar? L’Estat ha de veure que no li queda altra sortida que acceptar l’envit de passar per les urnes. Els perills no estan en el resultat del referèndum, sinó en continuar negant la via democràtica per resoldre la complexitat del moment polític actual, o en voler fer accelerar el procés amb itineraris de desenllaç incert.

Granada

Publicat el per

Repaso las crónicas sobre la reunión del Consejo Territorial del PSOE, celebrado este sábado en Granada y salto al ordenador tratando de poner en orden mis opiniones, esta vez dirigidas a los amigos socialistas del resto de España. Entre los objetivos de la reunión, buscar una respuesta política al auge del independentismo en Catalunya y al intento recentralizador del nacionalismo español. La palabra talismán, el oráculo: federalismo. Me parece loable la intención: hay que aceptar, reconocer y explicar una y mil veces que el federalismo es una actitud a las antípodas del desprecio, soberbia y españolismo rancio del PP de Rajoy.

El documento aprobado este fin de semana reconoce los derechos históricos de Catalunya pero, en cambio, no se atreve a definirla como nación; propone el Senado como cámara de representación territorial, pero rehúye la bilateralidad entre Catalunya y España; plantea tímidamente el principio de ordinalidad, pero sin establecer su obligatoriedad constitucional; avanza en la descentralización de la justicia, pero no recoge el derecho a decidir de los catalanes. En suma, trata de dar continuidad al Estado de las Autonomías. Una versión actualizada del café para todos, décadas más tarde, añadiendo líquido a todas las tazas.

Digamos que es una buena respuesta. El problema es que no coincide con la pregunta que, desde hace meses, está formulando Catalunya. Ya sé que me dirán que la sociedad catalana es plural y, lógicamente, no todos los ciudadanos piensan lo mismo, pero me parece que no es exagerado afirmar que existe hoy una amplia mayoría con una demanda explícita: ejercer el derecho a decidir el futuro de Catalunya y su relación con España. Sin restarle importancia a los avances que el documento de Granada plantea, soy de los que piensan que un pacto se basa en las renuncias de las partes. Sin embargo, en este caso es imposible que Catalunya renuncie a esta cuestión. De hecho, es algo que va unido a la voluntad catalana de definir a nuestro país como nación. En ambos casos no es necesario acudir a los derechos históricos sino simplemente a la democracia. Sin duda, una nación se configura por procesos históricos y culturales, pero sólo se mantiene si persiste un sentir mayoritario, una conciencia de comunidad. Catalunya es eso, diga lo que diga la Constitución y sus tribunales, diga lo que diga la monarquía y los gobiernos, digan lo que digan presidentes y ministros de educación. Una nación construida en una tierra de paso, con el aporte de gentes de un sinfín de orígenes culturales diversos y que se reconoce democráticamente como tal. Así se ha explicitado en la calle, pero también en las urnas.

Muchos pensarán que eso ha sido simplemente cosa de nacionalistas empecinados en catalanizar a ciudadanos indefensos. Se equivocan. El nacionalismo de raíz romántica y esencialista ha tenido un papel importante y en muchos momentos abrumador, pero el catalanismo ha tenido también una raíz popular, una actitud apegada a la nación construida desde abajo, fruto de una tradición compartida que se mezcla y reinventa de manera permanente. El socialismo en Cataluña pertenece a esa tradición que unió en una misma causa derechos sociales y derechos nacionales. La ley de inmersión lingüística que debemos a Marta Mata, pedagoga y socialista destacada, persigue, a la vez, garantizar una escuela común para todos los niños del país y asegurar la continuidad y pervivencia de la lengua catalana.

Sigue existiendo un nacionalismo romántico, encantado con la épica de los grandes discursos y declaraciones, que hoy propone realizar censos de adictos al gobierno, plantar mástiles de 17,14 metros de altura y envolverse con la bandera cuando se trata de defenderse de cualquier caso de corrupción, evidente y probada. Pero la situación en Catalunya trasciende, y mucho, a la influencia menguante del nacionalismo conservador. Hay movimientos de fondo que van mucho más allá.

En el catalanismo en su conjunto hay sectores que han optado por la independencia y otros por continuar en un estado compartido, pero lo más significativo es que la distinción entre una u otra salida divide opiniones pero no está fracturando la sociedad. Es más: es muy posible que los movimientos de España influyan en la opinión y la decisión de un buen número de catalanes, que pasarán de una opción a otra incluso pareciendo irreconciliables. El independentista de hoy podría dejar de serlo, de la misma manera que el más federal de los federalistas, puede acabar convencido que la independencia es la única salida. En Catalunya ha calado la vieja idea socialista de “un solo pueblo”, más allá de orígenes y lenguas, creencias o tradiciones.

Por eso es esencial el papel del PSOE. Lo fue en la Transición y en los acuerdos de Santillana, que permitieron alumbrar un nuevo Estatut para Catalunya. El error, entonces, fue no abordar la modificación constitucional que ahora se plantea. De haberlo hecho, quizás, se hubieran evitado las frustraciones posteriores. Pero hoy la respuesta de ayer no es suficiente. Sinceramente, no veo posible un encaje con un estado que no reconozca a Catalunya como nación y que impida a los catalanes decidir libremente su futuro. Aceptarlo, reconocerlo, cargaría de razones a todos aquellos que continuamos prefiriendo la convivencia a la independencia. Lo contrario, no reconocerlo, nos deja, como decía la semana pasada, fuera de plano.

Defensem el model Barcelona. Bcn.cat, 1 agost 2012

Publicat el per

 

L’alcalde Trias s’ha de posicionar i ha de decidir entre pactar amb el grup del Partit Popular o amb el Grup Municipal  Socialista. A Barcelona,  l’aritmètica no permet geometries variables. Quan els partits de dretes pacten, Barcelona i el seu model se’n ressenten. CiU i PP, junts, no sumen mai i resten sempre.

Article