Arxiu d'etiquetes: reptes

Un país i la seva capital, prorrogats

Publicat el per

En el món de l’esport, la pròrroga suscita la màxima tensió. Són aquells pocs minuts afegits on els adversaris es juguen el desenllaç del partit, i les emocions i la tensió s’accentuen al límit. És un període acotat, intens i vibrant, que acabarà amb la victòria d’un dels contrincants o, en el cas del futbol, amb la tanda de penals, l’últim recurs per tal que el matx no esdevingui etern. Una pròrroga es faria insuportable sense el temps i el desenllaç regulats. Cada vegada tinc més la sensació que la pròrroga pressupostària del govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona –encara que d’aquesta, com de moltes de les coses que afecten a la vida municipal, no se’n parla gairebé gens– són una metàfora precisa dels temps en els que estem vivint. Temps d’espera en els que per a molts la consulta equival a la tanda de penals amb esperada victòria local; tota la pressió al camp, de fet, està posada en aquesta única direcció. Ho he dit en moltíssimes ocasions: cal celebrar la consulta i poder decidir democràticament el futur del nostre país i la seva relació amb Espanya. I amb la mateixa claredat asseguro que un país o una ciutat no poden viure en situació de pròrroga permanent. Els costos són massa alts. La manca de pressupostos enguany i les incerteses pel proper exercici, malauradament, no auguren res de positiu.

En el cas de la Generalitat l’excusa per la pròrroga ha estat el límit de dèficit imposat pel Govern central. Rocío Martínez-Sampere va explicar en un article prou aclaridor que malgrat estar en contra de la proposta del Govern espanyol en relació a la distribució del dèficit autoritzat per Europa entre Estat i Comunitats Autònomes, la pitjor solució per Catalunya era prorrogar els comptes. Malgrat un marge minso i injust, hi ha possibilitats per actuar. Però a Mas, que havia estat el gran abanderat del dèficit 0 i el primer de la classe en matèria de retallades pactades sempre amb el PP, avui li convé situar-se en temps de pròrroga. D’aquesta manera totes les culpes són externes i la pressió al camp augmenta.

En el cas de Barcelona la situació és aparentment similar. Després d’aprovar el pressupost del 2012 amb el PP, Trias ha decidit prorrogar els de l’exercici del 2013 i les incerteses al voltant del 2014 no deixen de créixer. A diferència de la Generalitat a la nostra ciutat no hi ha límit de dèficit que valgui: els  números municipals estan sanejats. Per entendre’ns, l’Ajuntament de Barcelona ingressa més del que gasta encara que en el context actual pugui semblar mentida. Si l’alcalde no aprova el pressupost és per l’incapacitat que ha mostrat alhora d’aconseguir els suports necessaris en el Plenari municipal. En el nostre cas ha estat impossible donar-li suport pels incompliments manifestos del Govern en relació al Pla d’Actuació Municipal, pactat amb els socialistes. Per tirar endavant les línies específiques en relació a la educació, als barris, a les polítiques actives d’ocupació, a la recerca i desenvolupament, al combat contra la pobresa, calia fer un pressupost que fixés aquestes prioritats. De fet, calia justament el contrari de retallar: era necessari ampliar el pressupost en un 5% anual per tal de generar un fons de 400 milions d’euros per tres anys destinats a la recuperació econòmica i la lluita contra la desigualtat. Estava pactat en el PAM, però els números no van respectar el text.

La feina feta durant anys, especialment la contenció en la despesa en temps de bonança econòmica, servia a l’Ajuntament per fer un esforç complementari ara que la ciutat ho necessita. Trias, en el paper d’administrador, continua estalviant en temps de crisi! Si algun dia decidís fer d’alcalde s’adonaria de l’error. Curiosament, el PP que va aprovar el pressupost de 2012, i davant d’una proposta de cara al 2013 pràcticament idèntica, va girar-li l’esquena. Temps de pròrroga, poques decisions polítiques perquè convé mantenir la tensió nacional pels dos extrems i, encara que Trias segueixi al peu de la lletra la doctrina Montoro, és impossible que populars i convergents avui pactin el pressupost de la ciutat.

La pròrroga no és neutre. El país i la seva capital van perdent progressivament oportunitats –el darrer informe de The Economist assenyala la caiguda de Barcelona en el rànquing de competitivitat de les ciutats- i continua creixent la desigualtat social en els barris de Barcelona de manera preocupant. La capacitat de l’Estat de compensar les desigualtats de renda es va afeblint. La darrera enquesta metropolitana assenyalava que la distribució de les prestacions econòmiques públiques afavoreix la desigualtat en comptes de contrarestar-la. I la imposició del copagament en la sanitat o l’educació (de manera oberta o camuflada), va generant qualitats diferents de les prestacions públiques segons la butxaca de l’usuari. En el cas de l’educació no s’està fent altra cosa que projectar la desigualtat d’avui cap al futur. La pèrdua d’oportunitats no crec que sigui per les incerteses que genera la consulta o el procés sobiranista, però si per la incapacitat de Mas i Trias de combinar les legítimes aspiracions nacionals amb el govern del país i de la ciutat. Per molt que s’insisteix que la consulta arribarà el 2014, tothom sap que aquest és un procés amb tantes incerteses que fora millor seguir pedalant mentre s’aclareix la manera d’arribar-hi.

Entretant, la pròrroga fa pujar la temperatura a la graderia però quan acabi, i algun dia acabarà, ens adonarem de l’error d’haver posat tots els ous al mateix cistell.

De Granada a Barcelona

Publicat el per

Fa dues setmanes que parlo –millor, que escric- de la relació Catalunya-Espanya, de les claus per mirar d’entendre una mica més què està passant a les aigües profundes de la societat catalana, i de la reacció espanyola necessària, més enllà de l’acord de Granada, per fer creïble una proposta federal per l’estat. De les moltes reaccions que han suscitat els dos articles anteriors (El PSC, el dret a decidir i el concert per la llibertat i Granada, que per cert agraeixo i em disculpo per no haver-les respost de manera individual), n’hi ha una que ve a tomb d’aquesta tercera i, per ara, darrera entrega: quin és o quin ha de ser el paper de Barcelona? Hi ha qui sosté que el debat sobre el futur de la ciutat s’ha de sostraure als encaixos i desencaixos entre Catalunya i Espanya. Hi ha, però, qui pensa, simplement, que el paper de la ciutat caurà per decantació: Barcelona serà la capital d’un nou estat d’Europa.

Cap de les dues hipòtesis em convenç. Barcelona ha jugat un rol durant les darreres tres dècades molt potent i el seu catalanisme, cosmopolita i obert, ha estat una peça clau de la Catalunya que avui coneixem. Ha exercit de capital del país però alhora ha estat el principal pont cultural entre Catalunya i Espanya.

  1. Catalunya guarda una curiosa relació i proporció amb la seva capital: dels més de set milions de catalans més de la meitat viuen a la Barcelona metropolitana. No només és el motor del país sinó el seu principal connector amb el món. El nacionalisme essencialista amb els seus imaginaris idealitzats sempre ha ensopegat amb la complexitat de la gran ciutat. Avui aquest potencial de creixement està estancat: el govern Trias es mou per inèrcia dels projectes heretats, amb nul·la capacitat per construir un projecte de futur que s’adapti als reptes d’una ciutat global com la nostra. Paradoxalment, ha acabat arrecerat en un pacte amb el PP on la única premissa és posar la ciutat al servei del mercat (nou Pla d’usos de Ciutat Vella, privatització de pàrquings, marina de luxe, liberalització absoluta de l’ús de l’espai públic…) i una incapacitat manifesta per combatre el creixement imparable de la desigualtat. Cap idea a l’horitzó.

  1. Una de les raons dels recels catalanistes respecte el tarannà barceloní ha estat la capacitat de Barcelona per combinar amb normalitat la capitalitat de la cultura catalana, sense renunciar a la cocapitalitat de la cultura castellana. Ha estat, i és, capital de l’edició en ambdues llengües; ha estat admirada, i un referent, per moltes ciutats llatinoamericanes, que s’hi han emmirallat. En clau cultural, només cal fer un cop d’ull als premis Goya i Gaudí per adonar-se’n de l’aiguabarreig a les produccions audiovisuals catalanes i espanyoles. Sigui quin sigui el desenllaç entre Catalunya i Espanya, Barcelona no pot renunciar a una vitalitat cultural que parteix de la capitalitat de la cultura catalana, però que s’alimenta també del seu paper central en la cultura castellana. Ambdues cultures, amb anys de veïnatge i convivència, han teixit intercanvis i préstecs que han modelat el caràcter de la ciutat. Mestissa, mediterrània i rebel, Barcelona s’ha resistit sempre a quedar encaixada en un terreny cultural acotat i ha optat per anar-se fent a si mateixa amb la mirada posada més enllà dels pirineus i de l’Ebre. Aquest aire no el podem perdre.

  1. A Barcelona també l’ha afectat l’aspror d’un estat que nega la plurinacionalitat, però també la bicapitalitat amb Madrid i una concepció policèntrica d’Espanya. Pasqual Maragall ho advertia en el seu famós article Madrid se va: “La definición, no sé si decir madrileña o popular de España, es la siguiente: España está formada por un conjunto de puntos a distancias diversas de Madrid. Y la definición del objetivo de la política territorial es, como sabemos, acortar esas distancias”. La Carta Municipal, l’estatut de la nostra ciutat, no ha finalitzat encara el seu desplegament i ja corre perill si el projecte de llei de reforma dels governs locals projectat pel Govern espanyol entrés en vigor. De moment, ha quedat sense efecte el conveni cultural que permetia compensar, mínimament, l’enorme desproporció de recursos entre Madrid i Barcelona que l’estat destina a les grans infraestructures culturals.

Lentament, Barcelona desapareix. Va diluint-se, esdevé la plaça principal de les magnes manifestacions i serà l’epicentre del tricentenari en un mercat del Born esplèndidament recuperat. Però alhora que s’esquinça socialment perd la vitalitat que l’havia convertit en referent. El nacionalisme conservador busca domesticar la ciutat i ha trobat un alcalde ideal per adormir el tremp característic barceloní. Es tracta de fer allò que demanen els empresaris i allò que li ordena la Generalitat. Sense esma.

El combat polític a la ciutat no es pot dirimir entre independentistes i federalistes, seria un gravíssim error per tots dos. Barcelona recuperarà la vitalitat amb un govern d’esquerres que fixi com a objectiu central la lluita contra la desigualtat, construint un relat metropolità que integri territoris i ciutadans, sabent que el seu potencial es juga en la cultura catalana però també amb diàleg amb la castellana, apostant per la reindustrialització i l’economia social, i posant en el centre de les preocupacions l’escola i l’educació. En definitiva, en la tradició catalanista, republicana i progressista que forma part de l’ADN de la ciutat .

És per això que a partir de setembre he convocat una sèrie de laboratoris de reflexió al voltant dels reptes de la Barcelona del futur; espais oberts a totes les sensibilitats nacionals de l’esquerra catalana. Tots hi sou convidats a participar. CiU ha perdut la seva oportunitat i el 2015 cal una alternativa de progrés que desperti la ciutat, la millor contribució pel futur de Catalunya, sigui quin sigui el que decideixin els catalans.

 

Les ferides de Barcelona

Publicat el per

Antón Costas sosté que estem vivint un autèntic conflicte entre capitalisme i democràcia. La lògica del capitalisme tendeix a la desigualtat; la democràcia, en canvi, es basa en la igualtat entre els ciutadans. Si aquesta no és capaç de contrarestar les dinàmiques del mercat, el conflicte esclata. Una economia financera sense regulació i unes polítiques d’austeritat que es carreguen l’estat del benestar com a instrument reequilibrador són els dos elements centrals que afebleixen la democràcia i es carreguen la cohesió social. Les expectatives, a més, no són bones en el terreny de la política europea, espanyola i catalana.

Però més enllà de l’anàlisi general, la desigualtat aterra, sobretot, a les ciutats. Cada vegada és més real la idea de ciutat dual: per uns continua sent un espai de progrés social i econòmic, i estímul des d’un punt de vista cultural; per altres –que cada vegada són més– un espai mancat d’oportunitats, envaït d’incertesa i inhòspit a nivell social. La ciutat com a lloc d’oportunitats ja no ho és per a tothom.

Totes les dades al voltant de Barcelona assenyalen dues tendències igual de perilloses i que van en la mateixa direcció: creix la desigualtat i s’incrementa la pobresa. Les primeres dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població a Catalunya, fetes públiques a finals de 2012, eren prou eloqüents: 328.600 barcelonins són pobres. Tanmateix, la xifra d’aquells barcelonins que no poden fer front a una despesa imprevista s’enfila ja als 604.300 mentre que als que no els hi arriba ni per posar la calefacció són 242.900. Tot plegat fa que el 29% de la població de Barcelona (més de 500.000 persones!!!) visqui en situació de dificultat, és a dir amb uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana.

En relació a la desigualtat les coses no pinten tampoc massa bé. El mateix Ajuntament assenyalava a primers d’any que les distàncies entre els barris augmentaven. A Pedralbes (Les Corts), l’any 2011, la renda familiar era 2,4 vegades la mitjana de la ciutat, i a Can Peguera (Nou Barris), era un terç de la mitjana. El primer, set vegades més ric que el segon. Només tres anys abans, l’any 2008, Pedralbes era, només, quatre vegades més ric que Can Peguera. Aquesta tendència es repeteix arreu: els barris que estaven per sobre la mitjana continuen creixent i els que estaven per sota continuen baixant. Una tendència més acusada en els barris situats en els extrems de l’escala de renda. Cal repetir-ho una i altra vegada: a Barcelona els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres.

La fredor de les dades amaga situacions personals i familiars dramàtiques, que exigeixen replantejar les polítiques públiques. El que ens hi juguem, tots plegats, és massa important com per actuar d’inèrcia. Alguns estudis assenyalen, a més, que avui la despesa pública –dissenyada per temps de bonança– en comptes de contribuir a reduir la desigualtat social més aviat la consolida. És a dir, els serveis públics, pensats per un context de creixement, quan esclata la crisi no es distribueixen a favor dels qui més han patit la patacada. És urgent un canvi de model: allò que fèiem fa uns anys, avui, esdevé qüestionable.

Per això sobta que l’Ajuntament de Barcelona s’entesti a continuar amb polítiques que podien tenir sentit en altres moments però que, avui, fins hi tot generen esgarrifança. Entre d’altres, destinar 37 M€ a enderrocar el tambor de les Glòries, 17 M€ a reformar la Diagonal, 5 M€ al Passeig de Gràcia, més de 4 M€ a la Rambla de Catalunya i 4 M€ cada any pel circuit de Montmeló. L’alcalde repeteix que ha fet créixer els recursos socials i és cert, però és que avui el que es necessita és posar tota l’actuació municipal al servei de la cohesió social. Totes les actuacions municipals haurien de tenir un clar retorn social. La situació a la ciutat és d’emergència i potser quan el Govern municipal se n’adoni ja serà massa tard. Apostar per la educació, fer un pla de barris urgent adreçat als més desafavorits, treballar en polítiques actives d’ocupació, adaptar els serveis socials als nou fenòmens de la pobresa –per exemple amb menjadors durant les vacances escolars–, fer un pla d’infància que impedeixi que siguin els més petits els que reben les pitjor conseqüències de la crisi i impulsar un pla de xoc per l’atur juvenil, són coses que sonen diferent als motors eixordadors de la F1. Algunes decisions dolen més enllà de la discrepància política.

Les darreres audiències públiques dels districtes donen compte que l’ambient s’escalfa, i ho fa per la desesperació de molts ciutadans que no veuen sortida a la seva situació. A Nou Barris, a Sant Martí, a Sants, a Sant Andreu, a Horta-Guinardó, a Ciutat Vella, els regidors hem notat com els ciutadans aixequen el to per exigir solucions a les difícils situacions que estan vivint. Són l’expressió dels més de 500.000 barcelonins que viuen en condicions de dificultat. Mentrestant, l’alcalde Trias, absent en la presa de decisions d’allò que realment urgeix, pot acabar sent l’alcalde de només uns quants. L’alcalde de les (seves) persones

 

Marsella

Publicat el per

Aquesta setmana presentarem una proposició per tal que l’Ajuntament de Barcelona garanteixi la preservació del bar Marsella, al barri del Raval. L’evolució de les ciutats sempre és un estira i arronsa entre preservar i renovar, entre la memòria del lloc i la novetat intrínseca de la realitat urbana, sempre en transformació. L’equilibri és complicat i la resposta a la pregunta de què cal conservar i què es pot suprimir sempre té, en una ciutat, un component arbitrari. Sovint es preserven monuments i edificis històrics doncs la seva capacitat de simbolitzar èpoques senceres els fa especialment importants per la societat. Però hi ha altres elements la importància dels quals rau en la capacitat de conformar un paisatge urbà. La idea de paisatge, associada a la ciutat, implica entendre l’espai urbà com  ecosistema complex, que canvia i es transforma, com passa en els paisatges naturals, però sempre mantenint les traces que el fan singular. Aquesta és la qüestió: canviar per adaptar-se a noves necessitats, sense malmetre el que és distintiu.

El Marsella acumula una història vinculada a la ciutat prou gruixuda com per determinar que és massa significatiu com per fer-lo desaparèixer del barri del Raval. A París protegeixen els cafès, les llibreries, els cinemes de barri, conscients que configuren la textura de la identitat parisenca. Barcelona, durant dècades, i per les moltes ganes de superar un passat massa gris, ha fet de la renovació la seva bandera. El balanç global és positiu, però l’èxit no pot eclipsar que pel camí s’han perdut uns quants replecs de memòria urbana. Preservar, avui, és necessari, i més quan la ciutat ha esdevingut global i es veu sotmesa a dinàmiques econòmiques que afecten l’equilibri urbà. L’activitat de preservar ha d’anar vinculada a l’esforç de recompondre els llaços afectius entre els ciutadans i la memòria urbana. Sense aquesta implicació emocional dels veïns, conservar pot convertir la ciutat en un simple parc temàtic.

Escric casualment aquestes ratlles des de la ciutat de Marsella, que aquest 2013 és capital europea de la cultura. El programa d’activitats és extens i s’inauguren una colla de nous equipaments. Molts dels operadors culturals són conscients que viuen en una mena de bombolla que acabarà el 2014. Però Marsella captiva al veure els pescadors reparant les barques al port, els cafès plens a l’hora del Pastís, els carrerons estrets del centre amb roba estesa als balcons, les llibreries de vell i els restaurants clàssics a punt de servir la bullabessa tradicional. Intervenir sobre el paisatge urbà és saber incorporar novetat sense malmetre’l. Hi ha un exemple excel·lent a la mateixa ciutat, la Friche de Belle de Mai: un enorme recinte industrial de cinc hectàrees que va remodelant-se progressivament de la ma d’una cooperativa que aplega mes de setanta agents culturals, amb una estreta imbricació amb el barri popular que l’acull. La remodelació fa més d’una dècada que dura i des de l’inici combina producció i difusió cultural, espai públic i activitats adreçades a la comunitat. Entrar a la Friche és submergir-se en un bocí de Marsella en transformació, però que respecta la memòria de la ciutat, la d’aquella antiga fàbrica de tabac i llumins que va fer créixer un barri al seu voltant.

Un dels seus fundadors m’explica emocionat que la seva idea era reproduir l’ambient que havia notat a Barcelona als anys 80; em parlava de la biennal d’art jove a la Casa de la Caritat abans de convertir-se en el CCCB, i de l’antic Zeleste.

Sense deixar-se anar per la nostàlgia, la qüestió de la memòria urbana ha d’esdevenir un tema central a l’agenda pública dels propers anys. Una ciutat que esborra les traces del seu passat, o que les tematitza i n’extreu el seu sentit social, va perdent condició urbana. Assegut al cafè de l’Hotel de la Unité d‘Habitation, el icona de l’arquitectura moderna de Le Corbusier, sóc en un lloc que busca adaptar-se a l’escala humana, a les necessitats individuals i col·lectives. La utopia moderna ho resolia dins un edifici, el repte contemporani és fer-ho a la ciutat. Fugint de l’eslògan simplista “la ciutat de les persones”, el que cal és retrobar el camí d’un humanisme urbà, en el que la memòria hi juga un paper central.

L’alcalde absent s’absté

Publicat el per

No ha obert la boca. Ha tingut la oportunitat de intervenir al llarg de tot el debat, de mostrar la seva teòrica preocupació, de donar escalf i suport a les mesures que hem inclòs en el pla de xoc per acabar amb l’atur juvenil, però l’ha desaprofitada. L’alcalde de les persones, l’alcalde de la mà estesa, avui ha tornat a posar en evidència la seva inhibició sobre tot allò que afecta a Barcelona. Sincerament, no puc entendre la inhibició de Trias en aquest debat tenint en compte que l’atur és el principal problema d’aquesta ciutat i que l’atur juvenil és ja del 50%.

Aquest matí hem celebrat a l’Ajuntament, a petició del Grup Municipal Socialista (GMS), un Ple extraordinari per intentar donar respostes a la dramàtica situació que viuen molts dels joves de Barcelona. ¿O no és dramàtic que el 50% dels joves d’entre 16 i 29 anys, prop de 18.000, no trobin feina? Per l’alcalde, no. Avui es tractava de debatre aquesta realitat i presentar un pla de xoc dirigit a explotar totes les possibilitats que l’Ajuntament té, com administració pública, per tal d’ajudar a reduir l’atur juvenil. Fa uns anys, el principal problema que patien els nostres joves era el de l’habitatge. Molts marxaven perquè aquí no en podien tenir. El principal problema d’avui és la ocupació, l’element central per l’emancipació. Barcelona, més que mai, ha de ser la ciutat dels joves. Qualsevol ciutat que expulsa als seus joves deixa de ser ciutat, mata el seu futur.

CiU s’ha abstingut. Ni si ni no, com sempre. La diferència és que avui no es votava una modificació de PGM ni una expropiació… Avui es votava ajudar als joves. És per això que l’hi dic a l’alcalde que deixi ja de fer el ploramiques, que deixi de fer-se la víctima amb el pressupost. No ens demani complicitat i suport si després és incapaç de complir els pactes, si no té capacitat per fer cap projecte ni presentar alternatives. Trias ha tornat a perdre una oportunitat per fer-nos recuperar la confiança. Dilluns demanava als grups polítics amb representació a l’Ajuntament fer un gran pacte perquè Barcelona no deixi de funcionar. Avui, els socialistes l’hi hem servit en safata de plata i ell, ningunejant-lo, l’ha rebutjat. És cert, el Ple ha aprovat el pla de xoc per combatre l’atur juvenil. Ho ha fet amb els vots favorables d’ICV-EUiA i UpB i l’abstenció de PP i CiU. Lamentablement, tot i que Trias va dir a principis de mandat que compliria tot allò que s’aprovés el Ple, ja sabem com acaben les votacions que guanyen però no agraden al Govern. I per cert, no és veritat que les mesures no puguin fer-se per falta de pressupost. És radicalment fals.

El GMS ha proposat al Ple destinar 50 M€ a polítiques de joventut els propers 3 anys, més enllà dels que ja es destinen actualment; uns diners que han d’estar destinats prioritàriament a la lluita contra l’atur juvenil. Entre les mesures incloses a la proposició destaca la creació de les Beques-Barcelona, obrint una bossa mínima de 1000; la creació d’un programa de crèdits per a la formació i emprenadoria que posi a disposició de cada jove que completi l’ESO o un PQPI un màxim de 1500 € i un màxim de 1.500 € més quan acabi el Batxillerat o la FP inicial; la incorporació a l’Ajuntament de 500 joves cada any per a fer pràctiques, i l’estimulació de la R+D+I juvenil. L’Ajuntament, que pot assumir perfectament aquesta xifra, beneficiaria amb aquestes mesures prop de 15.000 joves.
Un alcalde inhibit no pot evitar que a la ciutat es comencin a donar els primers indicis d’alarma als barris. Un alcalde que s’inhibeix, un alcalde de despatx, que no surt a l’arena a discutir les propostes, no pot evitar que la ciutat se’ns comenci a trencar per dins. La joventut és metàfora on s’intensifiquen els fenòmens que passen en totes les societats. Si l’atur és la metàfora de la crisi, l’atur juvenil és la plasmació d’aquesta metàfora. L’etapa dels 16 als 29 anys és la més prolífica, és l’edat dels somnis, dels somnis i de la màxima energia. Si deixem d’apostar per als nostres joves deixarem de ser ciutat.

Más ciudad, más Europa. El País, 1 de maig de 2012

Publicat el per

Alguns han batejat el segle XXI, com el segle de les ciutats. La crisi econòmica actual i les perceptives retallades pressupostàries que incideixen de manera negativa en els drets socials estan reformulant el concepte de ciutat. És a l’espai públic on es negocien les quotes de poder i de representativitat, és a dir, és a l’espai públic on es manifesta el grau de cohesió social i de sostenibilitat econòmica, ambiental i cultural.

Article a El País